La perspectiva punitiva aposta per una seguretat que s’assoleix mitjançant el càstig per als que no compleixen les lleis. Des d’aquest posicionament, s’espera que el càstig es tradueixi en presó, i això s’anomena justícia. El poder legislatiu punitivista està concentrat a desenvolupar lleis que castiguen com a manera de garantir aquesta seguretat, i el poder executiu està concentrat a fer valer aquestes lleis gastant recursos públics en armes, policies, militars, presons, etc. Els qui jutgen hi responen imposant penes severes, sobretot a persones pobres, i sovint en relació amb delictes patrimonials.
Els recursos que es gasten en la maquinària punitivista i que, per tant, no s’inverteixen en altres àrees socials, aprofundeixen les desigualtats i els factors de risc que provoquen que les conductes delictives continuïn i augmentin. La conseqüència d’això són societats en conflicte constant on es normalitzen les violències. Si el punitivisme funciona, tanca més persones a les presons. Aquest és el seu suposat indicador d’èxit, però en realitat és de fracàs: les presons exacerben la violència i les seves condicions de precarietat estan fetes per promoure la reincidència.
En aquest sentit, és oportú precisar les diferències entre els moviments anticarceraris i els antipunitius. Els primers, com el seu nom indica, es basen en la idea que les presons haurien de tancar-se, perquè la presó castiga, en la immensa majoria dels casos, a persones pobres, racialitzades, que han comès delictes menors. Sostenen que les presons no compleixen la seva funció de dissuadir els delictes, no prevenen la reincidència i no reparen el dany.
La perspectiva antipunitiva, en canvi, entén la justícia com la generació de mecanismes per evitar que les conductes delictives es produeixin. És a dir, davant de recursos finits, prioritza la prevenció en lloc del càstig. Si els delictes es produeixen, busca la reparació del dany i l’aplicació de sancions alternatives, i la presó es reserva com a últim recurs de la justícia per a les conductes més greus. Pot semblar contradictori, però una de les conseqüències del punitivisme és la impunitat, perquè com més quantitat de delictes cal castigar, més petita és la capacitat institucional d’investigar i jutjar amb totes les garanties.
Els recursos que es gasten en la maquinària punitivista i que, per tant, no s’inverteixen en altres àrees socials, aprofundeixen les desigualtats i els factors de risc que provoquen un augment de les conductes delictives
És important qüestionar-nos si les postures antipunitivistes suposen riscos de victimització secundària, desprotecció i desresponsabilització per part de l’Estat. Segons la meva perspectiva, la resposta és la mateixa: perquè no sigui així, cal diferenciar conductes i, alhora, ampliar les possibilitats de justícia.
Hi ha conductes que, per la seva gravetat i impacte social, mereixen una sanció i aquesta sanció en grau extrem pot ser la presó, per exemple en els casos següents: homicidis, feminicidis, segrestos, desaparicions forçades, violacions, etc. I, precisament, perquè aquestes conductes es puguin sancionar (i, per tant, dissuadir) cal aplicar un altre tipus de justícies per a les conductes menys greus.
El punitivisme en números: Mèxic
Agafo com a referent el meu país, Mèxic: d’acord amb les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística i Geografia (INEGI) (1), el 2021 es van cometre 28,1 milions de delictes associats a 22,1 milions de víctimes. Això vol dir el 17% de la població mexicana. Dins dels delictes comesos, el 93% no es van denunciar o no es va iniciar el procés judicial. Del 7% restant, només un 1,1% va tenir conseqüències penals.
El principal problema del punitivisme és que, com que no distingeix prioritats, augmenta la impunitat i dificulta que les i els agressors assumeixin responsabilitat. Quan tots els delictes són greus, cap no ho és. Si els sistemes de justícia han de perseguir i jutjar penalment un robatori, una possessió de marihuana, una desaparició forçada i un homicidi, és molt probable que se centrin a castigar els dos primers, que normalment són més fàcils d’investigar i solen ser comesos per persones amb pocs recursos.
El punitivisme augmenta la impunitat i dificulta que els agressors assumeixin responsabilitat: com més quantitat de delictes cal castigar, menor és la capacitat institucional d’investigar i jutjar amb totes les garanties
Si agafem com a referència els 28 milions de delictes que l’INEGI calcula que es van cometre el 2021 i s’aconseguís castigar amb presó el 10% dels perpetradors, tindríem a la presó més de 2 milions de persones i els nivells d’impunitat es mantindrien per sobre del 90%. És per això que no és enfortint el sistema de justícia tradicional com s’evitarà tenir més víctimes, sinó reduint els delictes per tal que l’Estat pugui ser més efectiu sancionant amb presó els més greus. També cal tractar de manera diferenciada conductes menys greus, elque implica, entre altres coses, que les persones agressores tinguin recursos econòmics per reparar el dany causat.
La impunitat en els delictes de gènere i sexuals
Les diverses postures feministes coincideixen en una agenda central: la violència com a denominador comú d’allò que rebutgem. Tot i això, en la manera de tractar aquestes violències tenim posicionaments diferents. Hi ha reflexions punitivistes que solen sorgir en relació amb el tractament dels delictes de gènere i sexuals. Des de sectors feministes s’exigeix presó per castigar no només els feminicidis, les lesions o les violacions, sinó també conductes que es poden considerar menys greus, com ara l’assetjament sexual, la violència digital o la negativa de facilitar aliments a fills i filles.
No obstant això, hi ha un altre moviment creixent que s’oposa a que tota mena de violència de gènere se sancioni necessàriament amb la presó. Des de la perspectiva del feminisme antipunitiu, la justícia tradicional s’imposa des d’una visió patriarcal, perquè els mitjans per aconseguir-la (militars, policies, armes, presons, etc.) reprodueixen valors i estereotips de gènere assignats a l’home, com ara la força, l’agressivitat, la duresa, el control sobre el cos i el poder de sotmetre, i a conseqüència d’això es produeix una replicació de la violència. Davant d’això, es proposen noves visions de la justícia que qüestionen la predominància de la justícia simplement punitiva.
Des de la perspectiva del feminisme antipunitiu, la justícia tradicional s’imposa des d’una visió patriarcal, perquè els mitjans per aconseguir-la reprodueixen valors i estereotips de gènere assignats a l’home
Aquestes dues visions actualment es troben al debat públic. Per exemple, a Mèxic recentment es va aprovar l’anomenada «Llei Olimpia» (2). En resum, aquesta llei busca que les persones que gravin, fotografiïn o elaborin fotos, vídeos o materials sexuals reals o simulats i, les persones que els difonguin sense consentiment previ de la persona afectada o mitjançant engany, tinguin com a sanció la presó.
Des de la visió dels feminismes antipunitius, sostenim que, amb els alts nivells d’impunitat, potser alguns (molt pocs) homes seran castigats amb la presó. Al mateix temps, això no mourà l’estructura masclista que suporta aquests delictes, però sí que es correrà el risc d’enfortir-la perquè no s’esgotaran altres mecanismes per inhibir-la. És a dir, no s’aconseguirà ni prevenir ni reparar.
Si els agressors no se senten amenaçats, no canviaran la seva conducta, perquè la possibilitat de sanció és molt baixa. A més a més, com que l’única forma de justícia que busquem aplicar és la presó i els perpetradors, en efecte, no aniran a la presó, les víctimes no aconseguiran la justícia i la revictimització continuarà.En aquest sentit, podem continuar exigint que no hi hagi impunitat, però amb aquesta demanda social, l’Estat ha gastat milers de milions en un sistema de justícia que ha demostrat el seu fracàs, mentre que la violència augmenta i la prevenció es descuida.
El càstig que implica la presó no és només la privació de la llibertat, sinó les condicions cruels d’internament: sobreocupació, violència quotidiana i corrupció. La fórmula perfecta per augmentar els cercles de violència
Hi ha una altra possibilitat, remota, però hi és: que els agressors acabin a la presó durant uns quatre anys i mig, que és la pena mitjana establerta per a aquests delictes. Dins de la presó viuran agressions i escassetat d’aliments i recursos diàriament, la fórmula perfecta per augmentar els cercles de violència. Això pot provocar que, en sortir, es repliquin conductes similars o més greus amb noves víctimes.
La realitat és que el càstig que implica la presó no és només la privació de la llibertat, sinó les condicions cruels d’internament: sobreocupació, violència quotidiana i corrupció. Per a aquestes persones, les presons són, principalment, llocs sense oportunitats reals de feina que no ofereixen un salari suficient per reparar el dany, sense accés a la cultura, a l’atenció emocional, ni a processos de desintoxicació per consum de drogues, i on des del mateix Estat es creen les condicions necessàries per perpetuar les conductes delictives.
Davant d’això, els feminismes antipunitius plantegen fer front a la impunitat obrint la possibilitat d’aspirar a justícies diferents de la fórmula patriarcal que justifica la crueltat i l’ús de la força, la conseqüència de la qual, ho sabem, és més violència. En aquest sentit, aposten per enfortir l’aplicació de justícies restauratives. Per a moltes víctimes, per a la reparació del dany és més important establir requisits personals segons les seves necessitats i que, per exemple, l’agressor assumeixi responsabilitat i reconegui el seu error o es disculpi públicament. Al mateix temps, es defensa la necessitat que hi hagi un seguiment eficient per part de l’Estat perquè aquesta conducta no es repeteixi, com ara anar a teràpia, no acostar-se a la víctima, fer treball comunitari, reintegració social sense violència, etc.
Un nou enfocament de justícia
Un nou model de justícia amb un enfocament preventiu i restauratiu ha de distingir les conductes que representen un alt impacte social i violacions greus als drets humans de les conductes il·legals que es poden resoldre amb mecanismes alternatius de justícia. Cal prioritzar què es persegueix de manera immediata, els fets més greus, allò que ens interessa que la sanció aconsegueixi dissuadir. I cal diferenciar conseqüències, autoritats, vies de prevenció i reparació.
Tornant a l’exemple de Mèxic, dels 28,1 milions de delictes comesos durant el 2021, el 60% van ser patrimonials: robatori, frau i extorsió. Seguint el principi del dret penal que estableix que la sanció ha de ser proporcional al dany causat, aquests delictes que causen dany material no haurien de ser castigats amb el cos, és a dir, no s’hauria d’internar la persona culpable a lapresó. De la mateixa manera, en els delictes vinculats al dany patrimonial (33%), que són la majoria, el principal interès de la víctima i de l’Estat hauria de ser recuperar els béns robats i que el delicte no es torni a repetir. Per això, en aquest tipus de delictes, sancionar amb presó no només és inútil, sinó contraproduent. Empobrirà encara més el responsable i la seva família, i s’augmentarà el risc de reincidència.
Un nou model de justícia amb un enfocament preventiu i restauratiu ha de distingir les conductes que representen un alt impacte social i violacions greus als drets humans d’aquelles que es poden resoldre amb mecanismes alternatius
Una proposta pot ser la creació d’un sistema alternatiu de justícia patrimonial enfocat a la reparació del dany amb mesures en llibertat, com el treball comunitari, que faciliti alhora la integració i la justícia social per prevenir efectivament la reincidència.
En resum, és primordial adoptar un nou enfocament de justícia que impliqui:
1. Assumir com a primer deure de la justícia que els delictes no es produeixin. Des d’aquesta perspectiva, cal prioritzar la inversió de recursos per a la prevenció per sobre de la despesa en mesures de càstig. En aquest sentit, és important crear un marc legal que promogui els enfocaments preventius que, tenint en compte la seva multicausalitat, cal abordar des d’un enfocament integral, transversal, especialitzat i de gènere.
2. Distingir les conductes que representen un alt impacte social i violacions greus dels drets humans que mereixen la sanció de la presó de les conductes il·legals que es poden resoldre amb mecanismes alternatius de justícia. Amb això també es busca que l’acció punitiva de l’Estat es concentri a investigar i sancionar efectivament els delictes més greus.
3. Canviar la manera de respondre al delicte. Des de l’enfocament tradicional, el delicte és una ofensa a la llei que requereix càstig per part de l’Estat. Per a la justícia restaurativa, el delicte és una ofensa a la víctima i la manera de respondre-hi és buscar que la persona victimària es responsabilitzi del dany restaurant, en la mesura del possible, el benestar dels involucrats, incloent-hi la societat.
El model de justícia punitiu imperant no dissuadeix la comissió de delictes, no sanciona de manera diferenciada, no preveu mètodes eficients de justícies alternatives i tampoc repara el mal
4. Reconèixer que la presó és un mètode de càstig, però no de reinserció social. El tancament i les seves conseqüències no prevenen la reincidència, sinó que aprofundeixen els cercles de violència tant en les persones privades de la seva llibertat, com en les seves famílies i l’entorn social i, per tant, ha de ser l’últim recurs del sistema de justícia.
A mode de conclusió, és important subratllar que el model de justícia punitiu imperant no dissuadeix la comissió de delictes, no sanciona de manera diferenciada, no preveu mètodes eficients de justícies alternatives i tampoc no repara el mal. Cal canviar l’enfocament de justícia per canviar el mètode i establir noves premisses de convivència social. Per passar d’un sistema de justícia fracassat a un que permeti la reconciliació social, cal qüestionar les històriques formes patriarcals que ens han estat imposades per combatre la violència. És a dir, les prohibicions, les armes i el càstig com a mitjans per aconseguir una justícia que poques vegades arriba. Apostar per rutes antipunitives pot fer molt més per eliminar les violències que no pas el punitivisme, precisament perquè es tracta de diversificar les estratègies i les accions per enfortir la justícia i la construcció de pau.
[1] INEGI. Encuesta Nacional de Victimización y Percepción de la Seguridad Pública, 2022.
[2] La llei Olimpia fa referència a un conjunt de normes legals “que busquen reconèixer la violència digital i sancionar els delictes que violen la intimitat sexual de les persones a través de mitjans digitals, també coneguda com ciberviolència.” Aquestes normes estan incloses a la Ley General de Acceso de las Mujeres a una Vida Libre de Violencia (publicada al Diari Oficial de la Federació l’1 de febrer de 2007 i reformada el 17 de desembre de 2015) i al Codi Penal Federal. La “Ley Olimpia” y el combate a la violencia digital.
Aquest article és una traducció de l’original, escrit en castellà.
Fotografia
Agents de la Policia Estatal de Puebla (Mèxic), 20 d’abril del 2020. Autoria: Alejandro Munoz (Shutterstock).