L’actual política exterior es desplega posant el seu focus en la força militar i el domini territorial. En nom de la seguretat internacional, la despesa militar mundial ha crescut fins els 1.981 bilions de dòlars, un 9,3% més del que s’invertia el 2011, segons les dades de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI). Una llista que, segons el Centre Delàs, l’encapçala els Estats Units, la Xina, Rússia i el Regne Unit; és a dir, 4 dels 5 membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Malgrat aquest augment, actualment els nivells de conflicte han augmentat i uns 1.200 milions de persones viuen a zones afectades. Hi ha 34 conflictes armats actius i prop d’un centenar d’escenaris considerats de tensió.
El militarisme per si sol no s’ha traduït mai en una gestió positiva dels conflictes: ans al contrari, a mig i llarg termini els ha enquistat, desplaçat o empitjorat. Per tant: aquests dies d’ofensiva a Ucraïna, de quina seguretat parlem? De qui i per a qui?
Els estudis feministes de la seguretat ja fa temps que reclamen un replantejament alternatiu i interseccional de la seguretat internacional des del punt de vista de les persones més afectades per la violència. La Política Exterior Feminista (FFP) treballa per un marc polític multidimensional que té com a objectiu canalitzar l’agència d’aquells grups que estan patint per les forces destructives de l’imperialisme i el militarisme, així com d’altres estructures d’opressió com són el patriarcat, la colonització, el capitalisme i el racisme. De fet, la centralitat i importància d’atendre la dimensió personal quan parlem de la guerra ens dona pistes sobre la possibilitat d’un nou paradigma de seguretat: l’objecte no pot ser l’Estat, que es protegeix d’enemics externs o interns, sinó les persones i les seves necessitats. I mentre no l’assolim, els països occidentals hauríem de treballar urgentment cap a la desescalada del conflicte a través de la desmilitarització i els mitjans diplomàtics.
Aquesta sí seria la innovació estratègica que necessitem, i no l’armamentista. Un model de seguretat airejat que no s’alimenta de dinàmiques d’acció-reacció i que no s’arrela en la dissuasió per violència i enviament d’armes, sinó en la negociació dialògica que atén l’arrel i les causes del conflicte. Un model de seguretat que parli de política econòmica i social, i que no estigui bastit per senyors vestits de guerra. La seguretat mai no podrà ser proveïda des del privilegi absolutista que, en nom del progrés, reitera patrons fallits. La seguretat que defensa el pacifisme no té res a veure amb la proliferació de polítiques d’atac i d’auto-defensa ofensives, que no deixen de ser polítiques de mort. Aquesta no és ni serà mai la nostra seguretat.
Tothom desitja l’ordre enmig de l’amenaça del caos, però la seguretat no pot quedar reduïda a la dicotomia entre guerra i pau. Atenent la complexitat dels conflictes, el seu marc d’anàlisi i d’acció ha de ser molt més ampli i no ha d’estar assentat en la instrumentalització de la por.
És per tot plegat que cridar un “no a la guerra” mai no és naïf ni abstracte: és un clam històric farcit de veritats i aprenentatges forçats. La guerra és l’última eina de la política i, com a tal, mai no podrà esdevenir un èxit perquè ja neix com a fracàs.
El “no a la guerra” assenyala que mai no n’arriba una de sobte, perquè cap de les actuals s’explica sense l’escalada en inversió i despesa militar dels darrers anys i sense l’amenaça nuclear latent. Cal tenir en compte que la llista de proveïdors de grans armes l’encapçala els EUA amb un 37% del total global, seguit de Rússia amb un 20%. No gaire lluny, i en setena posició, hi ha l’Estat espanyol amb un 3,2% del volum mundial. Alhora, els cinc països del Consell de seguretat de les Nacions Unides, així com Pakistan, l’Índia, Israel i Corea del Nord, posseeixen un total de 13.080 armes nuclears. Prop de la meitat d’aquestes són dels EUA, i l’altra meitat són de Rússia.
La guerra és la manca de futur. El pacifisme n’és testimoni: la violència sempre engendra més violència i aquest reforç mutu és la columna vertebral de tota carrera armamentista. És una espiral destructiva, on –a curt, mig i llarg termini– hi perden tots els bàndols perquè no s’atén el condicionant elemental: la vida.
El “no a la guerra” interpel·la les estructures de poder, no la població civil que pateix les seves conseqüències i es defensa amb allò que té a l’abast. El lema de “les vostres guerres, les nostres morts” parla de la sempre instrumentalització de les persones en qualsevol conflicte bèl·lic que, sovint, s’hi veuen abocades sense compartir-ne les raons. Cap guerra no ha estat mai declarada per la seva població. Si bé una part pot defensar-la, la guerra sempre esclata i s’erigeix per interessos econòmics i geopolítics que es traslladen a l’escenari del conflicte i que res tenen a veure amb la responsabilitat de la sostenibilitat de la vida i la provisió d’una seguretat quotidiana.
El “no a la guerra” vol dir que cal buscar (i trobar) altres mecanismes de solidaritat i seguretat compartida que no sigui armar la població civil per lluitar contra potències militars de primer nivell. Quan els conflictes ja esclaten amb la pitjor de les seves expressions –això és, la violència indiscriminada–, cal cercar altres opcions dissuasives que es desmarquin de la lògica bel·licista que reforça, al mateix torn, la irracionalitat. Cal fer-hi front de manera contundent, però creativa, perquè el desbocament polític és innatament destructiu i s’allunya sempre del benestar humà.
El “no a la guerra” també confia en l’agència humana, en les capacitats individuals i col·lectives per a la transformació social. Ens serveix per a canalitzar la impotència i frustració que genera ser testimonis de la cruesa de la violència. La seguretat es construeix també des de les resistències i des dels carrers, i quan el malestar es polititza ens apropa més cap al canvi. Per tot plegat, el pacifisme no defensa cap submissió, perquè la pau és subversiva per se. Parla de drets humans i de justícia global: la pau no és neutral, tampoc equidistant. Pren partit actiu i exigeix responsabilitats, de protegir i de proveir solucions basades en el benestar comú. Les exigeix a líders, governs nacionals, i organitzacions internacionals. Però és un camí i, com a tal, requereix també de reflexions complexes i pausades, i de mirada a llarg termini. Si bé no parla d’anar poc a poc, sí obliga anar pas a pas.
Sandra Martínez, responsable de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP.