El 29 de setembre, l’ICIP va participar a la conferència Berlin Peace Dialogue 2022. Aquesta edició portava per títol: «Europa en l’ombra de la guerra: nous reptes per a la prevenció de crisi civil i la gestió de conflictes». Organitzada pel consell assessor del govern federal alemany per a la prevenció civil de crisi i la consolidació de la pau, l’objectiu de la conferència era que professionals de l’àmbit internacional, acadèmics, responsables polítics, activistes i pacifistes conversessin sobre l’eficàcia i les limitacions de les estratègies utilitzades actualment en la prevenció de crisi, així com d’innovacions en l’àmbit esmentat.
L’acte inicial de la conferència, a càrrec de la ministra d’Afers Exteriors alemanya Annalena Baerbock, es va centrar en dues reflexions bàsiques: el canvi climàtic com a principal repte de la seguretat nacional en el futur, i Ucraïna com a punt d’inflexió a Europa.
Canvi climàtic com a repte de seguretat
La prevenció és una eina clau i necessària per a la resolució i transformació de conflictes, ja sigui en la dimensió local, regional, o internacional. Quan parlem de canvi climàtic, la prevenció adquireix un caràcter més central, més físic, i més tangible: prevenció per a mitigar els efectes del canvi climàtic sobre la vida de les persones, el seu estil de vida, etc. Episodis com les inundacions massives al Pakistan, on 33 milions de persones s’han hagut de desplaçar forçosament, fan palès que seguretat també vol dir estar preparats i protegits del canvi climàtic.
La ministra Baerbock va expressar com, sota la visió alemanya, tenen clar que la preparació i prevenció en clau climàtica serà el que determini la resiliència de les nacions davant dels efectes del canvi climàtic. “La seguretat climàtica serà la base de la seguretat nacional del futur”. En aquesta línia, va afegir, la seguretat climàtica serà un component clau de la pau del futur. Així, va defensar, tot i que Europa es trobi en un context de guerra, qüestions com la protecció del clima i la prevenció han de continuar ocupant un lloc preferencial en l’agenda política. A més a més, incloure-ho com una part essencial de les estratègies de consolidació de la pau, per tal de fer-les més sistèmiques i cohesionades.
Ucraïna com a «Zeitenweinde»
Ucraïna marcarà, sense cap mena de dubte, un abans i un després a Europa. El primer ministre alemany, Olaf Scholz, ja va descriure el 24 de febrer la guerra d’Ucraïna com un moment de «Zeitenweinde» al continent europeu, això és, un punt d’inflexió en la història, un fet que marcava el canvi d’una era. També és ben probable que el nou ordre de seguretat europeu es redefineixi en paral·lel a la resolució del conflicte. La gran qüestió seguirà essent Rússia. És la idea de pau i seguretat comuna a Europa (aquella que evocava un espai de seguretat cooperativa des de Vancouver fins a Vladivostok) una il·lusió? Podem tenir esperances encara? O més aviat, acceptar el fracàs del projecte de seguretat comuna a Europa?
La idea de la seguretat comuna a Europa reflectia un temps de profund canvi i de grans expectatives. Pot semblar molt ingenu avui, però les persones que van negociar la Carta de París – Per una nova Europa, al 1990, no ho eren pas, d’ingènues. Aquest va ser també el moment en què es van produir algunes de les majors fites en termes de construcció de confiança en matèria de seguretat a Europa, com diversos tractats de control d’armes, o la Conferència sobre la Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE).
Heidi Grau, diplomàtica suïssa, Representant Especial de l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) a Ucraïna i al Trilateral Contact Group (TCG), critica la falta de voluntat política i d’inversió necessària en tenir estructures de seguretat cooperativa a l’Europa Occidental: “Europa Occidental es va centrar massa en l’OTAN i la UE. No es va prestar suficient atenció a la CSCE, a l’OSCE i a l’arquitectura de seguretat d’Europa Oriental”. Certament, és pertinent criticar que Europa Occidental no va tenir prou present el que passava a “l’altra Europa”. Sigui quin sigui el resultat de la guerra, els problemes de funcionament de l’OSCE s’han arrossegat des dels anys noranta, i si volem mantenir (o rellançar) el rol d’organitzacions com aquesta, s’hi ha d’invertir més, i adreçar la qüestió dels mecanismes de presa de decisions.
Des d’Europa hi ha el repte d’establir una nova relació amb Rússia. Que no funcionés amb l’estratègia Merkel no vol dir que s’hagi de plegar. No hi ha futur a Europa sense una relació constructiva i bona amb la Rússia post-Putin. Per molt difícil que sembli ara, l’esperit de l’Acta Final d’Hèlsinki de 1975 hauria de ser la base de la nova manera de conviure amb Rússia a Europa. Si ens movem fora d’aquest marc, no hi haurà cap escenari que no estigui basat en la pau armada. Aquí tenim feina d’elaborar, pensar, articular i proposar. Cap a la població russa i els dirigents russos post-Putin. Aquí hem d’anar més enllà del suport a Ucraïna, i pensar en el gran marc de la seguretat europea. En aquest sentit, el naixement de la Comunitat Política Europea en el marc de les “dramàtiques conseqüències de la guerra d’Ucraïna”, amb la voluntat de ser un fòrum de diàleg, que pugui “reunir als líders polítics en igualtat de condicions, per fomentar el diàleg polític i la cooperació en matèries d’interès comú“, i que agrupa 44 països—tot i que exclou Rússia i Bielorússia, de moment—és un pas en la direcció correcta.
Elisenda Comadran Casas és tècnica de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP.