“Va llorando un río
va llorando un río que antes se oía cantar
Lleva muerte lleva olvido, quien lo escuchará
Me voy dejando a los míos
me voy quebrada por dentro
me voy, siempre sintiendo que mi fuerza crecerá
que mi fuerza crecerá como crece el río”
Surcos de amor, de Marta Gómez
El nombre de persones que actualment han de sortir del seu país a causa de les amenaces contra la seva vida no té precedents des de la Segona Guerra Mundial. En l’última dècada hi ha hagut un creixement constant de migració forçada derivada de conflictes armats, violència extrema, inestabilitat i repressió política[1]. Al 2021, hi havia 27,1 milions de persones refugiades al món, més del doble dels 10,5 milions que fa una dècada estaven sota el mandat de Nacions Unides [2]. I aquesta xifra no recull moltes persones que no sol·liciten protecció internacional i, estadísticament, es comptabilitzen com a migrants.
L’impacte de les migracions forçades, és múltiple: la victimització que ha tingut lloc al país d’origen, les dificultats d’acceptació i d’adaptació al país receptor, fet que se suma a la invisibilització i la falta de reconeixement que tenen les persones a la diàspora, migrades i refugiades, al seus països d’origen. Aquests impactes s’agreugen en el cas de persones amb una trajectòria de compromís social i polític, que amb l’exili perden la seva capacitat d’incidència i treball per reforçar la democràcia i la justícia social.
En el cas de les dones, aquesta doble identificació com a dones i com a persones migrants, fa que es percebin socialment, i fins i tot políticament, com a víctimes sense agència. Davant aquest discurs, les dones s’han de reconèixer com a agents de canvi i subjectes de dret, amb veu pròpia i lideratge. Hi ha innumerables exemples de dones que han sabut posicionar-se tot i el context desfavorable, i ho han fet sovint mitjançant l’art com a eina que permet afavorir el diàleg, generar processos de transformació personal i col·lectiva, alhora que facilita la divulgació i sensibilització de situacions i contextos colpidors i impactants, en ocasions complexos, i dels que sorgeixen iniciatives de resiliència i resistència.
En trobem experiències, per exemple, a Colòmbia, Síria i Ucraïna. Tres contextos diversos: Colòmbia, un país en què 60 anys de conflicte armat han provocat més d’un milió de persones exiliades[3]; Síria, deu anys després de l’inici de la revolució i de la guerra civil, és el país amb més refugiats a nivell mundial, amb gairebé 7 milions de persones el 2021[4]; i per últim, el cas més recent d’Ucraïna on 7,7 milions de persones[5] han abandonat el país des de l’inici de la invasió russa, principalment dones i nens.
D’aquests tres contextos en vam poder conèixer experiències concretes el passat 20 d’octubre a l’acte “Dones a la diàspora: el poder de l’art en la construcció de pau“, organitzat per l’ICIP en el marc de la Biennal de Pensament de Barcelona, i que va comptar amb la participació de María del Rosario Vàsquez (Colòmbia), Lina Al (Síria) i Anna Slizinova (Ucraïna).
Art com a construcció de pau a Colòmbia, Síria i Ucraïna
A Colòmbia, l’existència d’una diàspora i exili organitzats durant dècades ha permès posicionar les demandes i propostes de l’anomenada “Colòmbia fora de Colòmbia”, durant diferents moments del procés de pau que viu el país. Per exemple, la Comissió de la Veritat de Colòmbia, amb el suport de l’ICIP a Europa, ha estat la primera en la història en promoure i garantir la participació de les víctimes i la població colombiana a l’exterior. En aquest procés de construcció d’una memòria polifònica, eines artístiques com el teatre, la música o l’escriptura, han estat instruments centrals per a la sanació individual i col·lectiva i per explicar la història del conflicte amb llenguatges diversos.
La diàspora també ha tingut un rol central en la mobilització i organització de la societat civil siriana. Des d’abans de l’inici de l’esclat de la guerra civil el 2011 i fins a l’actualitat, la diàspora siriana ha actuat de suport i d’altaveu per a les iniciatives de construcció de pau i defensa de drets humans liderant la creació i l’establiment d’organitzacions a l’exterior. Aquesta societat civil organitzada a la diàspora ha facilitat, per exemple, el procés de documentació i denúncia del que ha passat i passa al país. A més, davant un conflicte complex, en què durant anys s’ha difós molta informació sense comptar amb tot el context necessari, les persones sirianes migrades i refugiades arreu del món han fet servir el cinema documental, la pintura o l’escultura per explicar el conflicte d’una manera més integral, des d’una òptica diferent i que permet interpel·lar directament a les persones espectadores
En el cas d’Ucraïna, a partir de la invasió russa del passat 24 de febrer, les persones ucraïneses a l’exterior van haver d’organitzar-se i donar resposta ràpidament. Fent-se constantment la pregunta “Què més podem fer?”, de maner voluntària, es van crear xarxes centrades en mobilitzar ajuda humanitària i acollir les persones refugiades. La música i els concerts solidaris són una eina essencial per recaptar fons per a aquestes tasques, així com per donar a conèixer i difondre la situació que està vivint el país. Alhora, en aquests espais s’han generat sinergies i treball conjunt entre persones d’origen ucraïnès i rus contràries a la invasió.
Exemples com aquests ens demostren que tenim al davant l’oportunitat de reconèixer el potencial i aportacions de les diàspores en la construcció de processos de pau inclusius i participatius, així com de visibilitzar i donar suport a iniciatives innovadores de transformació social i política. Aprofitem-la.
[1] Miralles, Nora (2021). Dones i construcció de pau des de la diàspora i l’exili a Europa. Institut Català Internacional per la Pau.
[2] UNHCR (2022). Global Trends. Forced Displacement in 2021.
[3] Comisión para el Esclarecimiento de la Verdad, la Convivencia y la No Repetición (2022). “La Colombia fuera de Colombia. La verdad del exilio” a Hay futuro si hay verdad. Informe Final.
[4] UNHCR (2022)
[5] UNHCR. Ukraine situation. Recuperat el 25 d’octubre de 2022.
Sílvia Plana Subirana és responsable de l’àrea “Memòria, convivència i reconciliació” de l’ICIP