Quan el febrer de l’any passat va començar la nova invasió russa d’Ucraïna, els personatges de la novel·la que escrivia en aquell moment se’m van escapar. En el meu procés literari, em van deixar tot sol i em vaig quedar, com si tingués les mans lligades, entre el meu escriptori i la finestra. Al començament, vaig sentir les explosions dels míssils russos, després vaig veure l’horror als ulls dels vianants i, tot cercant notícies a Internet, vaig veure que totes les carreteres que portaven cap a l’oest estaven obstruïdes amb centenars de milers de cotxes plens d’ucraïnesos que fugien de la guerra.
Llavors no tenia ni idea del que ens esperava a la meva família i a mi, ni del que esperava a Ucraïna. Encara no m’havia adonat que els personatges de la meva novel·la inacabada serien els primers refugiats del meu cap, del nostre pis, del nostre món familiar. No em podia imaginar que tindrien por, però no han tornat a mi, fins i tot després de quinze mesos d’aquesta nova invasió. Des del 24 de febrer de 2022, aquesta novel·la està congelada a la pàgina 61.
Un cop em vaig haver quedat sense els herois del meu llibre, jo també vaig esdevenir un refugiat. No immediatament, sinó gradualment. El segon dia de la guerra, la meva dona i jo vam pujar al cotxe, vam agafar una amiga i el seu fill i vam anar a la nostra casa de camp, situada a una hora en cotxe cap a ponenet. Just acabàvem de desempaquetar quan un vell amic meu va trucar i, després de preguntar-nos on érem, va cridar: “Partiu de seguida! Els tancs russos van cap allà!”. Vam tornar al cotxe i vam seguir endavant.
Durant aquest viatge em vaig adonar que ara era un personatge d’una història sobre la guerra i sobre fugir de la guerra. Els periodistes estrangers que no deixaven de trucar-me mentre conduïa em van ajudar a entendre el meu nou estatus.
Així, vaig començar a parlar de les nostres tristes aventures, de com ens vam quedar atrapats a la nit a les muntanyes dels Càrpats hivernals, arrossegant-nos en un embús de 70 quilòmetres, de com les benzineres eren buides i de com vam haver de trobar un lloc per allotjar-nos. Aleshores vaig començar a escriure-ho tot i, d’alguna manera, em vaig convertir en l’heroi gens heroic de les meves pròpies històries.
Fa quinze mesos que parlo de mi i d’Ucraïna, d’altres ucraïnesos que lluiten o que fugen de la guerra, i dels meus amics que es van negar a abandonar Kíiv fins i tot quan l’amenaça d’ocupació russa era terriblement real.
Algunes històries romanen per sempre amb qui les explica i amb qui les escolta. Una d’aquestes històries és la de Volodímir Vakúlenko. Era un autor de llibres infantils, un pare solter que cuidava el seu fill, que tenia problemes d’aprenentatge. Volodímir va decidir no abandonar casa seva, a prop de la ciutat d’Izium. Quan els russos van capturar el seu poble, se’l van emportar per interrogar-lo, però més tard el van alliberar. Quan va tornar a casa, va agafar el seu diari escrit a mà, el va posar en una bossa de plàstic i el va enterrar al jardí sota el cirerer. Uns dies després, el 23 de març de 2022, l’exèrcit rus va tornar a buscar-lo.
Ningú va tornar a veure Volodímir viu. El seu cos no va ser identificat fins al novembre de 2023. En varen treure dues bales d’una pistola Makarov. El desembre el van enterrat, però llavors l’escriptora Viktòria Amèlina havia visitat el seu poble ja alliberat. Els pares de Volodímir li van mostrar on havia enterrat els diaris l’escriptor assassinat. Els va desenterrar. En aquests diaris, Volodímir Vakúlenko preveia la seva mort a mans dels ocupants russos. Ara els seus llibres s’han reeditat i, com a escriptor, Volodímir Vakúlenko encara viu. Parla amb els lectors des de les pàgines dels seus llibres. I ara, mentre us en parlo, també tinc la sensació que és viu i en algun lloc de no gaire lluny d’aquí.
He oblidat els herois de la meva novel·la inacabada. No sé quan tornaran a mi perquè acabi la seva història. Serà només després del final de la guerra? D’alguna manera estic acostumat a la seva absència. Les seves històries poden esperar. Hi ha històries més urgents per explicar. I algunes les explico jo.
Andrei Kurkov, escriptor i expresident del PEN Ucraïnès
Aquest text a ser publicat originalment el juny de 2023, com a part d’una col·laboració entre en PEN Internacional i la producció al West End londinenc de l’obra de teatre de Martin McDonagh The Pillowman.