El president rus, Vladímir Putin, ha iniciat una guerra que, a més de les conseqüències humanitàries, econòmiques, polítiques i ambientals, tindrà un impacte nefast sobre els esforços de construcció de pau, no només a Ucraïna, sinó a Europa i a escala mundial.
Les notícies dels darrers mesos s’han centrat en els desplegaments de forces, les maniobres militars i les transferències d’armes a la zona. Però aquestes informacions no ens han ajudat a entendre els referents històrics d’entesa entre les dues parts, ni les iniciatives diplomàtiques i socials de diàleg que s’han desplegat des de fa anys per evitar la situació actual.
Marc local
Els antecedents immediats de l’actual invasió russa van tenir lloc el 2014, quan les dues regions més orientals d’Ucraïna, Donetsk i Lugansk, van declarar la seva independència. En pocs mesos, la confrontació entre milícies independentistes amb el suport de Rússia i les forces ucraïneses va causar 14.000 morts. Els esforços diplomàtics per posar fi a la confrontació van ser liderats pel Quartet de Normandia, integrat per França, Alemanya, Rússia i Ucraïna. Al mes de setembre van aconseguir que Ucraïna, Rússia i els líders de les dues repúbliques rebels signessin els Acords de Minsk, que establien un alto el foc i un full de ruta per resoldre el conflicte que establia, entre altres mesures, l’autonomia de Lugansk i de Donetsk. Tots dos bàndols han violat múltiples vegades l’alto el foc, tal com ha documentat la missió d’observació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Totes dues parts també han tingut reticències, per motius oposats, per implementar les reformes previstes en els acords.
En paral·lel a la tasca diplomàtica, també han proliferat iniciatives de la societat civil per promoure el diàleg entre persones que viuen a les regions secessionistes i la resta d’Ucraïna. Com bé sabem a Catalunya, la polarització pròpia de qualsevol conflicte polític projecta imatges estereotipades i marcs mentals de “nosaltres” i “ells”. També s’han promogut espais d’anàlisi conjunta entre persones russes i ucraïneses per aportar propostes a l’agenda política. I hi ha hagut esforços per reforçar la capacitat de monitoratge de l’OSCE.
Marc europeu
La tensió entre Occident i Rússia va tenir la seva màxima expressió durant la Guerra Freda. Pocs anys després d’acabada la Segona Guerra Mundial es creen les aliances militars del Pacte de Varsòvia i de l’OTAN, i comença una escalada armamentista especialment alarmant per la proliferació de míssils nuclears a banda i banda. Aquesta dinàmica absurda impulsa el moviment pacifista a Europa i s’aconsegueix frenar, finalment, a partir de diverses iniciatives que destaquem tot seguit:
El 1975, després de dos anys de negociacions, 35 estats (incloent-hi els Estats Units, el Canadà i tots els europeus excepte Albània i Andorra) van signar la Declaració de Hèlsinki en un intent de millorar les relacions entre el bloc comunista i Occident. Entre els acords destaquen el punt de no recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, la inviolabilitat de les fronteres i la solució pacífica de controvèrsies.
L’any 1982, una Comissió Independent sobre Desarmament i Seguretat, amb persones dels dos blocs enfrontats sota el lideratge del primer ministre de Suècia Olof Palme, va presentar un informe sota el concepte nou de “seguretat comuna”. La idea bàsica d’aquest concepte és que cap país no pot obtenir seguretat prenent decisions unilaterals sobre el seu desplegament militar, perquè la seguretat depèn també de les accions i reaccions dels adversaris potencials. Per tant, la seguretat només es pot trobar a través del diàleg i de la cooperació amb aquests adversaris.
Poc abans d’implosionar la Unió Soviètica, i partint de la Declaració de Hèlsinki, una cimera internacional va produir la Carta de París per una nova Europa. L’objectiu era convidar els països de l’antic bloc oriental al marc polític i ideològic d’Occident. La Carta de París va posar les bases per impulsar, l’any 1994, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que agrupa 57 estats membres amb la finalitat de garantir la pau, la democràcia i l’estabilitat. L’OSCE aborda el tema de la seguretat de manera integral des dels eixos politicomilitar, econòmic, mediambiental i humà. Les declaracions d’Istanbul (1999) i d’Astanà (2010) reafirmen que “la seguretat de cada Estat participant està inseparablement lligada a la de tots els altres”. L’OSCE treballa, entre altres temes, el control d’armaments, els drets humans, la democratització, les estratègies policials, l’antiterrorisme, la bona governança, la seguretat energètica, la llibertat dels mitjans informatius i els drets de les minories.
Finalment, l’any 1997 l’OTAN i Rússia signen l’Acta fundacional de relacions, cooperació i seguretat. Les dues parts afirmaven que no es veien com a adversaris i es comprometien a construir una pau estable i duradora en l’àmbit euroatlàntic basada en els principis de la democràcia i de la seguretat cooperativa.
El futur de la pau i de la seguretat a Europa
Malgrat les declaracions i els compromisos, les relacions d’Occident amb Rússia s’han anat deteriorant al llarg de les darreres dècades. L’OTAN es va ampliar, el 1999 primer i el 2004 després, amb 10 nous membres de l’antiga òrbita soviètica. I l’any 2008, l’aleshores secretari general de l’OTAN, Jaap de Hoop Scheffer, va fer l’oferta desafortunada per a la futura incorporació d’Ucraïna i de Geòrgia, un dels gestos que ara han servit a Putin d’excusa per envair Ucraïna.
Si Putin no hagués atacat Ucraïna, la crisi amb Rússia hauria estat una bona raó per a una revisió crítica del paper de l’OTAN i de l’arquitectura de seguretat d’Europa. Malgrat els acords internacionals, en els darrers anys s’ha produït una escalada en la despesa militar, i la Unió Europea està adoptant un llenguatge i unes mesures que l’allunyen del seu compromís amb la primacia dels valors democràtics i dels drets humans.
Ara, però, la guerra d’Ucraïna fa inviable, almenys en el curt termini, tornar a posar damunt la taula les propostes de desarmament i de desmilitarització; ans al contrari: el president rus aconseguirà reforçar l’OTAN, i l’opinió pública europea es preguntarà per què no plantar cara a Putin amb el poder de les armes.
El futur immediat és imprevisible. El que és clar és que la paraula de Putin no té gens de credibilitat i potser caldrà esperar la seva defenestració política fins que es pugui reprendre la via del diàleg i de la cooperació, aprenent dels errors del passat i bastint una nova arquitectura de pau i de seguretat prou sòlida per evitar la desestabilització que poden provocar líders desbocats.
Article publicat a Crític el 25 de febrer de 2022.