Catorze anys després de l’inici de la revolta popular, Síria continua immersa en una profunda crisi política, social i humanitària. Però entre les runes del conflicte, una societat civil resilient manté viu l’anhel de canvi. Aquesta va ser la tesi central de la sessió “Síria, 14 anys després: resistència, esperança i perspectives de pau”, organitzada per l’ICIP, amb la participació de l’activista i historiadora siriana Nour Salameh, el periodista Oriol Andrés Gallart i la moderació de la professora i experta en món àrab Lurdes Vidal.
L’acte, que va tenir lloc el 8 d’abril al Hub Social de Barcelona, va oferir una mirada sobre la situació actual del país després de la caiguda del règim d’Al Assad, el desembre passat, i les matances d’aquest mes de març.
Una societat civil viva, malgrat tot
Malgrat els anys de repressió, guerra i exili, Salameh va defensar que la societat civil siriana no ha deixat de lluitar, i no només ha sobreviscut, sinó que s’ha transformat i diversificat, especialment a través de la diàspora. “El que queda d’aquesta societat civil, d’aquestes persones que han lluitat catorze anys contra la dictadura i per la justícia, és molt —i fins i tot s’ha multiplicat”, va afirmar. Segons Salameh, han sorgit iniciatives que preserven la memòria de les víctimes, donen suport a les famílies de persones desaparegudes i promouen l’empoderament de les dones.
Avui en dia la reconstrucció material és un dels reptes del país, però també ho és la reconstrucció del teixit social. “El repte principal avui per la societat civil és obrir espais de diàleg entre les diferents faccions del país”, va apuntar. Una tasca difícil, condicionada per la fractura territorial i social causada per dècades de polítiques sectàries i per les ferides obertes del conflicte.
Tant Salameh com Andrés van coincidir en el diagnòstic d’un país trencat. Ciutats com Homs ho exemplifiquen: barris sencers destruïts per la repressió, mentre d’altres, aliats al règim, han quedat intactes. També hi ha tensions entre els sirians que van marxar del país i els que es van quedar.
Justícia, memòria i lluita contra la impunitat
Segons els participants, la justícia per les víctimes és una assignatura pendent al país mediterrani. L’existència d’associacions que documenten desaparicions i denuncien crims de guerra mostra el compromís amb la memòria, però també els límits d’aquesta lluita. Andrés va destacar que la victimització generalitzada i la manca d’un relat compartit dificulten la reconciliació. “Hi ha una competència per veure qui és més víctima”, va advertir.
Tot i les declaracions oficials, la investigació dels crims del règim d’Al Assad és escassa, i s’han produït nomenaments de figures implicades en violacions greus dels drets humans. Sense un procés real de justícia transicional, es fa difícil trencar el cercle de la impunitat.
L’acte es va concloure amb un missatge compartit de confiança en la societat civil siriana: “La població no permetrà un altre règim autoritari i continuarà lluitant com ho ha fet els últims 14 anys”, van coincidir a dir Salameh i Andrés. I una nota final a d’esperança: “Malgrat tot, hi ha una societat civil, hi ha persones capacitades i il·lusionades per construir una nova Síria. I hem de donar-los suport i confiança”, va remarcar Vidal.
L’activitat va incloure la lectura en àrab i en català del poema “No ploraré” de la poeta palestina Fadwa Tuqan, a càrrec de Noor Ogly i la presidenta de FundiPau, Carme Suñé. El poema va servir per per teixir un fil entre les experiències del poble sirià i el palestí, connectant dues realitats marcades per la lluita i la resiliència.
