El recent i macabre descobriment del ranxo Izagurre a Teuchitlán, Jalisco, com a centre de reclutament forçós, ensinistrament i extermini per part del Càrtel Jalisco Nueva Generación (CJNG), ha posat el focus sobre el drama de les desaparicions forçades a Mèxic i l’expansió del crim organitzat. Teuchitlán no és un cas aïllat. Evidencia un fenomen sistèmic que no funcionaria sense la connivència existent entre organitzacions criminals i institucions públiques.
Segons dades de gener 2025 del Registre Nacional de Persones Desaparegudes i No Localitzades (RNPDNO), el país comptabilitza 121.651 persones desaparegudes. Una xifra que no ha parat de créixer al llarg de les últimes dues dècades i que segurament es queda curta. Per desconfiança envers les institucions i por a possibles represàlies, moltes famílies opten per no denunciar. I malgrat la magnitud del problema, el silenci i la indolència persisteixen. Casos tan escandalosos com el de Teuchitlán, o fa deu anys Ayotzinapa, sacsegen consciències i fan reaccionar les autoritats. Sacsejos fugaços i reaccions més performatives que transformadores. Recordem-ho, el nivell d’impunitat és pràcticament absolut.
Les famílies, organitzades en més de 200 col·lectius repartits per tot el país, segueixen reclamant veritat, justícia i reparació. També mesures de prevenció i de no-repetició: “Que cap altra mare hagi de viure el meu calvari” és una frase que es repeteix en cada conversa amb dones buscadores. Davant la manca de diligència de l’Estat, són les famílies les qui, armades de pics i pales, porten la batuta en la cerca de fosses clandestines i en la identificació forense. Una responsabilitat que, per prescripció legal, recau en les autoritats.
Aquest dimarts a Barcelona, la Taula per Mèxic, Fúria Mexicana i l’ICIP han organitzat un esdeveniment per justament donar visibilitat al cas Teuchitlán i a la crisi de desaparicions de Mèxic. Hi han donat suport el CEPAD de Jalisco i la Plataforma per a la Construcció de Pau a Mèxic i hi han participat extraordinàries periodistes mexicanes especialitzades en la investigació de violacions de drets humans: Martha Guillén i Mónica Cerbón. Ha estat una oportunitat molt emocionant per escoltar a un grup de dones que pertanyen a Guerreros Buscadores de Jalisco, el col·lectiu de famílies que va denunciar els fets.
Mares, germanes, dones i filles de persones desaparegudes ens han parlat de l’impacte en entrar al ranxo, on s’han trobat evidències de les tortures i altres violències, crematoris, restes humanes calcinades i centenars d’objectes de víctimes que van passar pel centre. Ens han parlat també de la frustració per la negligència de les autoritats. De la seva exigència de tenir accés a la investigació i d’un seguit de demandes per esclarir els fets i evitar-ne la impunitat.
En les seves intervencions les famílies han esmentat una realitat especialment desoladora i que es repeteix en els testimonis de la gran majoria de col·lectius: les revictimitzacions constants a les que s’enfronten, la indiferència social al seu dolor, la manca d’empatia generalitzada i fins i tot l’estigmatització que envolta les persones desaparegudes i els seus familiars.
Davant d’això, toca redoblar esforços per impulsar i reforçar gestos de solidaritat amb les víctimes de desaparicions, donar visibilitat als seus casos i posar en valor l’enorme treball que fan els i les buscadores. Un treball que va molt més enllà de la cerca dels seus éssers estimats i que no és altra cosa que una lluita imprescindible pels drets humans i la construcció de pau.
El món trontolla per totes bandes, les emergències es multipliquen arreu, presenciem un genocidi al Mediterrani, una guerra a Europa, un rearmament global i una pujada dels autoritarismes. Així i tot, la crisi de violència que viu Mèxic, il·lustrada per desenes de milers de desaparicions, i l’acuerpamiento a les víctimes han de seguir sent una prioritat per a qui vulgui un món just, pacífic i segur.
Sabina Puig, responsable de l’àrea “Violències fora de contextos bèl·lics” de l’ICIP