La treva entre Israel i Hamàs posa en pausa una guerra que ha durat quinze mesos. Es tracta d’una treva fràgil, que es pot trencar en qualsevol moment. De fet, només hi ha acord sobre la primera fase, els detalls de la segona i la tercera fase estan pendents de negociacions que començaran d’aquí a dues setmanes. La treva és celebrada, sobretot, per les víctimes de la guerra: els familiars de les persones segrestades per Hamàs i la població palestina, que es pregunten, amb raó, per què ha costat tant signar un acord que simplement concreta alguns dels aspectes ja acordats al passat mes de maig.
La realitat és que els drets i necessitats de les víctimes tenen poca rellevància en els càlculs polítics del govern d’Israel i de Hamàs. La treva ha arribat en el moment en que als EUA els ha interessat de veritat aturar la guerra. L’extrema dreta israeliana ha dimitit en protesta per l’acord, fet que posa de manifest que prefereix el sacrifici dels ostatges encara vius. Hamàs ha jugat amb la vida de tota la població palestina que diu defensar. El drama de tot plegat és que tant Hamàs, responsable del pitjor atemptat de la història recent, i el govern d’Israel, que ha portat a terme una política genocida contra el poble palestí, poden cantar victòria.
Israel ha afeblit Hamàs i també Hezbollah fins al punt que cap dels dos té opcions de governar en el curt termini. En un efecte dominó, l’afebliment de Hezbollah ha propiciat la caiguda del règim sirià d’Al Assad. I, tot plegat, ha afeblit l’Iran, el principal enemic d’Israel.
El discurs de victòria de Hamàs se centra en que la qüestió palestina torna a ser a l’agenda internacional. Efectivament, abans del 7 d’octubre Israel va estar a punt de signar un acord de normalització de relacions amb l’Aràbia Saudita. En canvi, ara és impensable la represa de negociacions entre els dos estats sense incorporar una solució sobre la qüestió palestina. Paradoxalment, els relats victoriosos contrasten amb la feblesa en que queden les dues parts en confrontació armada.
Hamàs no podrà tornar a governar Gaza. No ho permetrà Israel però tampoc els països garants de la treva: Egipte, Qatar i els Estats Units. Com a molt podrà formar part d’una coalició de forces palestines, sota supervisió d’actors internacionals. A Israel, el primer ministre, Benjamin Netanyahu, també té un futur incert. La coalició de govern s’esquerda i, en temps de treva, l’executiu no podrà mantenir la unitat social i política que requerien els temps de guerra. Els únics incentius per respectar la treva són, doncs, la pressió internacional sobre les dues parts.
L’impacte de la guerra és enorme, difícil d’avaluar en totes les seves dimensions. Mai abans un país que es vanta de democràtic havia agredit directament la població civil i causat tant de mal com ho ha fet Israel. Com sempre, la destrucció de vides humanes s’alimenta d’un discurs de criminalització i deshumanització de l’adversari. Potser allò més trist i preocupant és la manca d’empatia de la població d’Israel amb el patiment que han infligit sobre la població palestina. El trauma de la barbàrie de Hamàs el 7 d’octubre ha disparat els discursos i pràctiques supremacistes i genocides, amb el consentiment o la indiferència de la majoria de la població d’Israel. La victòria militar d’Israel ha portat a una derrota moral, que esdevé una amenaça a la seva pròpia seguretat. Potser mai abans la legitimitat de l’Estat d’Israel havia estat tan qüestionada.
Qui també surt molt afeblida de la guerra és la Unió Europea: una institució basada en el respecte dels drets humans i la prevenció de les guerres ha estat incapaç de posar límits a l’actuació d’Israel. Aquesta postura tèbia i dubitativa -quan no còmplice- contrasta amb la unitat europea davant la invasió russa d’Ucraïna, exposant el que la resta del món percep com una doble moral. Per la seva banda, el suport incondicional dels EUA a Israel l’ha dut a un aïllament sense precedents en votacions a les Nacions Unides. La doble moral occidental, al seu torn, alimenta els discursos de règims com el rus i el xinès que fa temps que qüestionen el sistema internacional i pregonen unes relacions internacionals on els drets humans tinguin menys rellevància.
En definitiva, l’atac inicial de Hamàs, la resposta d’Israel i les actituds de la Unió Europea i dels EUA contribueixen a erosionar el dret internacional humanitari, les regles que ens hem dotat per prevenir i regular les guerres. S’està normalitzant l’ús de la força, la guerra, com a mecanisme per resoldre els conflictes.
Kristian Herbolzheimer és el director de l’ICIP
Article publicat al portal Exterior.cat el 22 de gener de 2025