Llegeixo als diaris, aquesta mateixa setmana, dues notícies inquietants de la regió del món amb més assassinats, Amèrica Llatina. Una regió amb un terç de les víctimes de violència de tot tipus, en una espiral d’acció-reacció que involucra el narcotràfic, el crim organitzat, grups armats, policies, exèrcits, bandes juvenils i un llarg etcètera.
La primera notícia correspon a les declaracions del president conservador de l’Equador, Guillermo Lasso –recentment descobert pels papers de Pandora com a propietari d’empreses en paradisos fiscals–, arengant les forces armades del país per ajudar la policia a frenar l’onada de violència a les ciutats: “Actueu amb la valentia que us caracteritza perquè aquest govern indultarà tots aquells que siguin condemnats injustament per haver fet la seva feina”. De passada, va carregar contra els jutges que “haurien de garantir la pau i l’ordre, no la impunitat i el delicte”.
La segona és del també conservador president de Xile, Sebastián Piñera –també esquitxat pels papers de Pandora, oh casualitat o bé causalitat–, que dos anys després de l’esclat social contra el seu govern (hereu de la dictadura) ha iniciat una ofensiva contra el poble indígena maputxe, decretant l’estat d’excepció al sud del país arran de l’increment de violència, enviant 900 militars en funcions de policia i declarant: ”Cal que l’Estat faci ús de tots els mitjans per protegir la població, preservar l’ordre públic i garantir els drets constitucionals”.
On rau la meva inquietud per les dues notícies? No tant per la resposta habitual dels estats davant la violència de qualsevol mena, fent ús del monopoli de la violència que li atorguen les lleis. Això ho sé, encara que no ho comparteixo. Tampoc perquè sabem que aquest monopoli s’utilitza moltes vegades per reprimir la dissensió política o el descontentament social. Això també ho sé i ho desaprovo fermament.
Són les raons d’Estat que esgrimeixen els mandataris el que em preocupa extraordinàriament. En el primer cas, conculcant fins i tot la divisió de poders que consagra la democràcia liberal, el president equatorià dóna carta blanca als militars perquè s’enfrontin a qualsevol tipus de violència (i a la queixa social, també?) amb la seguretat de que els excessos seran indultats. Renya, a més, l’estament judicial per si de cas se’ls ocorre condemnar algun militar. És la seguretat que protegeix l’statu quo sense reserves, encara que sigui laminant drets i llibertats. Ras i curt i sense embuts, vol dir l’exèrcit i les forces de seguretat com a garants de la continuïtat del sistema polític i econòmic que –no ho oblidem— està provocant uns índex de desigualtat mai vistos, especialment … a Amèrica Llatina!
I en el segon cas el president de Xile fa un pas més, proclamant que les raons per les quals fa ús de la violència són “protegir la població, preservar l’ordre públic i garantir els drets constitucionals”. És precisament aquest argumentari el que m’inquieta i em preocupa de veritat: ¿Està segur que l’ús de la violència protegeix la població o garanteix els drets constitucionals? ¿Què significa exactament garantir l’ordre públic en un context de pobresa creixent, de greuges històrics dels pobles originaris o de malestar social permanent? ¿La resposta està en l’exèrcit, o en el reforçament de mesures policials, realment? ¿No deuen estar atenent només els símptomes d’un malestar, més que les causes reals que el provoquen?
En el model de seguretat imperant, en què el subjecte a protegir és l’Estat, les seves institucions i la unitat de la pàtria, tota la lògica i el discurs porta a protegir les elits, a mantenir les estructures de poder establertes i a considerar fins i tot, de vegades, els ciutadans com a súbdits.
Si pensem en un altre paradigma, el de la seguretat humana que proposà el PNUD a finals del segle XX, els subjectes a protegir són les persones, els ciutadans i ciutadanes, i els seus estats han de ser els garants d’aquesta protecció, amb normes democràtiques i garanties de participació política i social. Des d’aquest punt de vista sorgeixen molts més interrogants davant les actuacions de molts governs, no només d’Amèrica Llatina, per construir societats més cohesionades i més justes, que finalment resulta l’eina més potent perquè siguin també societats més segures.
Xavier Masllorens, president de l’ICIP