Un sistema de segregació que t’anul·la l’existència a Jerusalem (amb un somriure cordial)
Des de l’explosió dels esdeveniments que han tingut lloc des del 7 d’octubre passat, he intentat continuar creient que, per molt que persisteixi la foscor d’una nit llarga i dura, la llum del dia trobarà el camí vers un nou horitzó ple d’esperança. Malauradament, aquesta nit buida i ferotge es nega a deixar enrere la foscor. Tot i això, no deixo de recordar-me que la llum de l’albada arribarà un dia o altre.
Enmig de tot això, és impossible pensar en un futur amb optimisme per la pau i la justícia. Tot sembla lluny de permetre ni tan sols l’ús d’aquestes paraules i, un cop més, això no és un privilegi. No tenim escapatòria per trobar camins de fer prevaldre la pau i la justícia. No tenim més remei que viure junts en aquesta terra. Després de vuit dècades, Palestina-Israel s’ha convertit en la llar no només dels que buscaven refugi a Palestina, sinó que ha continuat sent la llar dels que es van quedar i van ser expatriats i exiliats de Palestina per la força.
Hem de viure junts, no hi ha cap altra opció. Ara bé, potser hem de començar per veure’ns uns i altres, encara que només sigui com a altres que ens amenacen. Penso que fins i tot això podria ser un pas vers el reconeixement mutu.
Per als palestins, l’israelià sovint és el soldat del punt de control, el policia que fa complir l’opressió o l’oficial que perpetua la injustícia. Per als israelians, els palestins són simples addicions innecessàries a la humanitat que no encaixen en el món civilitzat modern. Edward Said va dir: «La universalitat significa assumir un risc per transcendir les còmodes certeses que ofereixen els nostres orígens, la llengua i la nacionalitat, que sovint ens protegeixen de les realitats dels altres». Potser és hora de posar en pràctica una recepta per al pensament d’Edward Said enmig d’aquest panorama de divisió i animositat, perquè hi ha moments fugaços de claredat i connexió inesperada…
«He vist la llum», vaig pensar mig en broma quan vaig concertar una cita amb el Ministeri de l’Interior per renovar el meu carnet de resident de Jerusalem. El sistema portava molts mesos recordant-me que havia de concertar una cita abans que el meu carnet caduqui el proper juliol. Cada vegada que rebia el flaix d’un recordatori, m’espantava i pensava en les conseqüències de no renovar el carnet a temps. Com a ciutadana resident «bona» i «agradable», vaig obeir les instruccions del sistema i vaig demanar una cita amb l’oficina del Ministeri de l’Interior que em corresponia. No puc descriure els malsons que tinc quan he d’anar al Ministeri de l’Interior. Ho dic de veritat: l’experiència és indescriptible. Aquesta vegada em vaig dir a mi mateixa: «Va, noia! Això no té cap importància. Només t’has de renovar el carnet. No tardaràs gens, i les opcions són clares i pots triar pràcticament qualsevol oficina». Les opcions no s’adaptaven necessàriament a les meves necessitats. Havia de triar una oficina a Jerusalem, i l’única opció era la del centre de la ciutat. Als assentaments hi havia altres opcions, i semblava irrellevant. Hauria triat l’oficina més a prop de casa meva, que també és al centre però a la zona est, però no estava disponible.
O sigui que vaig anar a l’oficina del centre i vaig haver de fer cua darrere de gairebé trenta persones fins que el meu número va aparèixer a la pantalla. Aquesta espera em va permetre observar i reflexionar. Vaig pensar que, després de tot, aquell era un lloc on cadascú havia de veure «l’altre», en el que sembla l’interès compartit d’una presència forçada. Tothom havia de ser allà per un motiu que no era polític, social o econòmic, sinó un simple motiu de «residència». Tothom era allà perquè creia que volia assegurar-se de ser a «casa». Va ser força sorprenent observar la gent asseguda que esperava que cridessin el seu número. Tot de cop, joves i ancians, homes i dones, creients i no creients, s’assemblaven. Hi havia una dona jueva que portava un vestit idèntic al d’una dona palestina.
Vaig pensar: si féssim reunir la gent en circumstàncies com aquestes i es miressin l’una a l’altra, fins on s’adonarien de les similituds, la humanitat que comparteixen? Vaig pensar que, en aquell moment, aquell lloc oferia el que les trobades per la pau no ofereixen. La gent es mira en una «alteritat» que reflecteix quelcom semblant a qui és.
Anava pensant: «Si poguéssim veure les nostres similituds…» i somreia plàcidament, quan el meu número va aparèixer a la pantalla.
Estava celebrant la igualtat que estava experimentant. «Aquí estem, jueus i àrabs de Jerusalem, rebent serveis de l’Estat sense distincions ni diferències». Van ser gairebé cent minuts d’espera, cosa que vaig pensar que havia estat el més inspirador en un moment tan difícil de viure en aquest lloc.
Quan vaig arribar al taulell, una dona amable i somrient em va donar la benvinguda, em va preguntar què volia i, abans de mostrar-li el meu carnet, em va dir amb fermesa: «Aquí no la podem atendre!».
Vaig dir: «Però el sistema em va donar aquesta opció i no deia que no m’atendrien».
I em va dir, perdent el somriure i adquirint una mirada severa: «No la puc ajudar. Ha de renovar el carnet a l’oficina de la zona est.»
Vaig intentar intervenir amb un «però» per aquí i argumentar un «però» per allà. Vaig intentar explicar que el sistema ni tan sols m’havia donat l’opció de seleccionar l’oficina de la zona est perquè no apareixia.
Em va explicar amb fermesa: «No pot fer res. Continuï provant el sistema fins que hi hagi disponibilitat en aquella oficina».
«Però si el sistema no mostra l’oficina aviat, em pot caducar el carnet!», vaig insistir.
«Continuï provant-ho, pot ser que aparegui», va respondre abans de girar la cara i cridar el següent de la cua. En adonar-me de la inutilitat dels meus arguments, com que no volia fer perdre més temps als que s’esperaven, vaig marxar.
En sortir, el soroll i les imatges de la gent van començar a desaparèixer de la meva ment, substituïdes per la descoratjadora realitat de la segregació que s’amagava sota la superfície. Tot i que no eren evidents a primera vista, les línies de divisió es van gravar a la meva consciència. No es tractava només de barreres físiques o de signes visibles d’opressió. Eren les maneres subtils i insidioses en què la segregació impregnava el nostre dia a dia, recordant-nos un sistema dissenyat per oprimir i deshumanitzar.
Vaig sortir als carrers bulliciosos de Jerusalem, i la sensació d’haver estat rebutjada va perdurar. M’havien denegat el dret fonamental d’accedir a serveis essencials a la meva ciutat, i les línies de la segregació, invisibles a simple vista, eren palpables i servien de recordatori constant de l’opressió i la divisió que defineix la nostra existència.
Nadia Harhash, periodista i filòsofa palestina