El passat divendres 11 d’octubre el Comitè Nobel noruec va anunciar la decisió d’atorgar el Premi Nobel de la Pau 2024 a l’organització japonesa Nihon Hidankyo. Aquest moviment de base de supervivents de la bomba atòmica d’Hiroshima i Nagasaki, també conegut com a Hibakusha, ha rebut el premi pels seus esforços per aconseguir un món lliure d’armes nuclears i per demostrar mitjançant testimonis que aquest tipus d’armes no s’han d’utilitzar mai més.
Si hi ha algú que fa temps que es mereixia una distinció com aquesta és el col·lectiu de Hibakusha, que fa dècades que ofereix el seu testimoni arreu del món amb l’objectiu que la seva història no es repeteixi. Aquests testimonis històrics han contribuït a generar i consolidar una oposició generalitzada a les armes nuclears arreu del món basant-se en les seves històries personals, creant campanyes educatives a partir de la seva pròpia experiència i fent públiques advertències urgents contra la propagació i l’ús d’aquest tipus d’armament.
Fa deu anys vaig tenir l’oportunitat de viatjar amb un grup de vuit Hibakusha a bord de Peace Boat, una ONG que promou la pau, els drets humans i la sostenibilitat a través de programes educatius en un vaixell de passatgers que viatja pel món. Passar més de tres mesos a bord d’un vaixell i visitar amb aquest grup de Hibakusha més d’una quinzena de ports -des de l’Índia a Veneçuela passant per Suècia o Islàndia- va ser sens dubte una experiència que em va canviar la vida. De fet, veure’ls donar testimoni al voltant del món i la passió amb què ho feien malgrat la seva avançada edat, va ser un fet que em va fer replantejar la meva carrera periodística i dedicar-me d’una forma més ferma al món de la construcció de pau.
En aquest viatge de Peace Boat, el número 87, viatjaven Hibakusha com ara Miyake Nobuo, Hironaka Masaki, Ito Masao, Horie Soh, Morita Hiromitsu, Kamada Hiroe, Mitamura Shizuko i Kotani Takako. Tot i que tenien entre 70 i 86 anys i havien sobreviscut a un atac nuclear i a totes les seves conseqüències, la seva energia i determinació era contagiosa. Tots tenien la seva història i tots la compartien una vegada rere un altre com si fos el primer cop que l’explicaven. El més gran, Miyakesan, tenia 16 anys quan la bomba va explotar a Hiroshima. Va ser exposat al bombardeig atòmic mentre viatjava en un tramvia que es dirigia cap a l’hipocentre; es trobava a 1,8 km de distància. Sortosament va sobreviure després de la decisió instantània de saltar del vagó en el que viatjava en el moment de l’explosió; molts dels que es van quedar a bord van morir, però ell va sobreviure; el fet de fer-ho quan ja era un jove adult va fer que mantingués un record clar i viu de la fatídica jornada i també de totes les conseqüències posteriors: el dolor que va patir la seva família i coneguts, les penúries econòmiques derivades de la tragèdia, o tots els problemes als que es va haver d’enfrontar durant la seva joventut quan durant molts anys haver estat exposat a la radiació era un gran estigma al Japó de la postguerra, una cosa que s’havia d’amagar si es volia continuar tenint una vida normal i aconseguir coses tan bàsiques com una feina o una parella. El reconeixement i les ajudes van arribar dècades després.
En aquest viatge, vaig veure a Miyakesan donar testimoni almenys en una desena d’ocasions. Sempre em va meravellar la contundència del seu missatge, la seva claredat i el fort crit amb què acabava cadascuna de les seves intervencions: “No més Hiroshima, no més Nagasaki, no més Hibakusha!”, cridava en anglès al finalitzar el seu testimoni amb una veu forta i clara. Després de cada una d’aquestes intervencions ens explicava que se sentia “una mica cansat”, però malgrat això sempre era el primer a oferir-se a explicar la seva història, ja fos davant d’un grup de cent estudiants d’un institut de Motril o a un alcalde en el seu petit despatx de Catània. Aquest viatge, per cert, va quedar en part documentat en el documental I was her age d’Emma Baggott, que es pot veure en aquest enllaç.
Finalment, Miyake va morir l’octubre de l’any passat amb 94 anys. En aquests dies som molts els que el recordem i hem pensat com seria de feliç al saber que el col·lectiu que ell representa ha obtingut el premi més prestigiós del món de la pau. Però Miyake és només un exemple dels centenars de Hibakusha que durant dècades han ajudat a descriure allò indescriptible, a imaginar allò imaginable i a entendre una mica millor l’incomprensible dolor provocat per les armes nuclears.
Amb el lliurament del Premi Nobel a Nihon Hidankyo i a tots els Hibakusha, el Comitè Noruec vol reforçar el seu missatge en un moment en què l’ús d’armes nuclears està deixant ser un tabú. Ens trobem en un moment clau, en un moment que les potències nuclears estan modernitzant i millorant els seus arsenals, quan sembla que nous països s’estan preparant per adquirir-les i quan existeix l’amenaça d’utilitzar-les en les guerres en curs.
En aquest moment de la història de la humanitat, quan s’estan a punt de complir 80 anys del llançament de les dues primeres bombes atòmiques, val la pena recordar-nos el què són aquest tipus d’armes: les més destructives que el món ha vist mai. Unes armes que han evolucionat, que són extremadament més potents que les que es van llençar a Hiroshima i Nagasaki i que en pocs segons podrien matar a milions de persones i afectar el clima d’una manera catastròfica.
És aquest context és important tenir present més que mai el missatge dels Hibakusha: tots hem de fer el que està a les nostres mans per aconseguir que el que Miyakesan cridava en cadascuna de les seves intervencions es compleixi: que no hi hagi mai més cap Hibakusha i que Hiroshima i Nagasaki no es repeteixin mai més enlloc del món. Benvingut sigui un premi que reforça un missatge tan necessari com aquest en un moment tan delicat com el que estem vivint tots plegats.
Chema Sarri, tècnic de comunicació de l’ICIP