La mort de la jove iraniana Mahsa Amini durant custòdia policial, detinguda per la policia de la moral per no portar el vel adequadament, ha encès una onada de protestes multitudinàries a l’Iran. La magnitud d’aquestes protestes, tot i tenir un fort component d’oposició a la imposició del vel, s’han d’emmarcar en un context de profund descontent social amb la situació econòmica, política i social del país. Tant el govern conservador d’Ibrahim Raisi, com el Líder Suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, assenyalen a agents externs i enemics del país com a instigadors de la revolta. La resposta del govern ha estat durament repressiva, i les morts de manifestants arreu del país ja superen les tres-centes.
El sociòleg iranià-estatunidenc, Asef Bayat, explica com una de les característiques claus del descontentament de la societat iraniana actual és l’acumulació de diverses demandes polítiques, socials, econòmiques i culturals desateses, que, en moments com aquest, discorren totes juntes. Tot i que l’Iran ja ha vist episodis de protestes similars en el passat—com ara l’any 2009, 2017, o 2019—analistes i experts assenyalen aquest esclat social com un punt d’inflexió que tindrà conseqüències significatives pel futur del país. El llast de dècades de sancions econòmiques i un canvi generacional que allunya a la joventut del país dels valors de la Revolució Islàmica del 1979 semblen posar en perill la continuïtat del sistema polític de l’Iran.
Aquest aixecament però, ha anat encara més lluny. Significativament, es tracta d’un aixecament en el qual les dones i la joventut exerceixen un paper central, en el qual s’exigeix no solament una millora dels drets civils i polítics de les iranianes, sinó que es reclama de manera més àmplia la dignitat humana, recuperar el dret a una existència digna, allunyada de la precarietat i la manca de futur. Tot i el seu caràcter multitudinari, és difícil anticipar quin serà l’impacte social i polític de les mobilitzacions. Les protestes, ara per ara, no s’acaben d’organitzar en un moviment polític, o una campanya definida (com per exemple sí que va passar al 2009 amb el Moviment Verd, i la campanya “Where is my vote?”, arran de les sospites de frau a les eleccions). Dit d’una altra manera, no hi ha un lideratge clar de les protestes. La joventut, i les dones en particular, n’estan essent les protagonistes principals—especialment, en l’àmbit universitari—però no es pot parlar d’un moviment polític definit encara.
Diversos analistes, en un exercici de prospectiva, temen un possible escenari de trencament violent de l’statu quo, on les faccions de línia dura, especialment aquelles vinculades als Cossos de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran (IRGC, en anglès), podrien fer un cop d’estat i acabar amb les poques estructures democràtiques del país, liquidant de pas, i del tot, el sector polític reformista. Aquest escenari, apunten, seria possible en dues casuístiques: en primer lloc, si les protestes donen peu a un període de reforma social que sigui rebutjat pels sectors de línia dura, més fidels als principis de la revolució. En segon lloc, si el govern i els cossos de seguretat fallen a l’hora de contenir les protestes a mitjà-llarg termini.
La dimensió internacional de les protestes
Manifestacions multitudinàries arreu del món—com il·lustra el cas de Berlín—en suport dels manifestants i les protestes a l’Iran denoten, en primer lloc, una gran atenció internacional al que passa a la República Islàmica. En segon lloc, una plètora de sensibilitats polítiques i actituds cap a l’Iran en la diàspora. Podem veure banderes imperials que demanen la tornada de la dinastia Pahlavi, proclames que reclamen un canvi de règim, un enderrocament del sistema clerical de poder, el tancament d’ambaixades iranianes a Europa, condemnar l’Iran a l’ostracisme internacional. Davant d’aquesta diàspora, tant polaritzada com activa, els països europeus responen amb cautela, per no desbaratar i dinamitar del tot les negociacions de l’acord nuclear.
Abans de l’esclat de les protestes semblava que un acord per a la reactivació de l’acord nuclear del 2015, comunament conegut com a JCPOA, estava a punt de ser assolit. El JCPOA té un rol central, crític, en les relacions entre els Estats Units i l’Iran, entre Europa i l’Iran, i en la dimensió de seguretat regional i internacional. Tenint en compte això, l’evolució de la situació a l’Iran s’ha d’entendre també com un procés connectat a les negociacions per a la reactivació de l’acord nuclear: l’economia de l’Iran va viure un moment de pausa i breu recuperació durant els escassos tres anys que va ser vigent, abans que Donald Trump es retirés de l’acord unilateralment, l’any 2018. Des d’aleshores, la situació econòmica, política i social a l’Iran es troba en una espiral descendent: conforme empitjora l’economia, més malestar social hi ha, l’Iran fa passos endavant en el desenvolupament de les seves capacitats nuclears, i la situació regional de seguretat es torna més fràgil.
Ara per ara, és complicat predir quin serà l’impacte de les protestes a llarg termini. Hi ha qui predica que un nou Iran ha nascut, hi ha qui demana un retorn de l’antic Iran. El que és evident, és que l’Iran viu un moment històric, i que els següents mesos seran centrals per al futur del país.
Elisenda Comadran Casas és tècnica de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP.