Perquè Espanya envia carros de combat Leopard 2A4 que, segons la Ministra de Defensa, fa pocs mesos no estaven en condicions per al seu ús? És clar que l’anunci no respon a una raó d’eficàcia, sinó a una raó de relat. El relat que es va iniciar amb la cimera de l’OTAN a Madrid el juny del 2022, on s’aprovava augmentar el pressupost de defensa dels països membres en una escalada militar renovada com a resposta davant l’agressió d’una potència nuclear, Rússia, contra un poble sobirà, Ucraïna. Una resposta que no seguia les recomanacions del Secretari General de les Nacions Unides per concentrar els esforços a parar les hostilitats i negociar la pau sinó al contrari, a augmentar la despesa militar a escala global.
Ara que estem immersos en els Dies d’Acció Global sobre Despesa Militar, és un bon moment per demanar-nos: què s’amaga darrere d’aquest gest de cara a la galeria, d’enviar alguns carros de combat que fa mesos que estaven “en estat lamentable”? Ras i curt, la voluntat manifesta del govern de l’estat d’aprofitar l’oportunitat per tornar a invertir en una indústria d’armament “Marca España” que any rere any l’Institut Internacional de Recerca per a la Pau d’Estocolm, el SIPRI, ens recorda que és la vuitena potència exportadora a nivell mundial. Una posició que manté des del 2013 i que s’ha consolidat amb els acords aconseguits amb l’Aràbia Saudita després de l’inici dels atacs contra el Iemen el 2015. En resum, quan Espanya encara està a la cua dels països de la UE en ajuda internacional al desenvolupament, decideix redoblar els esforços a seguir encapçalant el top ten de la indústria de la mort.
I què pensa la gent davant aquesta política? Segons les dades de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) donades a conèixer el març del 2023, l’increment de despesa militar que està aplicant el govern espanyol emparant-se a l’atac rus contra Ucraïna és innecessari per a una majoria de la societat catalana. Així ho apunta l‘Enquesta ICIP sobre convivència i cohesió a Catalunya 2022, segons la qual un 62% dels catalans creu que l’Estat espanyol destina massa recursos al pressupost militar i de defensa. L’última vegada que el CIS va preguntar 2022, el resultat va ser que més de la meitat d’espanyols no recolzava l’augment del pressupost de defensa. Des de llavors, el CIS no pregunta sobre el tema. Però el 2023 el pressupost del Ministeri de defensa d’Espanya va augmentar un 26% i segons el Centre Delàs d’Estudis per a la Pau aquest augment va ser molt superior, ja que només a través del Ministeri d’Indústria, el suport d’R+D per finançar els Programes Especials d’Armaments van augmentar un 126% respecte del 2022.
El passat 15 de febrer vam commemorar 20 anys de les històriques manifestacions contra la guerra d’Iraq. Eren els temps on l’expresident George Bush pare es queixava que “la política exterior dels Estats Units no la poden marcar les manifestacions de Barcelona”. Però en temps d’Aznar era fàcil sortir al carrer per mobilitzar-se per la pau. Les manifestacions en contra de la guerra d’Ucraïna el 2022 i el 2023, en canvi, no han estat massives. I no són pocs els periodistes que ens ho han fet notar.
Cal recordar que el 2003 estàvem al bell mig d’una onada de mobilitzacions del moviment altermundialista iniciat amb la revolta zapatista que va tenir una forta influència en una generació de joves que duia alguns anys manifestant-se contra les reunions del Banc Mundial i del FMI per tot Europa, i que al gener de 2023 va ser capaç de convocar de manera sincronitzada des del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre una mobilització global contra una guerra que ja s’intuïa a l’ Iraq. Cal recordar també que aquella guerra va ser lliurada per interessos econòmics i energètics, no va tenir l’aval de la comunitat internacional, i fou àmpliament rebutjada per la majoria social. Una mobilització que, a nivell de l’Estat espanyol, tenia l’al·licient de mostrar el rebuig al suport a la guerra d’Aznar. Fins i tot els mitjans de comunicació van ajudar a crear aquest estat d’opinió. El milió i tres-centes mil persones que es van manifestar a Barcelona van tenir un impacte tan gran que va sorprendre un moviment per la pau que no sumava tant de suport des del referèndum contra l’entrada d’Espanya a OTAN.
La guerra d’Ucraïna en canvi, es produeix en un context molt diferent, en què la pulsió solidària dels darrers anys s’ha canalitzat en suport a les persones que demanen refugi fugint de guerres i de la vulneració de drets humans. I la invasió un país europeu com Ucraïna, que sense previ avis era bombardejat per una potència nuclear com Rússia governada per un autòcrata, va agafar a tothom per sorpresa. Això va provocar una onada de rebuig a l’agressor i de solidaritat amb les víctimes directes, que en primer terme es va concretar en l’obertura de fronteres per acollir milions de refugiats activant mecanismes de protecció temporal, vies legals i segures que caldria obrir a refugiats d’altres països. Aquest és el context i no un altre. Un context que llança els països fronterers amb Rússia als braços de l’OTAN que, al seu torn, apareix als ulls de la població com una garantia que la cosa no anirà a més.
Certament, el context de la guerra de l’Iraq 2003 no té massa a veure amb la guerra d’Ucraïna de 2023, però la indústria armamentística aprofita sempre l’oportunitat per fer negoci, guanyar posicions i, en temps de guerres culturals, imposar el seu relat. I si bé el moviment per la pau aquesta vegada no ha guanyat la batalla del carrer encara aguanta dignament la posició a la batalla demoscòpica, segons mostren les enquestes que he esmentat abans. Però de poc serveix aquesta victòria si no es tradueix políticament a les urnes ni genera cap cost electoral per al govern de l’Estat que va aprovar l’augment del pressupost militar més gran de la història d’Espanya enmig d’un cicle inflacionista provocat per les conseqüències d’aquesta guerra sobre l’economia global, ja sigui per l’augment de preu del gas, dels costos de les cadenes de distribució o dels aliments i dels béns essencials.
Si bé és cert que necessitem una política de seguretat europea que respongui a les amenaces reals, i que el poble d’Ucraïna té el dret legítim a defensar-se davant l’agressió de les tropes russes, cap d’aquestes dos raonaments serveix per justificar la inversió més gran destinada a la indústria espanyola de la mort, una indústria que, per cert, ven armes al Regne del Marroc, que alhora lliura la seva particular guerra contra el Front Polisario al territori alliberat del Sàhara Occidental, dit sigui de pas. Però del Sàhara Occidental tampoc es pregunta a les enquestes del CIS, no sigui que el resultat no sigui l’esperat.
Tornant al tema que ens ocupa, avui el dilema del moviment per la pau és si ens quedem aturats en un discurs de coherència autorreferencial i ens mirem aquest conflicte des dels vells esquemes de la política de blocs, o connectem amb la pulsió solidària amb les víctimes del conflicte d’Ucraïna, que centra l’atenció mediàtica en la batalla cultural que estem vivint, i que influeix fortament en el discurs polític predominant. Si ens mantenim en els vells clixés seguirem sent percebuts com insensibles al patiment i desconnectats de la realitat. Si en canvi volem modificar un estat d’opinió que tot i ser crític assumeix el militarisme creixent, hem de canviar. Lluny de situar-nos en una posició equidistant entre agressors i agredits, ens hem d’implicar posant la vida de les víctimes al centre mentre proposem alternatives.
Només des d’aquí podrem reconstruir el discurs i els instruments d’incidència política necessaris per aturar aquesta escalada militar, sabent que bona part de la ciutadania és conscient del perill del creixent militarisme provocat per la guerra d’Ucraïna, i encara que no recolza l’augment de pressupost militar quan li pregunten a les enquestes, avui tampoc se sent interpel·lada per mostrar el seu rebuig, ni aprofita els espais que el moviment per la pau posa a la seva disposició per canalitzar la seva opinió.
Aquest 2023 commemorarem 20 anys de l’aprovació de la Llei Catalana de Foment de la Pau, votada per unanimitat al Parlament de Catalunya el 25 de juny del 2003. Una llei que va ser pionera arreu del món i que difícilment avui tindria tant de suport. La millor manera de celebrar aquest aniversari seria reconnectar amb la ciutadania que va provocar l’aprovació d’aquesta llei amb les seves mobilitzacions.
David Minoves, president del CIEMEN i membre de la Junta de Govern de l’ICIP