“La construcció de pau és un art o una tècnica?”. Amb aquesta pregunta, Carmen Magallón, presidenta de la Fundación Seminario de Investigación para la Paz i presidenta d’Honor de WILPF Espanya, ens va interpel·lar als assistents de les jornades anuals d’AIPAZ (Associació Espanyola d’Investigació per a la Pau), que l’ICIP va coorganitzar els dies 24 i 25 d’octubre del 2024 al Museu Pau Casals del Vendrell.
Tot i que aquesta dicotomia no té una resposta tancada, les converses ens van conduir a aprofundir com podem apropiar-nos més dels processos creadors i creatius, i dels productes d’aquests processos, per avançar en la construcció de societats més justes i amb menys violències, partint de la base que les representacions culturals i artístiques contribueixen a modelar les realitats en què habitem.
Som conscients que parlar de construcció de pau implica parlar de creativitat i innovació; de processos que no són lineals, sinó que necessiten reajustaments constants als contextos, a les conjuntures, a les persones; construir pau implica parlar de transformacions individuals i col·lectives que promoguin i condueixin a canvis de valors i pràctiques cercant processos sostenibles i duradors.
La cultura pot afavorir la creació d’espais segurs propicis per al diàleg i la convivència. Ens pot ajudar a trobar llocs comuns, ja que la creativitat permet veure més fàcilment la humanitat de l’altre i, per tant, desenvolupar l’empatia. Veiem que la memòria és, moltes vegades, espai de disputes, escenari de voler guanyar al terreny de les narratives dominants. Així, per exemple, els exercicis artístics de construcció de memòria col·lectiva poden contribuir a promoure el diàleg, a generar vincles entre persones de grups considerats oposats, contribuir a construir discursos i estratègies positives davant dels sentiments d’odi, ràbia i por.
Destaca també la capacitat transformadora i sanadora de l’art en els processos psicosocials, per a l’expressió i la gestió de les emocions, el trauma i les vivències, ja que permet a les persones comunicar-se des de formes i llocs diversos. Així, com a part del treball de l’ICIP amb la Comissió de la Veritat de Colòmbia, vam impulsar la creació col·lectiva de dues cançons amb víctimes a l’exili i la cantautora colombiana Marta Gómez. Més de 100 persones van participar en tallers, presencials i virtuals, per compondre en grup una lletra que pogués recollir allò que els va significar l’exili i la sortida del país. Com a resultat, avui Marta Gómez té dues cançons: “Surcos de amor”, que és el missatge de l’exili a Colòmbia; i “Vuelve”, que és la resposta, el missatge que els agradaria que els donés el seu país natal. Aquest procés no només va tenir un enorme impacte en la sanació de ferides, en transcendir d’allò individual a allò col·lectiu, sinó que aquestes cançons perduren en el temps i permeten acostar l’experiència de l’exili a tothom que les escolti. Un altre exemple és el procés de redacció i publicació del llibre Exilios y lejanías, escrit i il·lustrat per tretze dones colombianes que viuen lluny de Colòmbia.
L’art i la cultura també poden tenir un rol rellevant pel que fa a la sensibilització i la pedagogia. A tall d’exemple, en finalitzar el seu mandat la Comissió de la Veritat de Colòmbia va lliurar l’informe final, “Hay futuro si hay verdad”, amb onze volums i més de deu mil pàgines. Sense treure importància a la necessitat de tenir documentades i recollides totes les troballes i recomanacions de la Comissió, hem de ser realistes i saber que amb aquest mitjà s’arriba a un nombre reduït de persones. Per això, es va treballar en paral·lel amb la creació de materials artístics. Hi ha nombrosos documentals, obres de teatre, exposicions, llibres, murals, que recullen amb llenguatges diversos el que ha implicat el conflicte armat a Colòmbia. Aquests productes de les diferents pràctiques artístiques constitueixen un espai de memòria i veritat i són també part del llegat de la veritat a Colòmbia. De fet, una testimoniant a Itàlia va dir: «L’art és un informe sense paraules.»
Tampoc podem oblidar que tot això té un paper clau en les garanties de no repetició de les violències i els conflictes. La cultura i la memòria són un garantia per mantenir vives les experiències del passat, els aprenentatges, i evitar que el que ha passat torni a repetir-se.
La construcció de pau és un art o una tècnica? Podem concloure que la construcció de pau necessita tant la tècnica com l’art. Per generar processos realment transformadors, fins i tot reactivar i ampliar el moviment per la pau, necessitem una mirada àmplia i creativa, que sumi i no es limiti als tecnicismes. Tenim el repte d’arribar i interpel·lar nous públics, articular-nos amb actors diversos, des de museus, teatres, festivals o editorials que, moltes vegades, contribueixen a generar narratives i dinàmiques per a societats més pacífiques, encara que no ho facin sota el paraigües de la “pau”. Necessitem explorar nous llenguatges, noves maneres de comunicar i d’imaginar juntes un futur diferent – fins i tot ideal i utòpic – amb més inventiva, caminant de la mà amb actors nous i buscant articulacions diverses i innovadores.
Sílvia Plana és responsable d’Aliances Estratègiques de l’ICIP