A principis dels anys 50 del segle passat Xina va ocupar el Tibet. La violència que va desencadenar l’ocupació va empènyer milers de tibetans a l’exili. En Thubten Wangchen en va ser un d’ells. Després de viure al Nepal i l’Índia, a l’adolescència va ingressar en un monestir budista. Durant aquesta etapa va conèixer el Dalai Lama Tenzin Gyatso amb qui va viatjar a Europa. Per recomanació d’aquest, en Wangchen va fundar el 1994 la Casa del Tibet a Barcelona. Actualment també és membre del Parlament tibetà a l’exili.
Etiqueta: Pau interior
Mohamed Moulud Yeslem
L’art com una arma de pau. Amb aquest objectiu Mohamed Moulud Yeslem, pintor sahrauí, va fundar a El Aaiún un centre d’arts plàstiques, adscrit a l’escola Olof Palme. Més enllà de la pintura Moulud, criat als camps de refugiats, ha retratat i denunciat la situació del poble sahrauí també a través de documentals i de l’activisme, entre d’altres amb el projecte ‘Por cada mina, una flor’.
Pierre Rwanyindo
Pierre Rwanyindo va ser el director de l’Institut de Recerca i Diàleg per la Pau (IRDP) a Ruanda. En un país profundament dividit durant el conflicte entre hutus i tutsis, Rwanyindo va ser una figura respectada per ambdues comunitats. Des de la seva posició aquest professor rwandès va treballar d’ençà que va finalitzar la guerra -amb el subseqüent genocidi- per implementar polítiques de pau, en tots els aspectes, i reconciliació.
Christopher Kayumba
El genocidi (1994) marca encara en l’actualitat la relació del poder amb els mitjans de comunicació. La ràdio i la premsa van tenir un paper clau durant els 100 dies que va durar la massacre. Sota aquest pretext i per salvaguardar la societat d’un altre episodi similar, el govern actual exerceix un estricte control sobre els mitjans. L’autocensura és freqüent en la professió si no es vol tenir problemes amb les autoritats. En aquest context, Christopher Kayumba, investigador en Pau i Desenvolupament, dirigeix el seu propi diari a la capital Kigali, The Chronicles.
Godelieve Mukasarasi
La violència sexual contra les dones durant el genocidi ruandès l’any 1994 -després també es van produïr violacions- va ser una “arma de guerra” i va esdevenir la norma. Així ho va concloure dos anys més tar el relator especial de la Comissió de Drets Humans de l’ONU. La majoria d’aquests delictes han quedat impunes i moltes víctimes continuen patint encara avui l’estigmatització de la societat. Godelieve Mukasarasi dirigeix Sevota, una ONG que reuneix dones víctimes del genocidi i que treballa per la reparació d’aquestes, tant des del punt de vista psicològic com material.