El març de 2024 va marcar el final del meu desè any d’exili d’Alep, Síria, la meva ciutat natal. Em van detenir durant unes hores el 17 de març del 2013 i l’endemà, el matí del 18 de març, vaig abandonar el país conscient que qualsevol intent de tornar podria suposar el meu assassinat o, com a mínim, un llarg empresonament. Havia passat la major part dels meus trenta anys vivint dins d’un cercle geogràfic i social relativament confinat a la meva ciutat, que no tenia diversitat pel que fa a classe, sectes ni religió, excepte durant els anys de la revolució. La meva decisió d’involucrar-me en la Primavera Àrab mitjançant manifestacions, escrits i participant en l’organització política em va comportar més d’un any de persecució, fins que finalment vaig fugir del país. Vaig passar a Turquia a través de les fronteres en aquell moment obertes, en direcció cap a la ciutat turca de Gaziantep.
Ja des d’un inici em vaig adonar del profund impacte emocional d’haver estat desarrelada per la força del meu país. Per fer front al dolor d’aquest desarrelament, em vaig aferrar a la creença que el meu exili era temporal: que no seria d’anys, sinó només d’uns quants mesos. Vaig seguir els esdeveniments polítics a través d’una lent tant analítica com personal, considerant allò que cada canvi podria significar per al meu retorn. Durant aquells primers anys d’exili, no tenia ni el desig ni l’energia per integrar-me en el nou entorn. El ressentiment local cap als refugiats només va aprofundir el meu sentit d’alienació. No vaig aprendre turc ni vaig fer cap esforç per bastir ponts o construir relacions. Només esperava tornar a casa.
Per resistir-me a acceptar que estava exiliada, vaig continuar considerant que el meu paper com a activista, feminista i escriptora no havia canviat. Em comportava com si la meva connexió amb Síria (els seus carrers, el discurs públic i el meu accés al coneixement, la informació, la història oral i les observacions) no hagués canviat. Vaig negar les limitacions de mantenir només una relació virtual amb el meu país i les limitacions polítiques derivades. En els escassos moments en què vaig reconèixer que em trobava en un país diferent, amb diferents formes d’opressió, vaig ofegar ràpidament aquest reconeixement, convencent-me que el meu exili era temporal. Tenia la convicció que tornaria a Síria i que només era qüestió de temps.
Des d’un inici em vaig adonar del profund impacte emocional d’haver estat desarrelada a la força del meu país i em vaig aferrar a la idea que el meu exili era temporal
Em vaig negar a acceptar, el resultat més probable, que no tornaria a viure a Síria fins després de l’implacable setge i bombardeig d’Alep per part del règim sirià, que finalment va ser controlada a finals del 2016. Crec que allò va ser l’inici de la comprensió del meu propi exili.
L’exili va intensificar la limitació de les opcions polítiques en la relació amb el meu país. Vull viure al meu país, però moriré si hi torno. Això crea una elecció impossible entre la vida i la pàtria. Després de prioritzar la vida abans que el retorn a Síria, la culpa, més que el canvi polític, es va convertir en la força impulsora darrere de gran part del meu activisme polític en les primeres etapes de l’exili.
La culpa és intensament egocèntrica, fins i tot quan s’expressa en termes del bé dels «que deixem enrere». Sovint assigna responsabilitats sobrehumanes a l’individu per salvar-ne d’altres. Empesos pel pes de la culpa, gravitem cap a accions que prometen impactes positius immediats, afavorint solucions a curt termini i directament efectives en lloc d’estratègies a llarg termini. En general, no es tracta d’esforços polítics o culturals, sinó de treball humanitari. En conseqüència, molts activistes de la revolució siriana, inclosa jo mateixa, passem de la resistència política contra la guerra i diverses ocupacions de Síria, i de cultivar una visió política per a un futur més democràtic, digne i just, a centrar-nos principalment en els esforços humanitaris immediats.
Tot i això, la culpa no va ser l’únic motiu d’aquest canvi. La gravetat de la guerra, el col·lapse dels suports essencials de la vida quotidiana del nostre poble i l’admissió, de vegades no reconeguda, de la derrota de les revolucions àrabs i la supressió de les demandes d’alliberament dels pobles, també van exercir papers importants.
Vull viure al meu país, però moriré si hi torno. Això crea una elecció impossible entre la vida i la pàtria
«Els que hem sobreviscut hem de fer alguna cosa»
Això va sorgir com el lema per a aquells que encara teníem l’energia per resistir, mentre que molts altres a l’exili es van retirar de l’activisme públic cap a la salvació personal o cap al nihilisme. Els nostres mitjans de resistència es van limitar a esforços humanitaris o a organitzar protestes semblants a la Primavera Àrab, però des dels nostres països de refugi. Aquestes manifestacions, que es feien ressò de les cançons i els càntics dels primers dies de la revolució, transmetien una honestedat crua quan s’expressaven als carrers dels nostres països d’origen mentre intentàvem recuperar-los de l’opressió política. En canvi, als països estrangers, les nostres protestes sovint passaven desapercebudes, els vianants locals n’eren indiferents, de vegades incapaços de diferenciar les nostres banderes de les d’altres nacions. Aquestes protestes van representar una barreja de nostàlgia i una forta afirmació que, tot i el nostre exili, continuàvem connectats amb aquest valent i digne capítol del 2011. Tanmateix, amb el temps, gradualment vam començar a reconèixer, almenys per a nosaltres mateixos, que les manifestacions a petita escala als nostres països d’acollida no eren el mitjà més eficaç per mantenir la nostra lluita política a la diàspora.
Davant les situacions catastròfiques en curs, fer una pausa per reflexionar sobre aquest «fer alguna cosa» es podria considerar un luxe. No hi ha temps per contemplar les nostres complexes circumstàncies, tot i saber que les úniques solucions als complexos desafiaments polítics exigeixen una reflexió profunda, un luxe que percebem que no ens podem permetre.
La pressa per triar mètodes de resistència, o retirada total, entre els activistes exiliats ve acompanyada de moltes premisses falses. Pressuposa una diàspora homogènia entre els exiliats polítics, que aquesta diàspora exerceix rols similars o unificats, independentment de les diferències geogràfiques, els nivells d’opressió política i racial i la concentració de refugiats a cada país. Passa per alt el pas del temps que invariablement altera les nostres relacions amb el país i la dinàmica.
Amb el temps vam començar a reconèixer que les manifestacions a petita escala als nostres països d’acollida no eren el mitjà més eficaç per mantenir la nostra lluita política a la diàspora
Ara cal més esforç i temps per accedir i comprendre el coneixement local que no està escrit. Abans érem part de la comunitat local, però ja no. Fa una dècada, podia mesurar sense esforç la relació entre el salari d’un empleat sirià i el preu d’una barra de pa. Ara, necessito convertir aquestes xifres a dòlars d’una manera que no és gens intuïtiva per entendre un fet tan bàsic. Sense reconèixer que he viscut a dos països diferents fora de Síria (Turquia i els Estats Units), cadascun amb papers potencialment diferents per a mi. Sense acceptar que fa deu anys que visc fora de Síria i que la Síria que coneixia ha canviat significativament. Sense admetre, tampoc, que potser mai no hi tornaré i que hauré de fer d’un nou país la meva llar durant tant de temps com vaig viure a Síria, continuo estancada en els meus mètodes de resistència, dominats per la certesa més que pel diàleg. Correm el risc de quedar atrapats en la repetició de programes i mètodes, en comptes d’escoltar realment i formar noves demandes col·lectives.
Què es podria fer en un termini una mica més llarg en la batalla per l’alliberament? Quin és el meu paper personal? Què necessita el país en el seu nou context polític? Aquestes són preguntes necessàries, però que es fan poc.
Què passaria si reconeguéssim que els mètodes tradicionals de lluita noviolenta no han aconseguit protegir vides davant de genocidis en conflictes des del Iemen fins al Sudan, Palestina i Síria? I admetre, a més, que la resistència armada tampoc no ha millorat la vida de la gent? I que nosaltres, malgrat les diferents perspectives, des de persones d’esquerres i feministes fins a defensors dels drets humans, ens enfrontem a una derrota ideològica i humanitària. Que els nostres diversos mètodes de resistència s’han tornat insuficients per oferir qualsevol esperança política d’un futur més just.
Què passaria si reconeguéssim que els mètodes tradicionals de lluita noviolenta no han aconseguit protegir vides davant de genocidis, i admetre que la resistència armada tampoc ha millorat la vida de la gent?
Què passaria si passéssim de la mentalitat de «fem alguna cosa», vàlida davant de la urgència de la pèrdua de vides, a preguntar-nos «què es pot fer?» De la certesa a la humilitat i la incertesa. Si acceptéssim que la següent fase de la nostra lluita a la diàspora depèn en gran manera de l’experimentació i el replantejament col·lectiu, anant més enllà de l’obligació d’actuar per explorar noves formes de lluita? Aquest canvi podria aplanar el camí a enfocaments més estratègics i intencionals de les nostres lluites per l’alliberament.
Què es pot fer per donar suport al nostre poble tant dins com fora del país?
Com podem donar forma política a demandes i missatges sense eclipsar les veus dels qui són dins del país, sense marginar-los o simplificar les seves experiències tractant-los com si fossin un grup monolític? En reconèixer els nostres privilegis als països d’asil, és crucial no veure-ho com una jerarquia de patiment, sinó com una forma de responsabilitzar-nos del nostre paper i de l’espai per a la nostra veu.
Amb el temps, molts de nosaltres aprenem les múltiples llengües de la globalització i obtenim un accés més gran a les universitats, la premsa i les plataformes d’abast global. Sigui de manera intencionada o no, sovint som vistos com el model del «bon immigrant». Enmig d’això, com podem utilitzar aquests avantatges per advocar per millors drets per a tothom, tant dins com fora de la nostra pàtria? Com podem amplificar les seves lluites sense apoderar-nos de les veus dels qui no tenen mitjans de comunicació, internet o electricitat i tenen oportunitats limitades per viatjar i participar?
Els drets a la vida i a la dignitat dels qui viuen als nostres països no són ni més ni menys importants que els nostres: són igualment fonamentals en la nostra cerca col·lectiva de terra, justícia i democràcia. Com garantim que el nostre enfocament continuï sent el més popular possible? Estem escoltant adequadament les persones amb qui compartim la nostra lluita, en particular les que continuen en condicions de vida catastròfiques?
Com podem donar forma política a demandes i missatges sense eclipsar les veus dels qui són dins del país, sense marginar-los ni tractar-los com un grup monolític? Com garantim que les nostres lluites siguin les més populars possibles?
Què es pot fer de manera col·lectiva i significativa en línia, més enllà de tendències i influencers?
El nostre activisme a la diàspora sovint corre el risc de caure en el parany del neoliberalisme a causa de la dependència forçada de les xarxes socials i els espais virtuals, cosa que pot portar a la mercantilització de temes per fer-los més comercialitzables. L’activisme pot adquirir un to altament individualista -que és atractiu per al màrqueting en plataformes com TikTok i Instagram- transformant-nos de membres d’un moviment col·lectiu en persones influents individuals seguides com si fossin estrelles pop i convertint les nostres causes en tendències competitives. Retirar-se dels espais virtuals, però, sembla menys eficaç per resistir aquesta tendència cap a fenòmens dominats pels influencers.
Com podem aprofitar al màxim els espais de comunicació virtuals malgrat les seves limitacions i evitar la retòrica i les demandes que imposin càrregues addicionals a les persones a qui pretenem donar suport? Com podem pertànyer als moviments com un més entre molts activistes i no pas com l’únic?
Què es pot fer per fomentar la màxima acció col·lectiva possible?
Hauríem de començar per reconèixer que hem perdut l’accés als nostres carrers i la capacitat orgànica d’organitzar-nos amb les nostres comunitats d’origen. Un cop acceptem això, hauríem d’aspirar a ampliar la nostra definició de comunitat, adoptant un enfocament més interseccional. A Alep podria haver-me organitzat al meu barri, al meu carrer o a la meva universitat. A Nova York puc construir sororitat i aliances amb persones més enllà de la nostra identitat nacional i unir-me en un moviment d’alliberament global. El repte és acceptar que, per a nosaltres, la naturalesa del nostre col·lectiu ha evolucionat a la diàspora. A partir d’aquesta acceptació, ens hem d’esforçar per contrarestar l’individualisme i, al seu lloc, forjar un col·lectiu nou i intencional.
Quins recursos tenim a la nostra disposició per pensar col·lectivament en temps de derrota i genocidi generalitzat, en lloc de simplement organitzar una altra protesta o commemorar esdeveniments com ara el Dia de la Dona, el Dia dels Drets Humans i l’aniversari de la revolució?
Hem de continuar compromeses amb els nostres països d’origen, assegurar que les nostres lluites i històries són visibles i actives, però alhora és essencial submergir-nos en els paisatges polítics dels nostres nous països, defensant els nostres drets i formant aliances amb els moviments locals
Què es pot fer? Aquesta pregunta ens hauria de guiar. Com podem crear espais per imaginar de manera col·laborativa respostes creatives per a aquesta pregunta?
Què es pot fer dins dels espais polítics dels nostres nous països com a persones refugiades?
Quin és el nostre paper avui com a refugiats, no només en el canvi polític als nostres països d’origen sinó també als nostres països amfitrions, que s’estan tornant cada cop més hostils cap a les persones refugiades? Com podem equilibrar això amb la nostra preocupació pels drets de la nostra pàtria? Com podem exercir un paper en la creació del canvi, no mitjançant l’assimilació i la conformitat, sinó mitjançant la resistència i l’enriquiment de la diversitat?
Per aconseguir-ho, hem de cultivar un doble enfocament en el nostre compromís polític. Hem de continuar compromeses amb els problemes dels nostres països d’origen, assegurant-nos que les nostres lluites i històries són visibles i actives. Alhora, és essencial submergir-nos en els paisatges polítics dels nostres nous països, defensant els nostres drets i formant aliances amb els moviments locals. Això requereix aprendre els sistemes polítics, entendre els problemes locals i trobar punts en comú amb els grups activistes. És crucial treballar activament per exigir que aquests espais activistes siguin més inclusius i donin suport als refugiats.
Què es pot fer?
Està bé admetre que davant l’opressió massiva que estem presenciant actualment al món, la resposta a allò que es pot fer no és clara ni concreta. Al meu país, Síria, el règim de Baishar al-Assad ha estat tan feixista que centenars de milers de persones han estat assassinades, centenars de milers continuen desaparegudes i milions han estat desplaçades a països obertament xenòfobs. Dins del país, la gent és bombardejada i atacada. Cinc països diferents ocupen regions de Síria, juntament amb moltes milícies estrangeres. Gran part de la nostra població encara es troba en camps de refugiats i molts viuen per sota del llindar de pobresa.
Està bé que nosaltres, els nous exiliats, no tinguem una resposta clara davant dels desafiaments en canvi constant. Sempre que ens resistim a enfonsar-nos en l’apatia política, el nihilisme i la rendició total davant de les injustícies del món. Sempre que mantinguem viva aquesta pregunta, amb humilitat, curiositat, compassió i coratge. Continuem preguntant-nos, una vegada i una altra, què es pot fer?
Aquest article és una traducció de l’original, escrit en anglès. El text ha estat escrit abans de la caiguda del règim sirià del desembre de 2024.
Fotografia
Taller de costura de l’activitat “Cuerpos Gramaticales” amb la diàspora colombiana a Barcelona, 2017. Autora: Ingrid Guyon.