Diuen que moltes persones juntes, fent un petit pas cap a una direcció determinada, són capaces de canviar el rumb d’una societat. Però també diuen (i és molt més difícil) que una persona sola, fent renúncia de quasi tot per una causa justa pot aconseguir millorar el món. I això ha fet l’Arcadi Oliveres durant tota la seva vida adulta. Renunciar a moltes coses, a molts plans personals i familiars, a moltes comoditats per tal de tenir temps per denunciar les injustícies, posar-los-hi nom i cognoms i lluitar amb esperança per un món més just, més digne i més humà.
Ha estat, sens dubte, un profeta del nostre temps. D’aquells que l’Església oficial triga en reconèixer perquè vivim molt instal·lats en la comoditat, en el què diran, en la diplomàcia de no voler aixecar ulls de poll a les instàncies de poder, no sigui que l’Església també perdi poder terrenal … Una llàstima que com ha passat amb el jesuita Lluís Espinal a Bolívia (per cert, nascut a Sant Fruitós de Bages),assassinat per denunciar les injustícies de les cinquanta famílies que dominaven aquell país, o amb Monseñor Romero, bisbe del Salvador assassinat per l’extrema dreta i les elits de poder perquè les denunciava des del púlpit de la catedral, o amb Pere Casaldàliga, bisbe de Matto Grosso defensor dels pobres i miserables explotats, o sor Genoveva, o tantes altres persones més, de forma anònima. Una llàstima –dic– que no sapiguem o no volguem (no ens convé) captar el missatge dels profetes del nostre temps i viure amb conseqüència.
Perquè, què és un profeta? Una persona que denuncia les injustícies que es cometen però no es queda en la lamentació, sinó que al mateix temps ofereix una llavor d’esperança, ofereix idees per fer front a les injustícies i millorar les coses. I l’Arcadi ha estat un profeta esperançat, una persona optimista.
La seva conversió es va iniciar en el moviment internacional Pax Christi, als inicis dels anys 70. En una trobada a Suïssa va conèixer la que seria la seva companya fidel, la seva esposa i mare dels seus quatre fills, la Janine, amb qui han compartit ideals i qui li ha permès tenir una agenda lliure, sense vespres a casa i amb horaris familiars bastant escasos. Durant molts anys l’Arcadi ha fet més de 300 xerrades, taules rodones, conferències, debats i trobades cada any, que no hauria pogut fer de cap manera si la Janine no hagués estat al peu del canó, treballant de nits i portant el pes de la casa en horari familiar.
La “Marxa per la llibertat” de 1976 va ser un altre moment important. Es denunciava la manca d’autonomia de Catalunya però també el règim franquista que encara pervivia, el poder dels militars i el silenci de molta gent. Allà es va gestar la que ha estat una de les seves grans causes de lluita: el pacifisme i la denúncia de l’escandalosa despesa en armament que es fa al món i no serveix per a res. Ell i jo en dèiem sempre “el negoci de la mort”, perquè no és una altra cosa que això; on hi ha més armes hi ha més morts i també més brutícia. En el seu enterrament, el dia 9 d’aquest mes, en Lluís Llach va cantar allò de “On vas amb les banderes i avions, i tota mena de canons, que apuntes el meu poble?”.
La lluita per la pau el va portar a Justícia i Pau, on primer en va ser el vicepresident i després el president durant molts anys.Però ell sabia que la justícia ha de ser global perquè arribi a tothom, i per això no separava la lluita per la pau de la lluita pels drets humans, pel progres humà, pel desenvolupament econòmic i social. I ens vam empescar, amb molta altra gent, la reivindicació de que Espanya complís el mandat de les Nacions Unides de dedicar el 0,7% de la nostra riquesa a la cooperació al desenvolupament. Encara avui Espanya dedica només el 0,3% del PIB a cooperació, però seguim i seguirem lluitant perquè hi hagi més solidaritat internacional..
(per cert, ara mateix la solidaritat no és només enviar 5 milions de vacunes a Amèrica Llatina, com ha promès el president Sànchez –que està bé—sinó aconseguir que les vacunes no tinguin patent privada, perquè han estat finançades també amb diners públics).
L’Arcadi no ha estat només un activista voluntariós, sinó una persona que defensava els seus arguments amb dades, fets, conclusions ben raonades. Professor d’Economia a la Universitat, amb milers d’alumnes que han pogut gaudir del seu mestratge, president de Justícia i Pau, president de la Universitat de la Pau de Sant Cugat del Vallès, membre de Procés Constituent, vicepresident de FundiPau i moltes coses més, amic de tothom, tenia cinc característiques que el definien:
– no tenia un NO per a ningú, si la seva agenda li ho permetia
– era rigorós en les coses que deia, les havia estudiat molt bé,
– era bo, no tenia maldat ni volia mal a ningú, encara que li sobraven tots els militars,
– era conseqüent entre el que deia i el que feia, com vivia, i
– era una persona optimista i esperançada, que deia sovint que el món està fet una merda però que hi ha moltes possibilitats de millorar-lo.
En fi, “res del que és humà li ha estat aliè”. S’ha implicat en totes les causes justes i ha viscut fent el bé. Ha estat, veritablement, un profeta del nostre temps. I per això el seu exemple perdurarà i será ferment de noves persones compromeses amb la justicia i amb la bondat.
Xavier Masllorens, president de l’ICIP.
(Article publicat al diari El 9 Nou, maig de 2021)