El conflicte d’autodeterminació de Catalunya està abocat a la cronificació mentre no hi hagi un canvi important d’actituds i posicions. Aquesta opció ara sembla molt llunyana: la confrontació política nodreix i es retro-alimenta d’una espiral de greuges.
Des d’una perspectiva teòrica el marc normatiu estatal es podria ajustar per respondre a les aspiracions d’autodeterminació representades per una majoria del Parlament de Catalunya. Hi ha fórmules que permeten un debat molt més elaborat que la disjuntiva entre referèndum d’independència si o no. A la pràctica aquesta opció sembla inversemblant perquè la confrontació ha creat uns marcs mentals i emocionals molt tancats. Avui els adversaris polítics es veuen com enemics, en una dinàmica de confrontació enfocada en la mútua des-legitimació. Predomina la voluntat de vèncer sobre l’esforç per convèncer.
Els conflictes d’autodeterminació són especialment difícils de tractar donat que les postures en disputa qüestionen la identitat, l’essència de les parts en disputa. Però també hi ha referents de conflictes que han trobat una sortida a través del diàleg i la negociació, que no necessàriament és definitiva però que ofereix un marc temporal de convivència social i col·laboració institucional, com ha passat a Groenlàndia (Dinamarca) o al Quebec (Canadà).
Les condicions per un diàleg social i polític es poden resumir en:
- Reconeixement del problema. No cal demanar un consens sobre les arrels del problema, ni sobre els graus de responsabilitat dels diferents actors que hi intervenen: començar per aquí portaria a un cul de sac. Però sense un reconeixement de l’existència d’un conflicte, i de la co-responsabilitat en la seva resolució, no es pot avançar.
- Acord en el desacord. Cal tornar a normalitzar la diferència: La gent ha de poder estar d’acord o en desacord amb les aspiracions independentistes. Ha de poder estar d’acord o en desacord amb la sentència del Tribunal Suprem sobre el judici del Procés. I ha de poder defensar el que pensa sense que se li qüestioni la legitimitat. Cal aturar la criminalització de l’independentisme i la demonització de la democràcia espanyola.
- Disposició a cedir. No té sentit entrar en un procés de negociació sense la voluntat (i la capacitat) de cedir en certs aspectes que inicialment semblen intocables. Ningú no ha de renunciar als seus principis i aspiracions. No es tracta de trobar una solució intermitja. Es tracta d’arribar a acords transversals sobre uns mecanismes i unes noves regles del joc que puguin ser acceptades per majories àmplies i transversals.
A banda d’aquestes tres condicions elementals, els processos de diàleg i negociació necessiten:
- Creativitat. No hi ha solucions òbvies o fàcils per problemes complexos. Ningú no té la recepta de com solucionar el problema. Els reptes del segle XXI criden a buscar alternatives que no tenen antecedents.
- Inclusió. El conflicte no es resoldrà només amb una taula de negociació entre governs. Tot actor social, econòmic i polític afectat pel conflicte ha de poder sentir que és co-partícep de la solució. Com més apropiació col·lectiva, més opcions d’èxit. Caldrà doncs, encetar múltiples espais de trobada i diàleg entre diferents, i pensar en múltiples taules de negociació.
- Audàcia. Per bastir ponts cal persones disposades a sortir-se del seu àmbit de referència. És una tasca arriscada perquè pot ser rebuda amb desconfiança o hostilitat tant pels propis com per estranys.
- Dignitat. Un cúmul d’opinions polítiques, sentències judicials i relats de mitjans de comunicació han estat percebuts com una humiliació per gran part de la ciutadania catalana. D’altra banda, l’independentisme ha estat percebut com condescendent i hostil per sectors de la societat catalana no independentista, i no ha mesurat els efectes en la ciutadania espanyola del qüestionament de la seva salut democràtica.
El conflicte ve de lluny i va per llarg. Mentre duri hem d’aprendre a viure amb ell sense fer-nos mal com a societat. A banda de les pautes suggerides és important que aprenguem a tractar-nos amb CURA, que podríem resumir com a: Curiositat per qui pensa de forma diferent; Respecte a les persones independentment de les seves idees, i Auto-crítica perquè ningú no té la veritat absoluta.
Els conflictes són inherents a la naturalesa humana. Són naturals, inevitables i fins i tot necessaris. La salut democràtica d’una societat i de les seves institucions es pot mesurar doncs a partir de la seva capacitat de gestionar els conflictes de forma constructiva. La cronificació del conflicte suposaria el fracàs de la política catalana i espanyola, i ens afegiria a la creixent llista de països democràtics amb dificultats per gestionar el desacord. El repte ens apel.la a les persones, les entitats socials, i als partits polítics i les institucions.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICP
(Article publicat a El món de demà, octubre 2019)