Va caure a les meves mans la novel·la de Jonathan Litell Les benignes. Una novel·la extraordinària malgrat la seva duresa inicial, que explica un compendi de maldats, comeses per persones que no necessàriament ho són, o que més aviat són bondadoses en determinats escenaris. Exposa, entre altres horrors, l’experiència esgarrifosa de l’eliminació de persones amb discapacitat en els inicis de la Guerra 1940-45, just abans de la Shoa i de l’eliminació de la població gitana. I planteja una qüestió cabdal en la comissió de barbaritats per part de l’espècie humana.
L’acció del llibre transcorre a Ucraïna fa 80 anys, durant la Segona Guerra Mundial. No l’explica un soldat rus, sinó alemany, però el fet és que l’horror és similar i en el darrer segle hem avançat poc en allò que ens fa més humans: la capacitat de diàleg, d’empatia i de resolució pacífica dels conflictes.
Explica que hi havia un ritual sistemàtic que implicava moltes persones: un metge que diagnosticava l’estat del subjecte (ja havia deixat de ser persona per esdevenir subjecte, en el pla d’acció), una infermera que despullava el malalt, un soldat que portava els despullats a una cambra, un operari que engegava l’espita del gas, uns altres soldats que retiraven els cossos i un altre metge que certificava la defunció. I es pregunta l’autor: qui d’aquests és més responsable de la matança? La infermera fa la seva feina, el doctor també, el soldat també i l’operari canviava cada setmana de feina i la resta del mes feia reparacions a la finca i al jardí.
És evident que la responsabilitat més gran recau en qui planifica i ordena l’acció, però també és evident que qui executa l’acció assassina (l’operari en aquest cas) no és més culpable que la resta de persones que participen en l’execrable.
D’aquí l’admirable inici de la novel·la: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí: al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop”.
I tant que m’ha tocat de prop, la maldat. Per seguir el fil de la novel·la i parlar de l’estament militar, no he estat objector de consciència, ni insubmís al servei militar, malgrat que n’he tingut molts amics i coneguts. He participat, doncs, en una institució que he considerat sempre perversa, creada pels poders per tal de perpetuar-se i tenir qui faci la feina bruta. Perversa i inútil, perquè ha privat la humanitat de cercar eines de diàleg, de confrontació intel·ligent i de consensos.
A la feina, com a directiu, he participat d’alguna acció concreta que defensava la institució on treballava però no exactament les persones més febles de la mateixa institució. I segur que he infligit mal –a cops sense ni saber-ho—a algunes persones de ben a prop: el maltractament psicològic té moltes formes, graus i colors, i el nostre caràcter té racons foscos que requereixen valor i saviesa per domar-los.
Possiblement no hem tingut ocasió de fer més mal per les nostres circumstàncies vitals, però m’he preguntat moltes vegades per què no tenim –en general- un grau de comprensió total envers les maldats dels altres. Probablement perquè per comptes de mirar, escoltar, empatitzar i analitzar un fet hem preferit conèixer, jutjar, parlar molt i escoltar el mínim possible.
El mal col·lectiu és pervers perquè dilueix la responsabilitat i eximeix de culpes. En un moment de la novel·la –davant l’eliminació de la població jueva d’Ucraïna—un oficial li diu a un altre: “No cal dir que això que ens demanen és atroç. Però ja ho veuràs, ens en sortirem. Jo no penso que aquesta sigui una bona solució. És una resposta improvisada d’urgència, per culpa de la guerra”. Ben pensat, tothom tendeix a justificar els seus actes.
En fi. Paga la pena compartir aquest pensament: que la frontera entre la bondat i la maldat humana és finíssima, i molts cops la nostra conducta depèn més de les circumstàncies externes que de la nostra voluntat, si no hi parem compte. És evident que hi ha persones que tendeixen a la crueltat i altres a l’empatia espontània, i que davant d’un fet reaccionem de formes diferents, però … podem afirmar amb rotunditat que hi ha persones bones i persones dolentes de naturalesa? Després de llegir aquest excel·lent llibre en podem tenir encara més dubtes.
Xavier Masllorens, president de l’ICIP