Un any després de l’atac de Hamàs sobre Israel, i el contraatac d’Israel sobre el poble palestí, sembla que tant Hamàs com el Govern de Netanyahu estan aconseguint els seus objectius.
Hamàs ha aconseguit aturar el procés de normalització diplomàtica entre Israel i els països àrabs, i ha tornat a situar Palestina en el centre del debat polític internacional. Alhora, té un nombre elevat d’ostatges, la seva carta principal per a una possible negociació. La resposta israeliana —d’una crueltat contra la població civil pròpia dels pitjors règims autoritaris— ha erosionat la imatge internacional d’un país que es vanta de ser democràtic i afirma que fa servir les armes només en legítima defensa. D’altra banda, a Hamàs no sembla preocupar-lo el patiment i la mort de la seva pròpia població civil. Compta amb el fet que les polítiques genocides contra Palestina alimentaran noves llavors de resistència. I té el consol del martiri en una guerra santa.
A Israel, després de la desfeta militar i psicològica del 7 d’octubre de 2023, en un context intern de protestes ciutadanes massives contra un primer ministre corrupte, el Govern ha girat la truita. Es viuen moments d’eufòria com a resultat dels cops militars sense precedents contra els enemics a Gaza, al Líban, a Síria, al Iemen i a l’Iran. L’atac de Hamàs ha accelerat una deshumanització de la població palestina fins al punt que la majoria de la societat israeliana ha banalitzat completament la violència contra els civils palestins. És un escenari propici per completar l’annexió dels territoris ocupats l’any 1967.
Es dona, doncs, la paradoxa que els elements més radicals a banda i banda poden sentir satisfacció sobre l’infern al qual han condemnat la població palestina (i, més recentment, la libanesa). Victòria i derrota són una qüestió de perspectiva.
Aquesta guerra, sumada a la invasió de Rússia sobre Ucraïna, està tenint unes conseqüències transcendentals per a Europa. El contrast entre la condemna a Rússia i el silenci o la complicitat amb Israel posen en evidència una doble vara de mesurar que erosiona la credibilitat que la Unió Europea s’havia guanyat en l’àmbit internacional com un actor promotor dels valors democràtics. “La Unió Europea, premi Nobel de la pau, còmplice del genocidi palestí!”
En paral·lel, l’opinió pública d’arreu del món es veu arrossegada en una dinàmica polaritzadora que redueix la complexitat del conflicte més enrevessat del món en una dinàmica de bons i dolents: pro-Israel o pro-Palestina. Aquesta polarització no ajuda, ni els uns ni els altres.
Per molt impossible que sembli avui, l’única opció per posar fi algun dia als cicles de violència és un horitzó de convivència. Tots dos pobles estan disposats a morir i matar abans de ser desplaçats. Ningú no farà fora ni aniquilarà 7 milions de jueus, ni 7 milions de palestins.
Qui té la responsabilitat principal ara és Israel. És la força ocupant, és qui té el poder econòmic, polític i militar. És qui ha de garantir uns drets que ara trepitja. Israel no es podrà sentir segur sense que la població palestina també se senti reconeguda, respectada i segura.
També cal que ho entengui la comunitat internacional solidària amb Palestina. No hi haurà autodeterminació per a Palestina mentre Israel se senti amenaçat. Sovint es compara la vida dels palestins a Israel amb l’apartheid de Sud-àfrica. Però Sud-àfrica no patia per la seva supervivència. En canvi, Israel ha estat atacat en repetides ocasions des del mateix moment de la seva creació i ha de fer front a fortes campanyes que qüestionen la seva existència.
En definitiva, el futur d’Israel i el de Palestina són indestriables. El conflicte no té solució militar, però està atrapat en un nus gordià on conflueixen, entre altres factors, les polítiques internes israelianes i palestines, els fanatismes religiosos, els interessos de les autocràcies veïnes i la geopolítica global.
Davant d’aquesta situació, el millor que podem fer des de l’àmbit internacional és mantenir un criteri coherent de respecte als drets humans i al dret internacional humanitari, independentment de qui els viola. I fer revertir les pressions polaritzadores que deshumanitzen el mosaic de cultures i d’identitats que conflueixen a l’Orient Mitjà.
Cal un treball a múltiples nivells, diplomàtic i social. I aplicar una àmplia caixa d’eines: documentació, informació, mobilització, denúncia, ajuda humanitària, anàlisi, escolta, propostes, diàleg, negociació.
En tot cas, la primera condició és que Israel aturi l’espiral bèl·lica. Malgrat estar guanyant el darrer capítol d’aquesta llarga guerra, ho està fent amb una derrota moral de conseqüències devastadores, també per a si mateix.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP
Article publicat el 7 d’octubre de 2024 al diari Crític