Una campanya electoral com la que tenim a sobre és un període propici per a l’accentuació de la polarització política: els posicionaments polítics tendeixen a extremar-se, les diferències es fan més evidents que les semblances i es creen blocs oposats sobre els temes de debat. Un cert grau de polarització política, i social, no deixa de ser un fenomen sa, natural i propi dels sistemes democràtics, sobretot dels sistemes bipartidistes – com el britànic o el nord-americà-. Entra dins el joc democràtic d’exposició d’idees polítiques i de defensa d’un argumentari – en el cas de les eleccions, per engrescar i atreure els potencials votants.
Però en els darrers temps estem vivint la proliferació d’un altre tipus de polarització: un fenomen que sobrepassa la defensa de les pròpies idees i que busca deslegitimar les opinions contràries, si cal, amb promoció de l’odi vers qui pensa diferent. És el que anomenem polarització tòxica i, a la inversa que la confiança social, pot créixer molt ràpidament però reduir-la requereix d’un esforç progressiu i de llarga durada.
Els dos fenòmens – la polarització política i la polarització tòxica- tenen relació però convé no confondre’ls ja que no sempre les persones amb posicionaments més extremats toleren menys els posicionaments diferents al propi. Segons dades de l’Enquesta ICIP 2020 sobre polarització i convivència a Catalunya, les persones que en els debats se situen en els extrems no tenen opinions més negatives cap a la resta que les persones que tenen opinions moderades.
La polarització tòxica és un problema democràtic, com alerta aquest audiovisual animat produït per l’ICIP. O, en paraules del politòleg Mariano Torcal, la polarització tòxica transforma els votants en hooligans: la confrontació política es converteix en un espai de batalla, on la diferenciació es porta al nivell de “amb mi o contra mi” i, més que defensar els propis arguments, s’apel·la als sentiments de la població. En lloc de detallar les propostes polítiques sovint, per tal d’espurnar als votants propis, s’insufla por a la victòria rival, o es parla de l’orgull de pertànyer a una determinada força política. Un altre símptoma que ens permet detectar l’existència de polarització tòxica és l’ús de llenguatge bèl·lic: paraules com “traïdors”, “enemics” ocupen l’àmbit parlamentari i mediàtic, i contribueixen a generar crispació i divisió. Recentment des de la tribuna parlamentària se li deia a una diputada “Callese. Que hoy ya le han dado bastante, no me haga que le de yo tambien” a la que aquesta va respondre “A mi cap nazi em mana callar”. Pocs exemples més evidents del menysteniment mutu i l’exageració per fer de la disputa política un espai barroer i de poc nivell.
Aquestes dinàmiques, si bé poden donar rendiment electoral a curt termini, generen a la llarga desafecció política i abstenció, ja que la ciutadania percep que els partits, i les institucions, no es preocupen realment pels seus problemes. La polarització tòxica també té repercussió sobre la convivència: quan els referents polítics fan atribucions morals positives als seguidors propis (“persones de bé”) o negatives dels altres (“males persones”) la confrontació política emergeix com un terreny del bé contra el mal i la divisió política enterboleix les relacions socials.
Si entenem les eleccions municipals com una balança cabdal per a la cohesió social, atès que permeten escollir les persones que gestionaran el bé comú en els propers quatre anys, caldria que els partits estiguessin a l’alçada i plantegessin els comicis, i la campanya, des del respecte, la tolerància i l’acceptació de l’altre. És responsabilitat dels partits, i també de tots els conciutadans, tractar-nos amb CURA: mantenint la curiositat pels plantejaments i els per quès dels altres, el respecte per les persones, independentment de la discordança més absoluta que puguem tenir amb les seves idees, i sent capces de fer autocrítica, perquè ningú està en possessió de la veritat absoluta.
Només així farem de les eleccions un espai de debat i disputa necessari per al funcionament democràtic, partint de la premissa que l’existència de conflictes (i de posicionaments moderats o extremats respecte d’ells) no és un problema. Els conflictes i la discrepància formen part de la naturalesa humana. El que hem d’aprendre és a transformar-los i gestionar-los positivament.
Pablo Aguiar, responsable de l’àrea “Diàleg social i polític” de l’ICIP
Article publicat al diari Crític el 18 de maig de 2023.