Tothom afirma que no vol la guerra: Rússia, els Estats Units, l’OTAN, la Unió Europea, i Ucraïna. I, alhora, es multipliquen desplegaments de forces, maniobres militars i transferències d’armes. Aquesta paradoxa genera un mar de confusions en l’opinió pública i el risc de caure en simplificacions binàries buscant els bons i els dolents de la pel·lícula.
Aquest article ofereix uns criteris d’anàlisis, una brúixola per no perdre’ns en la complexitat del tema:
El context: tres en un. Els conflictes sempre tenen múltiples capes, com una ceba, que cal identificar i analitzar per tenir una visió més completa. En aquest cas la dimensió visible és un pols de poder entre Rússia i l’OTAN. Però no cal perdre de vista dues altres perspectives. La dimensió local ens presenta un país –Ucraïna- que pateix les típiques tensions d’estats amb pluralitat identitària –reconeixement de la diversitat cultural i lingüística i la traducció d’aquest reconeixement en la descentralització del poder- i les tensions pròpies d’una democràcia en construcció, amb fortes disputes internes entre diferents grups d’interessos. Aquestes tensions van desembocar en una guerra civil al 2014 que ha causat més de 14.000 morts i tres milions de persones desplaçades.
D’altra banda, ampliar la mirada ens porta a parlar dels reptes de seguretat comuna en el marc europeu. Avui parlem d’Ucraïna. Ahir, de Bielorússia. Demà pot ser Geòrgia, o Bòsnia o Xipre. Necessitem solucions per tancar la crisi actual, però aquestes solucions han de tenir en compte el context més ampli i ajudar a prevenir futures crisis.
Els actors: els visibles i els absents. El protagonista de la situació és Rússia, que al desembre va estacionar tropes al voltant d’Ucraïna, probablement amb la intenció reeixida de provocar l’actual enrenou. El principal contrincant formal és l’OTAN, a qui Rússia acusa d’amenaçar la seva seguretat degut a una política d’expansió cap a l’est. A la pràctica el coprotagonista són els EUA donat que els països europeus no tenen una visió comuna i la política europea de seguretat i defensa encara està en construcció. França i Alemanya procuren mantenir una certa visibilitat, tots dos amb un discurs menys agressiu que el dels americans
Paradoxalment, qui menys veu té en aquesta disputa actual és Ucraïna, que s’ha mostrat sorpresa i ha qüestionat l’alarmisme dels EUA i els seus aliats més directes. Finalment, l’organisme intergovernamental que està cridat a jugar un paper clau és l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE), de la qual formen part 57 estats. Un organisme creat en plena Guerra Freda precisament per garantir la pau, la democràcia i l’estabilitat.
Cal una mirada àmplia i gestos de distensió, i posar en valor el concepte de seguretat compartida. La guerra no pot ser mai una opció.
Les necessitats comunes: la seguretat. A ningú no li interessa la guerra. Si més no la guerra convencional, amb enfrontaments entre tropes russes i de l’OTAN. Les guerres se sap com comencen però no com acaben. A banda del risc, tenen un cost econòmic i polític que cap actor es pot permetre. I, malgrat això, no es pot descartar que una espiral de confrontació verbal mal gestionada acabi amb una situació que ningú no desitjava.
Per prevenir-ho cal posar atenció a la necessitat comuna entre tots els actors: garanties de no agressió. Aquest és l’objectiu de la diplomàcia. Sobre aquest tema hi ha molta feina a fer, en els tres nivells d’anàlisi que esmentàvem a l’inici: Rússia ha de deixar de percebre la resta dels països europeus com una amenaça, i viceversa. Ucraïna ha de poder consolidar la seva transició a la democràcia i resoldre el seu conflicte armat intern. I el conjunt del continent europeu ha de poder canviar de paradigma: de la confrontació per interessos nacionals a la col·laboració per a fer front als reptes globals com ara salut i medi ambient.
Els interessos: el pes de la inèrcia. Aquests canvis requereixen una mirada àmplia i gestos de distensió per part de totes les bandes. Una mirada i uns gestos que no tothom està disposat a assumir perquè l’statu quo beneficia molts interessos. En el cas de l’OTAN, per exemple, implicaria qüestionar la seva naturalesa o, si més no, debatre si les seves actuacions després de la Guerra Freda han generat més seguretat o inseguretat per als seus membres. I en el cas de Rússia, que juga a recuperar un paper de gran potència, li pot interessar molt més alimentar els conflictes de baixa intensitat a la seva perifèria com a eina per no perdre protagonisme en l’escenari internacional. Per no parlar dels productors d’armes, un sector en constant creixement degut a la nova carrera armamentista que experimenta el món.
Les opcions: des-escalar la crisi i prevenir-ne de noves. Malgrat els obstacles, si partim de la premissa que ningú no vol la guerra i que la necessitat compartida de seguretat és més forta que els interessos en mantenir l’statu quo, hi ha una sèrie de mesures que es poden prendre per reconduir la situació:
- Cercar un llenguatge incloent: evitar declaracions binàries i polaritzants de “nosaltres” contra “ells” i articular, en canvi, discursos que convidin al rencontre. Reprendre i posar en valor el concepte de “seguretat compartida”, desenvolupat en plena Guerra Freda per la Comissió Olof Palme i acceptat llavors per les parts en conflicte. El concepte està basat en les idees d’interdependència, responsabilitat compartida i seguretat “amb” més que no pas “contra” l’altre.
- Reforçar els instruments diplomàtics disponibles, generalment desconeguts per l’opinió pública. L’OSCE, com a espai per discutir la seguretat compartida. També els acords presos en anys anteriors a les reunions OTAN-Rússia, o el programa de prevenció de conflictes violents de la UE. Els protocols de Minsk encara són el referent per posar fi a la guerra civil d’Ucraïna. En definitiva, hi ha marge per a la negociació.
- Aprofitar la cimera de l’OTAN a Madrid del juny per promoure anàlisi crítica i propositiva sobre l’aliança, no només per part de governs sinó també per actors de la societat civil.
- Apostar per la desmilitarització, tant d’armes convencionals com d’armes nuclears, com demana el Centre Delàs, entre d’altres.
No hi ha solucions fàcils per a situacions complexes com aquesta. La guerra no pot ser mai una opció. Una simple condemna de la guerra tampoc resol el conflicte. En comptes de polaritzar-nos en defensors i detractors de la mà dura davant Rússia, o del paper de l’OTAN, calen més esforços per explorar i entendre el ventall d’opcions disponibles per evitar que les tensions geopolítiques escalin cap a confrontacions armades.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP.