Fer desaparèixer forçosament una persona és sens dubte una de les pràctiques més cruels que existeixen. Tipificada pel dret internacional com una greu violació dels drets humans, quan es practica de forma sistemàtica i generalitzada, arriba fins i tot a constituir un crim contra la humanitat. Darrera de cada desaparició forçada s’amaguen tota mena de violències contra la persona desapareguda, però també contra el seu entorn més proper, especialment la seva família.
No saber on es troba la persona estimada, si té fred o té gana, si està passant por, si ha caigut en mans de traficants, si ha estat torturada o fins i tot executada, si el seu cos ha rebut sepultura o s’ha perdut en la profunditat d’un oceà. Si un dia tornarà o si cal resignar-se a fer el dol. Aquestes són les incerteses que han irromput en la vida de centenars de milers de persones, convertint el pas de les hores, dels dies i dels anys en un turment.
El seu sofriment no acaba amb l’angoixa de la desaparició del fill, la germana, el pare o company. La manca de suport i diligència per part de les autoritats que haurien d’investigar els fets, el silenci que es fa entorn al cas i la indiferència de la opinió pública no fan altra cosa que revictimitzar famílies senceres, que veuen completament frustrada qualsevol expectativa de veritat, justícia o reparació.
Davant la inacció de l’Estat, moltes d’aquestes famílies – especialment les dones – es mobilitzen per buscar a les persones desaparegudes. Primer soles, després en petits col·lectius locals que es van fent grans i s’enxarxen amb altres moviments regionals i internacionals. Algunes ho fan recopilant informació i presentant denúncies judicials, altres a través de campanyes de conscienciació, altres fent lobby a les instàncies polítiques, altres geolocalitzant fosses comunes i desenterrant cossos, altres especialitzant-se en medicina forense i convertint-se en veritables expertes en reconeixement d’ADN o traçabilitat de proves.
Per si no fos prou, a molts llocs del món aquesta feina ingrata i dolorosa que fan les famílies buscant els seus desapareguts molesta. Hi ha capítols de la pròpia història que es vol oblidar, qüestions que ja no es volen remoure, persones poderoses a les que no es pot tocar. Tan és així que moltes persones buscadores han sigut al seu torn assetjades, perseguides, criminalitzades, atacades i fins i tot assassinades.
Malgrat la gravetat d’aquesta violació dels drets humans i la seva presència en tots els continents del món (el Grup de Treball de l’ONU sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries ha documentat casos a cent dotze països en els últims quaranta anys i noranta-set països tenen encara avui casos oberts), la qüestió de les desaparicions forçades no sembla ser considerada una qüestió prioritària en l’agenda internacional.
La Convenció adoptada el 2006 per prevenir i perseguir aquest delicte i garantir els drets de les víctimes és un dels tractats internacionals de drets humans amb menys ratificacions. Els col·lectius de familiars de persones desaparegudes treballen amb molt pocs recursos i no són suficientment tinguts en consideració, ni en l’àmbit local ni en fòrums globals.
Des de l’ICIP treballem des de la intuïció i el convenciment que la tasca de les persones buscadores, en particular de les dones, és un element central per a la construcció de pau. Si bé en aquest caminar ens trobem amb què no totes les buscadores s’identifiquen com a constructores de pau, sí que hi ha un autoreconeixement que la feina incansable que fan té una contribució directa a la pau, la justícia i la veritat.
Aquest mes de novembre l’ICIP ha organitzat a Barcelona una trobada de dones buscadores de diferents països i contextos històrics o socials: Algèria, Argentina, Bòsnia i Hercegovina, Colòmbia, El Salvador, Filipines, Hondures, Líban, Mèxic, el Sàhara Occidental o Síria, entre d’altres. També del País Basc i de Catalunya. Totes elles busquen, o han buscat durant anys, un o més familiars víctimes de desaparició forçada, ja sigui durant un conflicte armat, una dictadura, un procés migratori, una suposada lluita contra el terrorisme i la criminalitat, o un estat d’excepció. També en règims reconeguts com a democràtics. Algunes de les participants a la trobada van ser sotmeses a detenció arbitrària, desaparició forçada i/o tortura en el passat.
La trobada va servir per ampliar la mirada, conèixer altres realitats, teixir aliances d’empatia i solidaritat, compartir coneixements i estratègies exitoses i reforçar-se mútuament per seguir amb encara més empenta una carrera sempre plena d’obstacles. I també per cuidar-se, adquirir i compartir eines per a l’autocura i per a l’acompanyament psicosocial i emocional d’altres familiars i víctimes. I sobretot per fer valer la feina excepcional que fan aquestes dones extraordinàries, no només buscant la reparació del dany sofert per la seva família, sinó també contribuint, en la immensa majoria dels casos, a acabar amb la impunitat, millorar les institucions, aprovar noves legislacions, reclamar una memòria col·lectiva i sacsejar consciències perquè el que elles han sofert no ho torni a patir mai més ningú, enlloc.
I què és la construcció de pau si no precisament això? Crear condicions, impulsar transformacions per prevenir violències i posar en valor la vida i la dignitat de tots els éssers humans. I fer-ho des de la resistència civil, la noviolència. Des d’una necessitat de veritat per afluixar l’angoixa del no saber. Des d’un afany de justícia que no és venjança ni odi sinó restauració. Des d’una demanda de reparació que pugui reconfigurar llaços i confiances trencades. Des d’unes garanties de no-repetició que facin d’aquest món un lloc més pacífic, segur i just per a tothom.
Sílvia Plana i Sabina Puig, tècniques de l’ICIP