Fa poques setmanes l’Azerbaidjan va guanyar una guerra en tan sols 24 hores: va forçar a les forces armades de l’enclavament armeni de Nagorno-Karabakh a rendir-se, i a les autoritats civils a proclamar la dissolució administrativa que els governava: un país que havia proclamat una declaració unilateral d’independència, i havia exercit com a tal durant unes dècades, feia ara una declaració d’auto-dissolució, forçada per les armes de les tropes d’ocupació. Als anys 90 Armènia havia guanyat la guerra contra l’Azerbaidjan. Tres dècades després s’ha capgirat la truita.
Des de l’àmbit de la construcció de pau insistim que els conflictes socials i polítics no es poden resoldre amb les armes. Que sempre és millor el diàleg i la negociació que la guerra. A la llum del conflicte de Nagorno-Karabakh, però també a d’altres guerres recents com ara Síria, Afganistan o Etiòpia potser convé matisar aquest argument: les guerres sí que es poden guanyar militarment, però només amb un alt cost en vides humanes, sobre tot civils innocents. A més, una victòria sol ser temporal, perquè no fa més que alimentar l’espiral de greuges i la set de venjança.
Dissabte 7 d’octubre, Hamàs va assassinar més de 600 israelians en la seva incursió militar. Això és una violació flagrant del dret internacional humanitari, el dret que regula allò que està permès i allò que no està permès en una guerra. Alhora, Hamàs ha posat tota la població de Gaza en risc, perquè la resposta del govern d’Israel també viola el dret internacional humanitari. De fet, Israel ignora des de fa dècades múltiples resolucions de les Nacions Unides en relació als territoris palestins ocupats i al tracte a la població palestina.
El conflicte d’Israel i Palestina és probablement el conflicte més complex del món. I, a diferència de la majoria d’altres conflictes, té un poder polaritzant extraordinari, entre qui dona suport a Palestina i qui dona suport a Israel. Qui més qui menys arreu del món està carregat de raons per criticar una de les parts. I tothom tendeix a callar sobre les pròpies contradiccions quan es violen els drets humans d’una de les parts sobre l’altra.
El conflicte també posa en evidència les limitacions del dret internacional i el doble rasant en les relacions internacionals: Ucraïna té dret a defensar-se davant de l’atac de Rússia; però quan els palestins es defensen davant de la invasió d’Israel se’ls titlla de terroristes. Alhora, resulta completament paradoxal que els màxims defensors de la causa palestina siguin règims autoritaris com els de Síria i l’Iran, que empresonen i assassinen a la seva pròpia població.
El conflicte és complex perquè ve de lluny, de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel. I perquè té una relació directa amb el més profund de les identitats religioses jueva, cristiana i musulmana. Però també per la seva dimensió regional i global: en un món multipolar, on les febles regles del joc que tenim són cada cop més ignorades, és fàcil que un conflicte local salti d’escala i esdevingui un conflicte regional i, fins i tot, mundial.
La teoria de resolució de conflictes indica la necessitat de superar una dinàmica de suma zero, on uns guanyen i els altres perden. Malauradament tots els intents per crear les condicions on tots hi guanyen –fonamentalment la idea d’uns estats israelià i palestí veïns i amics- fins a la data han fracassat. De moment guanya Israel, que té més poder econòmic i militar, i més suports internacionals (fins i tot d’un nombre creixent de països àrabs, antics aliats dels palestins). Però com hem après recentment a l’Azerbaidjan, les victòries militars es poden tornar en contra al cap d’un temps.
No existeix cap fórmula per resoldre aquest conflicte. És possible que sigui irresoluble i que, el menor dels mals, sigui reduir les raons i el poder de violar els drets humans. Tothom hi té responsabilitats, però en un conflicte asimètric, la tenen sobretot els actors amb més poder. Si no mouen fitxa la dinàmica seguirà igual: cada cop pitjor. Una situació on, a la llarga, tots hi perden, tots hi perdem.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP
Article publicat al diari “Catalunya Plural” el 8 d’octubre de 2023