La inseguretat ha adquirit rellevància mediàtica i social, i esdevé un tema recurrent de la comunicació política. Els agents de pressió securitària exigeixen respostes immediates i excepcionals per gestionar la delinqüència o els problemes de convivència, malgrat puguin implicar una retallada de garanties democràtiques i de drets i llibertats. La majoria dels partits polítics fan un ús electoral d’aquesta por, i defensen políticament com una solució quasi “màgica” els diagnòstics superficials i suposades mesures urgents i intervencions dissuasives a curt termini.
De forma generalitzada, les polítiques de seguretat que es venen públicament com a més efectives i que tenen un paper rellevant en el camp de batalla electoral són l’augment de funcions i d’efectius policials i l’expansió de les tecnologies de vigilància i control a l’espai públic, tot i l’existència d’estudis que relativitzen l’impacte d’aquests mètodes per si sols en els índexs de criminalitat[1][2]. Progressivament, i paral·lelament als discursos populistes sobre la inseguretat, es van confeccionant i generant més eines i espais de trobada on explorar models i accions de llarg recorregut, basats en la prevenció, transformació de les violències, participació i diàleg. En aquest sentit, la presentació el passat 3 de març del llibre Polítiques locals de seguretat humana i comunitària, desenvolupat pel Grup de treball sobre seguretat pública a Catalunya de l’ICIP, així com les jornades “Polítiques públiques, barris i seguretat” organitzades per l’Institut d’Estudis Regionals Metropolitans de Barcelona (IERMB) uns dies més tard, han estat dos espais recents on s’han posat sobre la taula qüestions importants sobre les oportunitats i els límits de diverses experiències municipals i regionals, principalment de Catalunya, i que ens donen moltes pistes sobre com s’han de dissenyar les polítiques locals de seguretat:
- Basar-se en l’evidència científica. Una de les qüestions imprescindibles a l’hora de confeccionar polítiques de seguretat i d’avaluar-ne l’èxit en termes de la percepció de seguretat és realitzar una recollida i anàlisi de dades adequada, amb mètodes tant quantitatius com qualitatius. Eines com les enquestes de victimització poden oferir informació acurada per a realitzar bons diagnòstics i dissenyar intervencions. Alhora, cal avaluar aquelles experiències no punitives i comunitàries que estan obtenint resultats positius en termes de reducció de la inseguretat i la violència i que, per tant, sacsegen els pilars del model de seguretat hegemònic.
- Diferenciar els conflictes de convivència dels fets violents. Sovint es confon, en la teoria i la pràctica, conflictes veïnals relacionats amb la convivència, la cohesió social o el civisme, amb qüestions relacionades amb la criminalitat i les violències. És important la seva diferenciació per tal d’adequar les respostes a la gravetat dels fets i a la percepció de la inseguretat que generen. L’aplicació descontextualitzada, d’instruments desproporcionats i ineficaços o d’actors que es veuen actuant fora de les seves competències, enquista, desplaça o escala els conflictes. En l’Enquesta ICIP ”Convivència i cohesió a Catalunya” publicada recentment, l’incivisme (74%) es percep, amb diferència, com el principal problema de convivència en l’entorn més proper. A molta distància se situa la delinqüència (45%) i la inseguretat en general (44%). Així mateix, a l’Enquesta de Victimització de l’Àrea de Metropolitana de Barcelona (EVAMB) de l’IERMB, també publicada recentment, es pregunta per tres emocions o estats diferents (seguretat, alerta i inseguretat) i conclou que, en termes generals, les persones se senten segures o fora de perill en el seu barri. Hi ha certes situacions en què la població se sent en alerta, concretament quan veu persones fent botellots, o en certes zones, carrers, espais comercials i al transport públic. No obstant, les úniques situacions que generen sensació d’inseguretat són aquelles que es relacionen amb la violència sigui la que duen a terme les persones, o la que s’associa al vandalisme. Alhora, veiem que “aquestes vivències difereixen de forma rellevant segons el perfil de la població i ens ajuden a comprendre la desigual construcció social de la inseguretat” (p. 303).
- Prioritzar els plantejaments de llarg termini. Sovint es presenta com a recepta senzilla l’augment de la punitivitat, la qual guanya protagonisme davant pretensions d’intervenció més complexes i socials. Malgrat que les qüestions de seguretat i convivència requereixen de moltes respostes immediates, cal apostar per una mirada més ambiciosa que replantegi el model de seguretat en la seva totalitat. Això implica el reforç d’agents comunitaris, amb més i millors recursos, així com la inversió en política social en detriment de la política punitiva.
- Atendre les causes estructurals. Cal analitzar amb rigor les qüestions estructurals i contextuals, com són la mobilitat, les desigualtats, la situació residencial, la qualitat de les relacions i els vincles, els recursos materials a l’abast, o determinats marcadors físics que condicionen i influencien la percepció d’inseguretat. En el mateix sentit, una aportació valuosa és la consideració de les dinàmiques subjacents que es donen abans que un conflicte emergeixi, o dels afectes i la intensitat emocional amb què es viuen els successos violents i que poden condicionar la percepció de la població durant un llarg període de temps. Així, per exemple, Juan José Medina, investigador del departament de Dret Penal i Ciències Criminals de la Universitat de Sevilla, citava en la seva intervenció a les jornades de l’IERMB diversos estudis que conclouen que les polítiques redistributives i la inversió econòmica als barris, així com l’aposta per la intervenció comunitària, són molt efectives en la reducció de la delinqüència[3].
- Invertir en la provenció[4] dels conflictes i en la prevenció de la violència. Els actors institucionals, socials i policials reclamen respostes coordinades a múltiples nivells i la intervenció preventiva d’agents diversos. Aquest tipus de processos són una realitat -malgrat encara molt anecdòtica i localitzada- a la demarcació de Barcelona. Trobem accions com la dotació d’àrees de mediació dels recursos humans i econòmics suficients per a cobrir diferents tipologies de conflictes a l’espai públic i veïnal, com a l’Hospitalet de Llobregat, o experiències com l’atenció complexa al context en què succeeixen les infraccions i el desplegament de mesures no punitives a Castelldefels. Aquest darrer cas, demostra com professionals i àrees no tradicionalment vinculades a la seguretat poden impulsar projectes amb un impacte evident en aquest àmbit.
- Apostar per la coproducció, el treball multiagencial i la participació ciutadana. Hi ha respostes que passen per un abordatge integral des de múltiples àrees dels ajuntaments, com en el cas del barri de Sant Cosme, a El Prat, o per l’obertura de processos de diàleg i participació reals i continuats amb la població; per exemple, establint referents de convivència als barris entre veïnat i institució, com en el cas de Sabadell.
Valorar i avaluar els resultats de les polítiques públiques de seguretat a mitjà i llarg termini és, sovint, complex. Més enllà de les estadístiques, l’aposta per abordatges integrals, longitudinals i profunds dels problemes de seguretat i convivència implica desenvolupar indicadors i eines que no són les habituals i hegemòniques des de la perspectiva tradicional de la seguretat ciutadana. En aquest sentit, és preocupant que se segueixin fent propostes electorals acrítiques que no tenen en compte els aprenentatges de polítiques o mesures que s’han demostrat ineficients, ni el cúmul de coneixement que es genera en el país en relació a la inseguretat i a l’arrel de la majoria de conflictes i violències.
En tot cas, lluny de ser una ambició sorgida de l’idealisme, el desplegament de polítiques basades en una aproximació comunitària i en la garantia dels drets, no només es presenta com una opció factible, sinó en expansió. Els resultats disponibles, si bé són més complexos d’avaluar que una simple relació de causa-efecte a curt termini en els índexs de criminalitat, demostren la seva efectivitat en la reducció de la delinqüència, però especialment en la prevenció de la violència, en la millora de la percepció d’inseguretat i en la transformació positiva dels conflictes. Respostes, en definitiva, que enriqueixen l’aplicació pràctica de les visions comunitàries i humanes de la seguretat i la convivència.
Nora Miralles, investigadora sobre seguretat, gènere i drets humans al Centre Delàs i membre del Grup de Treball sobre Seguretat Pública de l’ICIP.
Sandra Martínez, resposable de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP.
[1] Baughman, S. B. (2020). How Effective Are Police? The Problem of Clearance Rates and Criminal Accountability (April 1, 2020). 72 Ala. L. Rev. 47. University of Utah College of Law Research Paper No. 362.
[2] Welsh, B. C. i Farrington, D. P. (2004). Evidence-based crime prevention: The effectiveness of CCTV. Crime prevention and community safety: An International Journal 2004, 6 (2), 21-33.
[3] Harada, M. i Smith, D. (2021). Distributive Politics and Crime, SSRN.
[4] Provenir vol dir proveir a les persones i als grups les aptituds necessàries per a afrontar un conflicte. La provenció es diferencia de la prevenció de conflictes en què el seu objectiu no és evitar el conflicte sinó aprendre com afrontar-lo