El 26 de setembre de 2016 es materialitzava la firma de l’Acord Final per a la Fi del Conflicte i la Construcció d’una Pau estable i duradora entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble (FARC-EP).
Com a producte de l’Acord de Pau es van crear una sèrie de mecanismes de Justícia Transicional que s’engloben en un sistema integral de veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició. Un d’aquests instruments és la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No-Repetició que va iniciar formalment la seva tasca amb un mandat de tres anys el novembre de 2018. La Comissió té com a objectius:
- Esclarir els patrons de les violacions de drets humans i dret internacional humanitari, les causes i factors de persistència, impactes i formes de resistència, així com la relació del narcotràfic, el paramilitarisme i l’espoli de terres en relació amb el conflicte armat intern.
- Promoure el reconeixement de les víctimes com a subjectes importants per a la transformació del país; el reconeixement voluntari de responsabilitats per part dels victimaris (directes i indirectes); i el reconeixement per part de la societat com uns fets que no s’han de repetir.
- Contribuir a la convivència als territoris, una oportunitat per recuperar la confiança, per aprendre a dialogar entre sectors oposats i per relacionar-nos pacíficament.
A més, la Comissió té el mandat de treballar amb la població colombiana que viu a l’exterior, com a actor subjecte d’atenció i participació. Segons la mateixa Comissió, dels més de 5 milions de colombians que viuen a l’exterior, almenys 500.000 han sol·licitat protecció internacional, sense incloure la segona generació ni les persones que van sortir del país sense demanar un estatus de protecció.
El grau d’implicació i participació de la diàspora en la Comissió de la Veritat de Colòmbia és un fet inèdit i sense precedents en contextos de justícia transicional. Aquesta tasca amb les víctimes a l’exterior ha propiciat la creació de grups de suport a la Comissió (també anomenats, nodes) a 23 països a tot el món, 10 dels quals a Europa.
