M’ha estat molt difícil escriure aquest article sobre el rol de les dones libaneses en la diàspora. Vaig començar pensant en la pau i la reconstrucció, però vaig acabar en un lloc molt fosc de la meva ment. Pau, amb qui? Pau, com? Quina mena de reconstrucció pot haver-hi? Com podem aconseguir la pau amb un grup de polítics que van deixar explosius al port durant sis anys i van fer servir les nostres cases d’escuts per a les armes? Com ens podem recuperar de la fallida bancària del segle? Com podem superar la pèrdua material i humana que ha provocat aquest sistema polític? Dubtava si havia d’escriure aquest article, però aleshores vaig decidir que, si ara mateix la pau i la reconstrucció no són una opció, com a mínim havia de relatar la història i compartir el dolorós viatge que hem fet fins al dia d’avui.
Jo era l’última persona que es podia esperar que marxés del Líban. De fet, durant molts anys havia assumit la tasca de convèncer amistats i companyes de tornar a Beirut. Estava convençuda que, col·lectivament, podríem desafiar i reformar un sistema centenari de govern opressiu i violent. Desafiar-lo sí que ho vam fer, però no el vam poder reformar. Hi havia molta gent com jo: les meves amigues properes i aliades tenien el mateix compromís amb el Líban, dedicàvem la nostra vida a aquest país tan bonic. No era del tot altruista, el Líban ens donava molt a canvi: teníem un sentit i una llar, compartíem la lluita i la solidaritat; sentíem que ens havia arribat el torn de trencar el cicle generacional de trauma, corrupció, sectarisme i abusos. Faríem les coses millor pels nostres fills, pels nostres alumnes i pels nostres pares.
Però va arribar el 2020 i l’any no només va portar l’explosió del port, sinó també la crisi financera més gran del segle provocada per l’home. En l’explosió vam perdre la casa, hospitals, escoles i restaurants. Nosaltres vam perdre tots els estalvis. Sí, ho heu llegit bé: els bancs libanesos havien donat préstecs al govern corrupte durant tant de temps que van fer fallida i suspensió de pagaments. Cada dòlar estalviat ja no valia res en un país amb una inflació dels aliments de gairebé el 500 %.
De manera que vaig marxar. La majoria ho vam fer; algunes es van quedar. Quan vaig arribar a Barcelona, em vaig adonar que la nostra experiència no era única. Moltes dones migrants fugen de dures realitats semblants; moltes activistes no són capaces de transformar els seus països. De fet, arreu del món, la mobilització feminista col·lectiva és objecte d’atacs, cada vegada més. En aquest món d’opressió creixent, gairebé no sentim a parlar sobre les vides de les dones que ho arrisquen tot i que perden les seves lluites per la democràcia i els drets humans. Sabem molt poques coses dels països que són abandonats entre pobresa i destrucció perquè els senyors de la guerra es neguen a construir realment una versió inclusiva de la pau. Aquest article tracta sobre un país, el Líban, que ha continuat governat pels senyors de la guerra, els quals van arribar a acords de pau només per mantenir-se en el poder i amb els quals no hi pot haver ni una pau inclusiva ni una correcta reconstrucció. No hi ha pau ni reconstrucció si no es reten comptes pels crims massius.
El Líban és un país governat pels senyors de la guerra, els quals van arribar a acords de pau només per mantenir-se en el poder i amb els quals no hi pot haver ni una pau inclusiva ni una correcta reconstrucció
Quan vivia a Beirut, tenia una veu molt poderosa i un gran sentit de claredat. Aleshores no me n’adonava, pensava que estava afligida i enfadada. Naturalment, hi havia una part que era ira: t’enfades quan vius a mercè d’un sistema sectari centenari governat per una colla de senyors de la guerra. T’enfades quan el sector públic que t’hauria de protegir et discrimina com a dona en tots els aspectes de la teva vida privada i pública. T’enfades quan aquests senyors de la guerra s’uneixen per causar una de les fallides econòmiques més grans del segle. I t’enfades quan t’adones que havien emmagatzemat explosius conscientment al port durant anys abans que t’explotessin a la cara. Sempre havia pensat que la ira era un impuls important per passar a l’acció, tant que acostumava a començar les classes preguntant als alumnes què els feia enfadar per entendre què els portava a passar a l’acció. Totes estàvem molt enfadades, però érem fortes i teníem les coses clares, i ens vam mobilitzar del tot contra tots aquells que ens estaven arruïnant la vida.
Avui, quatre anys després d’una revolució esclafada, no estic segura de si constituïm una diàspora, ni tan sols què significa això per a les dones que vam fugir del Líban. El que sí que sé és que les fronteres i les zones horàries són reals i ens impedeixen estar juntes físicament. Els records que tinc de les marxes colze a colze són un recordatori dolorós que vam haver de decidir de caminar soles, en un país nou. Anar-nos-en era l’últim mecanisme que teníem per fer front a una classe política obstinada a matar la seva pròpia gent. Sé que moltes s’han quedat al Líban, de manera voluntària o involuntària, i mereixen la nostra solidaritat i atenció.
Aquest article, però, se centra en les que se’n van anar i que, anant-se’n, van perdre qualsevol oportunitat de tornar a manifestar-se colze a colze. Al llarg dels anys vam arribar a protestar tant que encara puc notar l’olor del gas lacrimogen, la suor i la sang, els pneumàtics cremats, i sentir el soroll de vidres trencats sota els peus. També va ser important per a la protesta tota la cocreació generativa i la construcció de solidaritat que vam fer en relació a les qüestions que ens afectaven, des del matrimoni, el divorci, l’assetjament sexual o la violència a l’accés igualitari al mercat laboral. Al final, el temps i l’energia que vam dedicar-hi va valdre la pena, perquè la mobilització col·lectiva ens va oferir consol i comunitat quan més ho necessitàvem.
Marxar del país era l’últim mecanisme de supervivència que teníem davant una classe política obstinada a matar la seva pròpia gent
Aquest article és un altre acte de protesta per donar visibilitat a la tasca invisible de tantes dones que han creat i sostingut l’activisme polític durant tant de temps. Tracta de les dones que van ajudar a trencar el silenci sobre els tabús, van crear organitzacions inclusives i van manifestar-se de milers en milers. Tracta de la feina i l’amor que queda indocumentat en la història i que és esborrat i oblidat quan els polítics corruptes ressorgeixen com a tirans victoriosos. També és un acte de protesta contra el fet de tornar-nos invisibles com a migrants i les feines diàries que fem per alçar-nos les unes a les altres, amb l’aspiració que un dia tornarem a estar juntes encara que sigui en un lloc nou.
Què va passar?
Sovint em pregunto com puc explicar el que va passar a la gent de Barcelona, als nous amics que s’interessen per saber-ho. Parlant per telèfon amb una amiga, em diu –cínicament- que comenci per l’any 1943, quan el Líban va independitzar-se de França, i que avanci fins a arribar al 4 d’agost del 2020, quan el port va explotar amb 2.750 tones de nitrat d’amoni. Aquesta història, però, seria massa llarga i massa esgotadora d’explicar. Crec que n’hi ha prou d’aturar-se en tres moments recents per il·lustrar la complexa història d’aquest petit país. El primer moment que em ve al cap és la flama d’esperança i desafiament que va envair els carrers libanesos de nord a sud l’octubre de 2019.
Quan va acabar la guerra civil l’any 1989, els senyors de la guerra es van concedir l’amnistia pels crims de guerra i van procedir a governar el país fent servir l’Estat com la seva propietat privada. Trenta anys de corrupció havien erosionat la confiança pública i van provocar una onada de protestes massives sense precedents que van cristal·litzar en una revolució contra «tots ells» (kellon yaaneh kellon). Aquest «tots ells» en conjunt era més que un eslògan potent, era una acusació de la responsabilitat compartida dels homes que havien reclamat fer-se càrrec d’un país i que l’havien enfonsat. En aquell moment, la revolució va servir per alleujar una nació deprimida i va despertar en nosaltres l’oportunitat de fer-nos sentir, mantenir-nos unides i imaginar el Líban que volíem.[1]
No va passar gaire temps abans que «tots ells» ataquessin els manifestants pacífics amb la seva experiència tirànica per oprimir, colpejar violentament, arrestar i posar en marxa una contrarevolució unificada. Paral·lelament, em ve al cap un altre moment, el gener del 2020, quan ens vam adonar que el sistema bancari havia fet fallida, s’havia quedat tots els nostres estalvis i havia robat als nostres pares la pensió que tant els havia costat de guanyar. Aquesta va ser la culminació del robatori que van dur a terme «tots ells» durant tant de temps i que va provocar que els bancs suspenguessin pagaments i que una deflació de la moneda del 90 %.[2] Mentre vèiem com desapareixien els nostres estalvis, aproximadament el 80 % del país queia en la pobresa, just al mateix temps que la COVID-19 arribava al Líban. Els suïcidis es convertien en fets diaris de pares que no podien alimentar les seves famílies. País de més d’un milió de refugiats, el Líban, com a no signatari de la Convenció de Ginebra, no disposava de cap xarxa de seguretat ni per als ciutadans ni per als refugiats. També havia gestionat malament els recursos que els havien proporcionat les agències de l’ONU per alleujar el patiment de les comunitats de refugiats i d’acollida.
Tenim una nació destrossada que ha forçat centenars de milers de persones a migrar; ha desplaçat les dones, crucials per crear esperança
El moment final arribaria mesos després que ja ens haguéssim aïllat dins les nostres cases. Poc abans de les 6 de la tarda del 4 d’agost de 2020, el port de Beirut va explotar i va provocar la mort de més 220 persones, va causar 6.000 ferits i va destruir 300.000 cases, escoles, hospitals i petits negocis.[3] Enguany s’ha complert el quart aniversari d’aquest trauma col·lectiu massiu i no s’ha jutjat ni empresonat a ningú. De fet, igual que durant la postguerra, sembla que avui els delinqüents i els responsables són més forts que mai, es dediquen a obstruir la justícia, es neguen a triar un president i eludeixen totes les reformes que podrien ajudar a recuperar l’economia. I això és el que ens porta al moment actual d’una nació destrossada que ha forçat centenars de milers de persones a migrar i que, per tant, ha desplaçat les dones que tan crucials eren per crear esperança.
Polititzar l’esperança i la desesperació
Històricament les dones del Líban —libaneses o no libaneses— havien estat al capdavant de la lluita per la igualtat de drets, l’atenuació dels conflictes i la mobilització col·lectiva. El sistema polític del país perjudica sobretot les dones, que sempre han tingut més a perdre si els senyors de la guerra s’imposen. Sense dret a transmetre la nacionalitat als nostres fills, sense un sistema judicial civil, sense igualtat de drets laborals i sense lleis que ens protegeixin de la violència, és clar que no vam tenir més remei que autoorganitzar-nos. Els darrers anys, miressis on miressis, érem nosaltres les que ens uníem per protestar muntant tendes, fent torns per cuidar els infants, tallant carreteres i creant una narrativa que inclouria els nostres drets en la revolució que s’estava duent a terme.
Durant la crisi financera i de la COVID-19, nosaltres vam crear xarxes de suport, vam recaptar fons per evitar que desnonessin estudiants i companys, i vam trencar el silenci sobre l’augment de la violència de gènere. Després de l’explosió, vam trigar menys d’un dia a mobilitzar-nos per aconseguir ajuda per tota la ciutat. Ens podíeu veure amb escombres netejant vidres trencats, assistint a funerals públics i recollint les restes de negocis locals, escoles i hospitals. L’esperança era un projecte polític que es teixia amb parts de cocreació i de moviment, i el desig de no caure en una tristesa insuperable. Era una estratègia per desafiar el que ens havien dit que era impossible. Però el que era cert de l’esperança també va resultar ser cert de la desesperació.
En la recerca que estic fent amb activistes feministes que han migrat, avui el sentiment més repetit és una cosa que em va dir una antiga companya: «Érem tan ingènues… espero que mai més tornaré a ser ingènua». Durant molt de temps vaig mal interpretar la desesperació com una retirada i com un punt final. Tanmateix, mentre l’escoltava atentament, em vaig adonar que la política de la desesperació pot ser un mecanisme de supervivència poderós. Les dones del Líban no són tan ingènues per pensar que poden enderrocar una màquina de matar. Sabíem quan havíem de protestar i sabíem en quin moment la protesta resultava inútil, i procuràvem retirar-nos per protegir el nostre benestar i el dels nostres éssers estimats. «Tenia sentit que totes sortíssim al carrer però quan vaig veure molta gent ferida i que sagnava, per mi també va tenir sentit quedar-me a casa pel bé dels meus fills», em va explicar una amiga.
Les dones no vam tenir més remei que autoorganitzar-nos. Miressis on miressis, érem nosaltres les que ens uníem per protestar, per cuidar els infants i per crear una narrativa per defensar els nostres drets
Aquesta retirada de la confrontació política va donar lloc a tres elements de l’exili que destaquen en les nostres experiències. En primer lloc, hi ha la migració física lluny d’una esfera pública que, literalment, intenta enterrar-nos vives.[4] Això implica una primera etapa del nostre procés migratori que se centra en la nostra corporalitat com a primer pas per recuperar la sensació de control sobre els nostres cossos. «Cada vegada que ens disparaven, sentia que la meva dignitat es trencava de nou per estar en perill mentre exigia pacíficament que aquests homes responguessin pels seus actes», em va dir una amiga amb molta eloqüència. En segon lloc, hi ha la migració psicològica d’uns ideals que ja no ens servien com a individus ni com a col·lectiu. Personalment, vaig sentir la responsabilitat de canviar la meva narrativa perquè em preocupava que els meus alumnes continuessin protestant per una causa perduda. Com va dir la meva companya, «s’han cremat i destruït tantes coses que no podria viure amb mi mateixa si un altre noi o noia és arrossegat a un interrogatori policial».
Amb aquesta migració psicològica va sorgir una nova veu política que a poc a poc va anar donant sentit a la gran pèrdua que havíem patit tant moralment com econòmicament. En tercer lloc, hi ha l’acte de migrar geogràficament lluny del país. No conec ni una sola dona que descrigui aquesta migració com a voluntària. «Ens van empènyer a marxar; sé que tinc sort de ser viva i de tenir aquest privilegi, però em sento desplaçada i fins i tot tres anys després no em sento part d’aquesta nova terra on visc», afirma la meva amiga.
El dia a dia
He de ser sincera: m’encanta viure a Barcelona i això és una cosa única entre les amigues que es van traslladar a altres llocs del món. No em sento forastera, tot i que sé que no soc d’aquí. I tampoc no em sento exclosa. Ho dic per explicar que, per a mi, aquest article no va de com em sento fora del meu lloc i de quant trobo a faltar casa meva, tot i que això també em passa. Més aviat vull explicar l’experiència del dia a dia d’aquesta migració física, psicològica i geogràfica que hem hagut d’emprendre per mantenir el nostre benestar físic i, a poc a poc, treballar per aconseguir el benestar mental i la recuperació. Aquest moviment per allunyar-nos del Líban ens ha pres moltes coses. No només hem de veure des de lluny com envelleixen els nostres pares, trobar a faltar els nostres germans i presenciar el deteriorament del país, sinó que això ho fem sense que ens quedi alè per cridar.
Hem hagut d’emprendre una migració física, psicològica i geogràfica per mantenir el nostre benestar físic i, a poc a poc, aconseguir el benestar mental i la recuperació
Abans, al Líban, érem activistes (lluitadores), infermeres, professores, actrius, germanes i filles. Un cop migrades som un individu, no un col·lectiu, que intenta orientar-se per infinits laberints de burocràcia en què no tenim ni veu ni vot. La nostra carrera professional fa un pas enrere, ja que tendim a acceptar qualsevol feina que ens permeti mantenir-nos. La migració ens aïlla i personalitza les nostres experiències. El que abans fèiem col·lectivament ara ens toca resoldre-ho individualment.
Aquest monogràfic de la revista Per la Pau està dedicat a la mobilització de les diàspores, però no sé quin tipus de diàspora forma la nostra generació d’activistes feministes. No estic segura de si mai treballarem col·lectivament per intentar democratitzar el Líban de nou, ni que aquesta sigui la millor opció per a la nostra seguretat i el nostre benestar. Tampoc no estic segura que aquest objectiu mereixi dedicar-hi tota una vida de treball. Del que sí que estic segura és que vam sobreviure a coses que eren impensables i, en la migració —igual com al Líban— les llavors del consol i la curació vindran de nosaltres mateixes i per a nosaltres, i això em fa tirar endavant en el dia a dia. També estic segura que la nostra lluita no és única i que hi ha un nombre infinit de dones com nosaltres. I que les nostres noves llars com a migrades també ens necessiten: tenim una perspectiva de l’acció col·lectiva i de com moure’s per la geopolítica que ens fa veure el món en múltiples dimensions. Podem contribuir a la pau i la reconstrucció, però potser no per complir els objectius d’una nació presa com a ostatge per criminals corruptes. El temps ens ho dirà.
[1] Per a més informació sobre la salut mental i la revolució al Líban, consulteu l’article «Revolution Soothes a Depressed Nation», de Carmen Geha a The New Arab, publicat el desembre de 2019.
[2] Vegeu: Parlament Europeu, «Situation in Lebanon: Severe and Prolonged Economic Depression».
[3] Vegeu: Human Rights Watch, «They Killed us from Within».
[4] Vegeu «The Feeling of Being Buried Alive», de Carmen Geha a The New Arab, agost de 2020.
Aquest article és una traducció de l’original, escrit en anglès.
Fotografia
Explosió al port de Beirut, Líban, 2020. Autor: Ali Chehade Farhat.