Avui, 15 de febrer de 2023, fa 20 anys de la gran mobilització contra la guerra de l’Iraq. Mai abans tanta gent s’havia manifestat als carrers de Lleida, Girona, Tarragona i Barcelona. La mobilització ciutadana, pacifista, va arribar a posar nerviós el president George Bush, que va afirmar que “la política de seguretat dels Estats Units no pot dependre de si surt molta o poca gent al carrer a Barcelona”.
Vint anys després, la guerra ha arribat a Europa. I, malgrat la flagrant violació del dret internacional i els continus crims de guerra comesos per l’invasor, no hem estat capaces de mostrar el mateix nivell de rebuig a l’expansionisme rus.
Malgrat això, vull pensar que la societat catalana continua compromesa amb els valors de la pau, els drets humans i la democràcia. Però aquesta guerra no té antecedents en el nostre context, i això ens en dificulta l’anàlisi, ens obliga a transcendir marcs mentals i sortir del nostre espai de comoditat. Des de les iniciatives de pau, hem de saber adaptar el nostre missatge a les circumstàncies actuals.
Diria que en un extrem hi ha aquells que creuen necessària i possible la derrota militar de Rússia i, amb aquest propòsit, aposten per reforçar la capacitat militar d’Ucraïna per sobre de qualsevol altra consideració. A l’altre extrem, hi ha qui culpa l’OTAN d’haver provocat la guerra, i la indústria armamentista d’alimentar-la. Probablement la majoria de la ciutadania se situa en un punt intermedi: perplexa per l’agressió russa, solidària amb la població d’Ucraïna, entenent el dret a la legítima defensa i preocupada pel risc d’una escalada militar sense una perspectiva de solució, amb la destrucció de vides humanes que això comporta i amb el risc que l’espiral d’acció-reacció aboqui a una confrontació més àmplia, fins i tot a una III Guerra Mundial.
Atrapades en els debats geopolítics, podem perdre de vista l’opinió de la ciutadania afectada per la violència. Hem de tenir present que a Catalunya ens manifestem sempre que volem. Però que protestar a Rússia o a Bielorússia, avui, és prohibit i qui desafia la prohibició s’arrisca a la garjola, a la tortura i, fins i tot, a la mort. Com hem pogut sentir en la visita recent a Catalunya de les entitats que han guanyat el darrer Premi Nobel de la Pau, el règim de Putin ha clausurat el centre Memorial i tota la seva junta directiva viu a l’exili. El règim de Lukaixenko manté a la presó el director del centre de drets humans de Bielorússia Viasna i, de nou, la majoria dels seus membres han hagut d’exiliar-se. Aquesta repressió no és culpa de l’OTAN ni de la indústria militar. És responsabilitat d’uns règims autoritaris que violen els drets humans de la seva ciutadania.
Alhora, el Center for Civil Liberties d’Ucraïna fa anys que treballa per la defensa dels drets humans al seu país. No han tingut cap problema a denunciar violacions comeses per agents governamentals. Però, al llarg dels darrers anys, el país ha evolucionat molt, i se n’orgulleixen, amb raó, d’haver contribuït a un canvi cultural i estructural a la societat ucraïnesa, que avui no permet el despotisme i la corrupció que caracteritzava els governs abans de la revolució no-violenta del Maidan.
Ucraïna, Rússia i Bielorússia són properes, perquè són europees. Però ens queden molt lluny perquè hi tenim poca relació i n’entenem poc, del context. Davant aquesta realitat faríem bé de reconèixer els nostres dubtes, sense prejudicis ni dogmatismes. I bastir un relat transversal que ens permeti denunciar l’agressió imperialista sobre Ucraïna i les violacions dels drets humans a Rússia i a Bielorússia i, alhora, oposar-se a la cursa armamentista global que divideix el món en blocs enfrontats que cerquen la seva seguretat amb un increment de despesa militar.
Enguany fa 75 anys de la mort de Mohandas Gandhi. Recordem que el missatge pacifista no és utòpic. És l’essència de la Unió Europea i de les Nacions Unides.
Article publicat a Crític el 15 de febrer de 2023.