El que ha passat a l’Afganistan és extraordinari. És molt estrany que un moviment insurgent, una guerrilla, guanyi una guerra. Més encara quan les forces governamentals han rebut una quantitat d’armament i un nivell d’entrenament sense precedents. Tota aquesta inversió s’ha ensorrat en pocs dies, i aquest ensorrament agreuja el drama de totes les vides humanes que han estat sacrificades en una guerra de 20 anys (40, si comptem l’ocupació soviètica), que ara sembla tornar al punt de partida.
La caiguda de Kabul en mans dels talibans marcarà un canvi d’època. És el darrer episodi d’una sèrie de fracassos de la política (o del discurs) de promoure la democràcia amb la guerra. Esperem que també sigui el darrer cas de l’efímera il·lusió d’acabar amb les autocràcies eliminant-ne (assassinant) els líders visibles. Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi i Ossama bin Laden són tots morts. Però la seva mort no ha dut a la pau sinó al caos, tot revifant nous cicles de violència.
Els EUA, l’OTAN i els seus països membres hauran de passar un temps al racó de pensar per pair el seu fracàs. A banda de la dificultat de justificar el malbaratament de recursos públics en una guerra inútil, caldrà explicar a familiars i a l’opinió pública les raons del sacrifici de soldats morts i el drama de milers d’ex combatents afectats pel trauma de la guerra. I caldrà assumir les conseqüències en el terreny propi: als EUA, avui, el principal risc de seguretat interna són els grups d’extrema dreta, que troben en els veterans de guerra una preciosa pedrera de reclutes.
A Europa esperem que ajudi a repensar la política de seguretat externa. L’Afganistan evidencia perfectament el risc de la proliferació d’armament, i la facilitat amb les que les armes canvies de mans. Amb l’eufemisme d’una European Peace Facility, la Unió Europea està preparant la transferència d’armes als països de la regió del Sahel per a que facin front amb els seus soldats a les múltiples faccions armades que recorren la regió. De nou, un intent d’acabar amb la violència amb més violència.
El panorama global és sinistre. Malgrat que la primera dècada després de la guerra freda va portar uns aires d’esperança, amb la reducció a la meitat del nombre de conflictes armats, aquesta tendència s’ha invertit i les dinàmiques de violència no només s’han reprès, sinó que s’han fet més complexes: torna la geopolítica i els seus jocs de guerra (Síria, Iemen, Ucraïna); apareixen nous actors extremadament violents (avui mor més gent a Mèxic que a l’Afganistan); i s’albiren les tensions polítiques com a conseqüència del canvi climàtic. El món no havia tingut tanta població fugint de la violència i la desesperació des de la Segona Guerra Mundial.
Tornant a l’Afganistan, ara proliferaran missatges de tota mena: alertes sobre la jihad internacional; especulacions sobre canvis geopolítics; alarma davant la violència contra dones, infants i minories ètniques i sexuals; i crides a incrementar l’ajuda humanitària. Tot molt rellevant. Igual que fa 20 anys. L’Afganistan és el símbol més recent d’una política internacional que s’ha de repensar de dalt a baix.
Tot plegat ens apel·la també als que treballem per un món sense guerres perquè els problemes complexos no entenen de fórmules senzilles. No n’hi ha prou amb dir no a la guerra. Quan esclata la guerra ja fem tard i en situacions extremes (Bòsnia, Ruanda, Síria) de vegades cal l’ús de la força per aturar mals majors. Tampoc ens podem limitar a denunciar violacions de drets humans: és una tasca imprescindible però insuficient. Ens cal més creativitat, més ambició i més força. Ens cal innovar en l’anàlisi, en el discurs i en les aliances. I combinar les necessàries aspiracions utòpiques amb la humilitat dels límits del nostre coneixement.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP