En la presentació de les jornades “Seguretat feminista contra el bel·licisme hegemònic”, organitzades pel Centre Delàs el passat 25 d’octubre, ens preguntàvem si la pau i l’esperança estan en desús, tant en la pràctica discursiva com vivencial. Enmig del trasbals i preocupació pel bombardeig a Gaza, pels més de trenta conflictes armats reconeguts i actius arreu del món, i de les violències sistèmiques en regions com l’Amèrica Llatina, hi ha poc marge per trobar alè fora de la política del malestar, en un món vist i viscut com a camp de batalla.
La seguretat que impera és insegura, perquè està sobrealimentada per una indústria armamentista que l’espolia de qualsevol centralitat humanista. Aquesta (in)seguretat de suma-zero, paradoxalment, no té guanyadors. En contraposició a aquestes tendències bel·licistes, cal trobar altres maneres d’entendre i superar els atzucacs que ens estan condemnant a repetir els errors i els fracassos del passat.
El feminisme acumula molt de coneixement pel que fa a la transformació de les realitats, perquè històricament ha assenyalat els desequilibris de poder mentre era qualificat i menystingut com a utòpic, igual que el pacifisme. Les seves denúncies i propostes s’han reduït sempre a l’absurd per part d’aquelles persones i accions que no han volgut anar més enllà del pensament categòric i de la identitat maniquea; però la perseverança en la defensa de la vida i dignitat de tothom és l’única aliada enmig de la desídia que desperta la sobreexposició a la violència, i de l’abisme frustrant que s’obre en l’activisme quan es dibuixen, una vegada més, noves atrocitats. Aquest bagatge cal posar-lo en valor i, també, posar-lo al centre de les anàlisis. Una òptica feminista pot ensenyar-nos les ombres que cal veure enmig de la guerra, i mostrar les llums que ens han de fer de far.
Laura Sjoberg, experta en gènere i seguretat i professora de Política i Relacions Internacionals, és una de les teòriques feministes que busca sacsejar els fonaments clàssics en els quals s’assenten les relacions internacionals. Sense l’ànim de caure en generalismes o reduccionismes, la seva ponència a les jornades va girar entorn a cinc decisions feministes que considera que s’haurien de prendre per assolir una seguretat veritable:
– Incloure els valors que tradicionalment s’han associat a la feminitat. Si bé Sjoberg reconeix que el gènere és una construcció social i, com a tal, ha de ser problematitzat, defensa que la política feminista no ha de vetllar tan sols per la inclusió de més dones. Els ambients són majoritàriament masculinitzats, independentment del sexe dels participants; és a dir, poc tenen a veure amb elements com l’escolta, la cooperació, l’acompanyament i la cura. Defensa el qüestionament de valors que estan a la base de tota actuació, com són la competitivitat, la duresa i el domini, i incloure en els processos les persones que viuen les conflictivitats dia rere dia. Es requereix d’un canvi integral sobre els valors que s’associen a la pau i a la seguretat, i canviar-los no només depèn de les dones.
– Ampliar la concepció de què és violència. L’existència i l’absència de violència no són una dicotomia, perquè la violència és un contínuum. La violència sempre és “aquí” i no “allà” i, per tant, ens involucra a tots. D’igual manera, totes les violències estan interconnectades, i no totes són visibles. La fam i la manca d’accés a aigua i electricitat també són violència. Cal diluir la separació entre allò «micro» i allò «macro», perquè la violència és a cada decisió, i a cada discurs, i té conseqüències més o menys perceptibles en la quotidianitat de totes les persones i comunitats. La (in)seguretat d’un mateix, depèn de la (in)seguretat de l’altre.
– Aplicar una òptica d’empatia. Sovint és més transformador entendre que convèncer. Parar atenció i cura generalitzada és una aposta política profunda, un símptoma bàsic d’humanitat que es perd en contextos de violència encegadora. Fer de l’empatia la principal mirada implica canviar radicalment les narratives i les relacions, en una esfera pública però també interpersonal.
– Assenyalar i parar atenció als impactes més que a les intencions. En un conflicte sempre s’han d’assumir responsabilitats, tant a nivell personal com a nivell polític. En un pla d’emocionalitat, és important tenir en compte la voluntat, però cal visibilitzar i responsabilitzar-se sobre les conseqüències per no menystenir-les. Sense aquest reconeixement, tota acció resultarà injusta i es correrà el risc de perpetuació o escalament del conflicte .
– Acceptar una complexitat inevitable en tota decisió política. Les actuacions parcials o curt-terministes sovint agreugen el conflicte. Les polítiques integrals són més lentes i molt més difícils, però són les úniques que asseguren uns resultats emmarcats en la promoció i garantia dels drets humans i el dret internacional humanitari.
Aquestes breus receptes requereixen d’un desenvolupament, adaptació i concreció per a cada procés de pau. Durant el debat entre el públic, es qüestionava sobre si són elements propis del camp de la seguretat, o sobre si són o no feministes, però potser el més destacable és que són reflexions que serveixen com a espurna per a replantejar les bases del sistema i desacomplexat complex armamentístic i per despullar la política econòmica de la guerra, la qual sempre resulta racista i classista. Per sobre de tot, aquests principis ens serveixen per creure en una pau més tangible, accessible i assolible.
Com va exposar la companya Nora Miralles, la inseguretat és un règim de govern, on la ruptura de vincles és una garantia de supervivència de l’Estat i de l’opressió. La desconfiança i la por també s’allisten en les guerres, i totes en som recluses. Si bé la inseguretat és inherent a la condició humana, hem de ser conscients que n’hi ha una d’induïda i que, per tant, cal reclamar amb fermesa una altra seguretat: la de tothom.
Sandra Martínez Domingo, àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP