La Conferència de Seguretat de Munic (MSC, per les sigles en anglès) és una trobada anual que reuneix prop de mig miler d’actors clau en assumptes de política exterior, seguretat internacional i defensa. Hi assisteixen desenes de caps d’Estat i de govern de tot el món, ministres de Defensa i d’Afers exteriors, diplomàtics, representants militars, empresaris del sector, experts i organitzacions no governamentals. Va ser impulsada el 1963 per l’exmilitar alemany Ewald-Heinrich von Kleist per definir les polítiques de seguretat dels Estats Units i els seus aliats, i amb el final de la Guerra Freda va esdevenir el principal fòrum sobre la matèria.
La 59a Conferència s’ha realitzat del 17 al 19 de febrer i, si bé es van debatre diversos reptes mundials candents -des de la seguretat econòmica fins la seguretat climàtica, ambiental i alimentària- la majoria dels debats es van centrar en la guerra a Ucraïna, i des d’una òptica de seguretat nacional i internacional limitada a les doctrines de defensa.
A punt de complir el primer any de la invasió, el primer ministre ucraïnès, Volodímir Zelenski va demanar en la seva intervenció “velocitat en l’entrega d’armes” i Olaf Scholz i Emmanuel Macron van esperonar-ne la producció. Així mateix, l’Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, va afirmar que eren necessaris “menys aplaudiments i millors subministraments d’armes”. Com a resposta a curt termini va advocar pel Fons Europeu de Suport a la Pau, “el qual pot comprometre els seus recursos per proporcionar ràpidament municions a Ucraïna”. A mitjà termini, va dir Borrell, la solució passa per “augmentar molt més la capacitat de la nostra indústria de defensa”.
D’igual manera, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va demanar un esforç conjunt per augmentar la producció de municions i el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, va iniciar una discussió sobre els incentius per mantenir obertes les línies de producció militar.
En les paraules de clausura, el president de la MSC d’aquest any, Christoph Heusgen, va concloure que la cita havia demostrat una “forta solidaritat transatlàntica” i va dir que Europa en general, i Alemanya en particular, necessitava un augmenter indubtable de la despesa en defensa per poder respondre millor als nous desafiaments.
Si bé la conferència té per eslògan “pau a través del diàleg”, paradoxalment els mecanismes diplomàtics han desaparegut del lèxic i de les prioritats, i el rearmament i el foment de l’entramat militar-industrial han estat els elements decisius i comuns dels discursos. Però, en quina pau pensem si es deshumanitza la guerra? On queden els aprenentatges d’altres conflictes? De quina seguretat parlem quan queda fora de l’anàlisi qui empeny l’arma i qui rep la bala? Com es poden entreveure els límits i nous escenaris més favorables si la cursa armamentista és, per naturalesa, abusiva i encegadora?
La MSC ha tornat a posar l’accent en la seguretat de l’Estat, i no pas en la seguretat de les persones. La trobada d’enguany ha resultat –un any més- una cita clau pels lobbies del sector armamentístic i el seu resultat principal ha estat la construcció d’un corpus justificatiu per a la política d’armament de l’OTAN i l’esbós d’una estratègia comuna contra Rússia i la Xina. La manca de seguretat i d’ajuda -més enllà de la militar- per a les poblacions de l’est d’Ucraïna o l’Orient Mitjà delata el qüestionable compromís d’Europa amb els seus valors o la seva falta de voluntat per redefinir-los.
Per aquest motiu, de manera paral·lela a la trobada, milers de persones van participar aquest cap de setmana en una marxa pacifista pel centre de Munic, en què es demanava aturar el rearmament i buscar la pau a Ucraïna a través del diàleg, i no per la via militar.
També val la pena destacar intervencions que, tot i ser minoritàries, defensaven la urgència de defugir d’una visió militaritzada. És el cas de Francia Márquez, vicepresidenta de Colòmbia, la qual va demanar als líders mundials implementar “un nou ordre internacional que posi la vida al centre”. Márquez va sostenir que continuar discutint qui perd i qui guanya en una guerra no aporta cap solució: “Qui perd en una guerra és la humanitat. Necessitem implementar una visió desmilitaritzada de la cooperació perquè la veritable seguretat no es resol amb armes.” Per tant, en defensa d’un dret a la seguretat (o d’una seguretat de drets?), cal preguntar-nos: volem persones al servei dels Estats, o els Estats al servei de les persones?
El primer ministre suec, Ulf Kristersson, va afirmar durant una taula rodona que, segons la seva opinió, Europa ja tenia una arquitectura de seguretat: “Té més sentit parlar d’utilitzar-la que de canviar-la”, va afegir. Tanmateix, amb la intensificació de la competència entre les grans potències, l’augment de les tensions geopolítiques i el descontentament creixent amb l’ordre basat en el Tractat sobre la no proliferació d’armes nuclears , hauria de ser un imperatiu humanitari universal prohibir-les i apostar pel desarmament progressiu. Lluny de centrar els esforços diplomàtics en assolir aquest objectiu, la trobada deixa més preguntes que respostes sobre una solució a aquesta guerra, i sobre l’arquitectura d’una seguretat real, col·lectiva i comuna que serveixi, al seu torn, per prevenir l’erupció o escalada de noves crisis i conflictes armats. Sense un ordre renovat i reformat, aquesta il·lusòria seguretat europea continuarà sent fugissera. Hem d’apostar per estratègies de pau, i no tant per jocs de guerra. I hem d’apostar perquè es duguin des del terreny, i no a porta tancada.