Les marxes ciutadanes, els homicidis i desaparicions, i la tensió política posen de manifest la nova dimensió del conflicte a Colòmbia: un conflicte al voltant del canvi, on conflueixen demandes i expectatives diverses que xoquen amb el poder que es resisteix al canvi.
L’Acord de Pau de 2016 entre el govern i la guerrilla de les FARC és un referent clau d’aquesta disputa. A diferència d’acords en altres llocs del món, a l’Havana no es van negociar concessions significatives per a la guerrilla, sinó les condicions per emprendre reformes estructurals llargament postergades al país, en gran mesura amb l’excusa de la guerra. De fet, un cop les FARC van entregar les armes i es van inserir en la vida política, el pes de l’antiga guerrilla és marginal. Es van esfondrar, així, els mites sobre l’amenaça del castro-chavisme i de les FARC com un cavall de Troia que portaria el país a un règim autoritari d’esquerres.
El conflicte actual es pot analitzar també des d’una perspectiva global, on les crisis de salut, econòmica i ecològica tensionen les capacitats institucionals per oferir respostes que beneficiïn el conjunt de la població. Una població que ha perdut l’esperança en el progrés de la societat i que pateix i es desespera per la bretxa creixent entre minories privilegiades i majories excloses.
Uns sectors propugnen transformacions profundes en la nostra forma d’entendre el món i el paper que juguem els éssers humans en el mateix i, pel mateix, empenyen per nous models econòmics, socials i també culturals. I altres sectors, reticents al canvi, s’aferren a la idea d’un passat d’ordre enfront del que perceben com un futur de caos.
Aquest conflicte transcendeix, en certa manera, els debats històrics entre dreta i esquerra, perquè hi ha sectors progressistes i conservadors en ambdós grups. I perquè, enfront de la incertesa del futur i la manca de referents econòmics i polítics, els dogmes polítics perden força per la rigidesa en la seva anàlisi.
En aquesta cruïlla global hi ha dos temes fonamentals: la qualitat de la democràcia i les polítiques públiques de seguretat.
La cultura i les institucions democràtiques són fonamentals per canalitzar els conflictes socials i polítics inherents a la condició humana. Però només poden exercir aquesta funció si la ciutadania confia en elles. Aquesta confiança està minvada en molts països perquè les institucions no aconsegueixen respondre a les necessitats de les majories i són percebudes com a instruments per consolidar els privilegis d’unes minories. En alguns països hi ha dubtes de si l’Estat s’ha convertit, fins i tot, en un instrument del crim organitzat.
En aquest context el concepte de seguretat pren especial rellevància: què entenem per seguretat? Seguretat de qui i davant de què? Si l’Estat no permet dirimir les diferents propostes polítiques per vies democràtiques, les forces de seguretat es converteixen en un braç protector de l’statu quo, ja sigui a Veneçuela, Hong Kong, Estats Units o Colòmbia.
El que passa a Colòmbia aquests dies, llavors, és l’expressió local d’un fenomen més ampli. Un esclat d’afartament pels que temen un futur més negre o que ja no tenen res a perdre. També és un nou cas de les batalles digitals pel relat, on cada qui esgrimeix un vídeo per reforçar la seva posició i deslegitimar la de l’altre, sense prendre en consideració la visió de conjunt.
Cinc dècades de conflicte armat pesen molt. Una cultura política colombiana molt marcada per la violència té poca tolerància i poca experiència per bregar amb la discrepància i possibilitar alternances de poder. Un cop acabada la guerra amb les FARC, no hi ha raons per les quals el país no pugui encarar un futur amb esperança i propiciar una millora en les condicions de vida per al conjunt de la societat.
El país necessita un nou marc de pau. L’acord del 2016 és un punt de partida que convoca a noves deliberacions, a tots els nivells, per identificar i consensuar la ruta cap a un futur millor. On la pau no germini en solcs de dolors -com suggereix l’himne nacional- sinó com a resultat d’un compromís col·lectiu i incloent.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP