El Centro de Acción Legal en Derechos Humanos (CALDH) de Guatemala va engegar el 2001 un seguit de querelles per genocidi als tribunals del país centreamericà. L’objectiu era asseure al banc dels acusats els militars que van dirigir el país durant el conflicte armat intern (1960-1996). Entre altres, el CALDH ha aconseguit que José Efraín Ríos Montt, president entre 1982 i 1983, l’època més dura de la repressió contra les comunitats maies, fos jutjat i condemnat. Francisco Soto és el director executiu del CALDH.
Perfil: Altres disciplines
Assad Chaftari
“Jo decidia qui havia de morir”. Assad Chaftari va ser durant la guerra civil libanesa (1975-1990) un dels caps dels temuts serveis d’intel·ligència de les milícies falangistes cristianes. Per a Chaftari els musulmans eren ‘l’altre’, un enemic desconegut, a qui s’havia d’eliminar. “I ho feia sense cap mena de dificultat era la meva feina”, reconeix. La seva vida però va canviar quan al final de la guerra es va topar amb l’ONG Initiatives of Change. Llavors Chaftari (“un assassí”, en paraules pròpies) va decidir demanar perdó públicament a través d’una carta i, en privat, a les famílies de les víctimes a qui havia identificat. Avui, l’exmilitar, treballa per la reconciliació i la pau al seu país.
Pilar Massana
El 15 de febrer de 2003, més d’un milió de persones va ocupar els carrers del centre de Barcelona per dir ‘No a la guerra’. Tot i que el principal objectiu no es va poder complir (la guerra a l’Iraq no es va aturar), la mobilització va esdevenir una fita històrica per al moviment pacifista català i per al conjunt de la ciutadania. L’activista, política i escriptora Pilar Massana va ser a la cuina d’aquella demostració de poder de l’opinió pública. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013.
Jordi Armadans
Jordi Armadans és politòleg, periodista i activista per la pau. Va ser director de FundiPau durant més de 25 anys. Analista en temes de seguretat i conflictes, sempre ha estat vinculat a moviments socials en defensa de la pau, els drets humans i l’ètica social. Ha participat, com a representant de la societat civil, en processos diplomàtics de desarmament i control d’armes a les Nacions Unides (com el Tractat sobre el Comerç d’Armes, entre d’altres). És autor del llibre Pau. El valor de la vida als nostres dies (Ara Llibres, 2022).
Ali Abou
La guerra al Líban va ser atípica, un conflicte de tots contra tots. De fet, hi ha qui diu que dins l’anomenada guerra civil s’hi van lliurar fins a 27 petites guerres. Així, mentre en altres poblacions i altres moments, cristians i drusos s’havien massacrat, el 1987, l’Ali Abou, drus, lluitava juntament amb els cristians del seu barri per fer fora les forces sirianes que llavors ocupaven part del país. Un dia mentre passejava amb la seva dona i la seva filla va ser segrestat. Ningú va saber res d’ell fins passats 13 anys quan en pujar al poder Bashar Al-Asaad va decretar una amnistia col·lectiva (però limitada). Tornar a la vida en llibertat no el va deslliurar de seqüeles psicològiques -fruit de les tortures que va patir- que encara lluita per superar. Malgrat tot, avui continua oposant-se des de l’activisme a les ingerències estrangeres que condicionen la vida política del Líban. És el cap de l’Associació d’Expresos Libanesos a les Presons Síries.
Kada Hotik
Kada Hotic és una de les persones que l’11 de juliol de 1995 van buscar refugi a les instal·lacions de les Nacions Unides de Potocari quan Srebrenica va caure en mans de les tropes del general serbobosnià Ratko Mladic. L’exèrcit de la República Srpska i els paramilitars van matar 8.000 persones. Hotic va perdre el marit, el fill i dos germans. Des d’aleshores, amb tantes altres mares de Srebrenica, va emprendre una llarga lluita per la veritat i la justícia.
Laurent Munyadilkirwa
Laurent Munyandilikirwa és un defensor dels drets humans, compromès amb la noviolència, la pau i la dignitat humana. Laurent era advocat i va servir a la Lliga Ruandesa per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans (Liprodhor) com a president i a la Lliga dels Drets Humans dels Grans Llacs (LDGL) com a vicepresident el 2012. Com a tal i individualment es va implicar en la lluita per la llibertat d’expressió i d’associació a Ruanda. Membre de la societat civil de la diàspora rwandesa i coordinador de l’Observatori dels Drets Humans a Ruanda amb seu a París, el seu treball es centra en la investigació sobre les causes de la contínua violació dels drets humans a Ruanda.
Antoine Messarra
Antoine Messarra és periodista i sociòleg libanès així com professor de la Saint-Joseph University de Beirut. Messarra ha publicat al llarg dels anys múltiples articles i treballs per promoure una cultura de pau al seu país. Així mateix, ha treballat per propiciar després de la guerra civil (1975-1990) la trobada entre les comunitats cristiana i musulmana del Líban. En aquest sentit va crear ara fa uns anys el màster en relacions islàmic-cristianes.
Ljuljetta Goranci
Nansen Dialogue Centre (NDC) és una ONG que treballa a la regió dels Balcans. El seu objectiu és fomentar el diàleg i la construcció de pau amb la vista posada en la reconciliació. Ljulieta Goranci dirigeix NDC a Bòsnia i Hercegovina, un país on l’ONG treballa sobretot en l’àmbit de l’educació. El seu objectiu és fomentar l’apropament entre els joves de les diferents comunitats, segregats a les escoles segons la seva procedència ètnica.
Pere Ortega
Pere Ortega és investigador sobre pau i desarmament del Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs . Al llarg de la seva carrera, Ortega ha desenvolupat diversos informes sobre la indústria armamentística i la despesa militar entre els que destaquen: El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española (Centre Delàs, 2012) o La veritat de la despesa militar espanyola 2011 (Centre Delàs, 2011). Ha publicat o col·laborat en diversos llibres com La societat noviolenta. Converses amb Pepe Beuza (ICIP, 2012), Deconstruir la guerra (Generalitat de Catalunya, 2008) o Noviolencia y transformación social (Icaria, 2005).
Mona Hallak
Mona Hallak va tornar al Líban un cop acabada la guerra civil (1975-1990) i es va trobar Beirut, la seva ciutat, arrasada. Poc després, el nou govern libanès sorgit del conflicte va iniciar una salvatge reconstrucció de la capital, eliminant qualsevol vestigi de la guerra. L’arquitecta ja havia començat llavors una croada per defensar la destrucció de l’edifici Barakat, conegut com a ‘yellow building’, que es troba al vell mig de la línia verda que va separar cristians i musulmans durant el conflicte. L’edifici conservava records personals de la família maronita i de la família palestina que compartien l’immoble just abans de l’inici del conflicte, a més de rastres de la guerra. Era la ‘casa’ dels franctiradors cristians. Després de sis anys de litigi amb el consistori de Beirut i d’una important campanya mediàtica, Hallak va aconseguir arrencar un acord pel salvar el Barakat, que serà el museu de la història i de la memòria de Beirut.
Reina Sarkis
Reina Sarkis és psicoanalista i investigadora. Es dedica a l’assistència psicològica de víctimes de la cruenta guerra civil (1975-1990) que va patir el seu país, el Líban. A més, des de fa anys, és una de les impulsores d’una futura comissió de la veritat a imatge de les creades a alguns països d’Amèrica Llatina durant els anys 90.