Era diumenge a la tarda quan les meves xarxes socials van començar a omplir-se de missatges de Mèxic. Una amiga a Guadalajara, la capital de l’estat mexicà de Jalisco, escrivia que veia fum des de la seva finestra. Un conegut a Puerto Vallarta afirmava haver sentit explosions des de casa seva. De sobte, històries d’Instagram amb el text “codi vermell”. TikToks de turistes atrapats a l’aeroport, sense saber gaire bé què estava passant ni quan podrien sortir. Missatges a X amb imatges de vehicles cremats.
Vaig trigar uns minuts a entendre què havia passat: l’Exèrcit mexicà havia abatut Nemesio Oseguera Cervantes, “El Mencho”, líder del Càrtel Jalisco Nueva Generación, durant un operatiu a la serra de Tapalpa. L’home més buscat del narcotràfic mexicà, amb una recompensa de 15 milions de dòlars sobre el seu cap, havia caigut.
Sobre el terreny, la resposta del càrtel va ser immediata: bloquejos de carreteres amb autobusos en flames, incendis de negocis i enfrontaments amb forces federals en almenys onze estats. Guadalajara, que acollirà partits del Mundial de 2026 d’aquí a pocs mesos, es va despertar dilluns amb el transport públic suspès, les classes cancel·lades i la recomanació de no sortir de casa.
Mentre tot això passava als carrers, a les pantalles passava una altra cosa.
Des de les 10 del matí, diversos comptes amb molts seguidors van començar a difondre imatges generades per intel·ligència artificial que mostraven ciutats completament en flames, missatges que afirmaven que infraestructures clau havien estat preses i escenaris descrits com un col·lapse generalitzat. Prop de cinc-cents comptes automatitzats van amplificar el contingut de només tres desinformadors. Minuts després, aquell contingut ja era imparable.
Un dels efectes més concrets es va produir a l’aeroport de Guadalajara. No hi va haver cap atac confirmat. Però la combinació d’incertesa, rumors i imatges impactants va ser suficient per desencadenar una estampida. La por no va necessitar que res fos real. Va necessitar que semblés imminent.
Mentrestant, els mitjans locals mexicans feien la seva feina: informar de quines carreteres estaven tallades, quins estats estaven afectats, què deien les autoritats. Periodistes que coneixen el territori, les fonts i el context. Aquella informació existia. Estava disponible. Però competia en condicions desiguals amb un element que no té redacció, periodistes ni fonts: la desinformació automatitzada. Mentre el periodisme local lluita per sobreviure, ara mateix els diners acaben a les plataformes que amplifiquen exactament el contrari del que aquest periodisme produeix. És una paradoxa que diumenge va quedar ben palesa.
Això no és un accident ni una conseqüència inevitable de l’era digital. És una lògica de la qual el crim organitzat fa temps que se’n beneficia. La violència té dues dimensions: la física i la psicològica. La primera requereix recursos, coordinació i risc. La segona és molt més barata. Un vídeo ben distribuït, un rumor que omple el buit informatiu, uns quants comptes que amplifiquen el caos: amb això n’hi ha prou perquè un lloc que no ha viscut cap incident directe desperti amb els carrers buits i els comerços tancats. La por, un cop viralitzada, fa la feina per si sola. I té un avantatge addicional davant les bales: no té límits geogràfics.
El crim organitzat no ha construït aquesta infraestructura, però se n’aprofita. Les plataformes tecnològiques porten anys dissenyant sistemes que premien la viralitat per sobre de la veracitat i la reacció emocional, per sobre del context. Els seus propietaris acumulen poder i influència política mentre el periodisme local, que diumenge va mantenir informada la població mexicana, no troba com pagar les nòmines. No és una conspiració. És un model de negoci.
El que va passar diumenge a Mèxic no és un cas excepcional. És un patró. Sempre la mateixa seqüència: un fet real, un buit informatiu, rumors que l’omplen, amplificació algorítmica, sensació de col·lapse total. I després, els efectes concrets d’aquesta sensació: cancel·lacions, negocis tancats, decisions institucionals preses sota pressió, ciutadans paralitzats no per la violència, sinó per la percepció de la violència.
A l’ICIP fa temps que estem convençuts que construir pau avui també significa disputar aquest espai. Que avui la violència també s’exerceix amb imatges, algoritmes i rumors. Fa només uns dies vam inaugurar al Palau Robert de Barcelona l’exposició “PolsXtrems“, que aborda precisament algunes d’aquestes qüestions. La proposta central és simple: el pensament crític no és una actitud; és un entrenament. I el primer exercici és el més difícil: pausar. No compartir de seguida. Preguntar-se d’on ve aquesta imatge, què sabem realment i què estem assumint.
Un diumenge amb el telèfon ple de missatges de gent que coneixes, amb el fum visible des de les seves finestres, aquesta pausa costa. El cervell busca certeses ràpides, i les xarxes les ofereixen de manera immediata. Però quan no fem aquesta pausa, ens convertim, sense voler, en part de l’engranatge. La violència física passa en un lloc concret. La desinformació, a tot arreu alhora. I cada vegada que compartim sense verificar, l’amplifiquem una mica més. Mèxic ho va demostrar diumenge: el caos no era només als carrers. Era també als nostres telèfons.
Chema Sarri, tècnic de comunicació de l’ICIP