Com es configuren les identitats de les persones a la diàspora? Com es vinculen les accions i compromisos de les comunitats diaspòriques amb la construcció de pau i democràcia? Quin paper juguen les memòries, individuals i col·lectives, en aquesta construcció d’identitats i compromisos? Són preguntes que s’han posat sobre la taula a la conferència Diasporic Heritage and Identity, celebrada a la Universitat d’Amsterdam del 20 al 23 de juny, en la que hem participat des de l’ICIP i on s’ha evidenciat que cal seguir aprofundint en la importància de l’agència de les persones migrades i refugiades en la construcció de pau i les transformacions socials i polítiques, tant en els seus països d’origen com en les societats d’acollida.
Incloure la veu d’aquelles persones que han hagut d’abandonar els seus països i que encara hi mantenen un lligam i compromís atorga una major legitimitat als processos de pau, ja que els fa més inclusius i participatius.
Com definim les diàspores
Algunes reflexions i aprenentatges que ens emportem de la conferència d’Amsterdam se centren en què entenem per diàspores i la seva relació amb la construcció de pau. El primer repte apareix a l’hora de definir el concepte. Des de l’ICIP, entenem les diàspores, com a “comunitats minoritàries expatriades que s’han dispersat del seu país d’origen, tenen una memòria col·lectiva […] i estan compromeses amb el manteniment o restauració de la seva pàtria a través d’activitats transnacionals, i tenen una identitat col·lectiva, consciència de grup i solidaritat”[1]. Aquesta mirada global inclou les persones migrades, les persones exiliades i també aquelles persones que s’han acollit a mecanismes de protecció internacional i tenen l’estatus de refugiat. Alhora, partint de la importància de nombrar les diferents realitats, ens sembla convenient destacar el terme “exili”, una violació dels drets humans en si mateix, en els termes que recull l’Informe final de la Comissió de la Veritat de Colòmbia, en el capítol “La Colombia fuera de Colombia”: “Tot i que la sortida [del país] va ajudar a salvar la vida, va produir al mateix temps un enorme dany individual i familiar, i per les dimensions i persistència en el temps, implica un profund impacte social i col·lectiu”.
Amb tot, no totes les persones exiliades i que han de sortir forçadament d’un país es reconeixen com a tal o opten per no sol·licitar mesures de protecció internacional, de manera que passen a alimentar les estadístiques de població migrant. El que sí és clar, és que l’exili canvia la textura de la comunitat a la diàspora per la seva experiència traumàtica i en forma part des d’unes vivències diferents.
Les diàspores, així, són diverses i heterogènies, tant com les societats d’origen. I també ho és, doncs, la seva contribució a la construcció de pau. Hazel Smith, referent acadèmica, descriu que les persones a la diàspora poden ser tant peace-makers com peace-wreckers. Això vol dir que algunes persones poden tenir un compromís i emprendre accions per promoure el diàleg, les negociacions de pau o la implementació d’acords, per exemple, mentre d’altres poden contribuir a la perpetuació o agudització dels conflictes, finançant accions armades o alimentant els discursos bel·licistes.
Aquesta mirada dicotòmica, però, deixa fora a grans grups de població que no tenen voluntat o capacitat per exercir un rol actiu, o que tenen un potencial limitat d’influenciar i generar canvis. És el cas d’una majoria, menys visible, que opta per no formar part activa d’associacions o organitzacions. Si bé es donen casos de persones que, en un moment puntual, es vinculen en algun procés de construcció de pau o d’accions transnacionals des de la diàspora, en nombroses ocasions, després d’un curt període de temps abandonen la iniciativa, ja sigui per esgotament, sobrecàrrega emocional, frustració, o pors.
La identitat i el compromís
La pròpia noció de diàspora com a grup amb un compromís i solidaritat col·lectiva es desdibuixa i es reconfigura. Quan parlem de diàspores i pau necessitem una anàlisi constant de contextos, interessos, necessitats i emocions; necessitem identificar on queda l’individu dins de la col·lectivitat, posar les persones al centre.
La conformació de les identitats juga un paper central en les persones a la diàspora, en el teixit social i comunitari del grup, en el compromís i en el rol actiu per a les transformacions al país d’origen i també en les societats de recepció. Moltes identitats diaspòriques estan vinculades al desplaçament, al trauma i a la violència, a la sortida forçada. Especialment en el cas de les primeres generacions, les emocions i la nostàlgia són part central d’aquesta identitat. En el cas dels seus fills i filles, marca la doble identitat –el fet de reconèixer-se tant del país d’origen com del país de recepció- i el sentiment de no acabar d’encaixar en cap de les dues societats.
Per què unes persones decideixen mobilitzar-se i d’altres no? La identitat diaspòrica no necessàriament es tradueix en un rol actiu en processos de transformació social i política, però pot ser en un element de resistència i compromís. Als països de recepció, trobem experiències contra el racisme i la discriminació, i de lluita decolonial, des de les noves generacions.. I no podem oblidar com el menjar, la música, la literatura, les olors o les textures són elements centrals per a la construcció i manteniment d’aquestes identitats i alhora es converteixen en formes de resistència, sovint desapercebudes, en contextos en què cal reclamar de forma constant el reconeixement de l’existència davant una altra identitat dominant.
La memòria
La memòria juga un paper central en aquest accionar, a través d’iniciatives de construcció de narratives i storytelling, l’art, la cultura o la comunicació. El cas sense precedents de la Comissió de la Veritat de Colòmbia amb l’exili i la diàspora colombiana posa de manifest la importància de construir narratives i veritats plurals, incloent les vivències i experiències d’aquelles persones que han hagut de marxar del país. Alhora, per a les persones a la diàspora, participar en un procés de veritat es pot convertir en una experiència transformadora i, fins i tot, sanadora, si es fa a través de l’escolta activa, la cura i posant a les persones al centre. I, novament, hi tenen un paper clau els rituals, reconnectant per exemple a través del menjar els objectes, o les arts com el teatre, la pintura o la literatura.
Incloure les veus de les comunitats diaspòriques en la construcció de narratives i de memòria permet també que les narratives hegemòniques no eclipsin o se sobreposin a les experiències de les persones. I per això els processos des de la ciutadania, que promoguin una participació àmplia i activa són essencials per a la construcció de pau i, sobretot, per a reconèixer les experiències individuals més enllà dels marcs institucionals.
Ha de ser un compromís de tots aquells actors que contribuïm a la pau incloure les diàspores en aquests processos i incentivar-ne el seu reconeixement.
Sílvia Plana, responsable de l’àrea “Memòria, convivència i reconciliació” de l’ICIP
[1] Segons el programa Diasporas for Peace – DISPEACE del Peace Research Institute Oslo – PRIO