Filla de pare palestí i mare ucraïnesa, Zoya Miari va créixer en un camp de refugiats palestins del Líban on els enfrontaments armats i els bombardejos eren constants. L’any 2021, enmig d’una escalada de la violència, la família – sense el pare, que no té permís per sortir del Líban- va decidir emigrar a Ucraïna en busca d’un futur més esperançador. L’any següent, el 2022, Rússia va envair el país veí i va esclatar la guerra. La Zoya i la seva família van emigrar de nou, a Suïssa. En aquest periple ha viscut en primera persona un tracte desigual en funció del seu origen: l’estigma com a refugiada palestina i l’empatia com a refugiada ucraïnesa. Amb l’objectiu de trencar estereotips i falses narratives, amb 22 anys ha creat el projecte “Waves to Home” i s’ha erigit com a Ambaixadora de Pau de la cimera One Young World, en un camí de lluita i resiliència.
T’has convertit en refugiada dues vegades i has viscut una doble experiència. Dius que una part de tu, com a refugiada ucraïnesa, rep empatia i compassió, mentre que l’altra part, com a refugiada palestina, és deshumanitzada. Com vius aquesta dualitat i per què creus que passa?
Sí. Sempre he sentit el conflicte intern d’aquesta doble moral. Si em presento a altres persones com a ucraïnesa, els resulta fàcil sentir empatia. Quan vaig decidir traslladar-me a Suïssa després de fugir de la guerra d’Ucraïna, en només deu dies vaig obtenir l’estatus de refugiada, i això em permetia treballar. En només deu dies! Per primera vegada a la vida, tenia permís de treball. Això no havia passat mai al Líban.
En això resulta crucial la funció dels mitjans de comunicació i d’Internet. Els mitjans occidentals han humanitzat la meva part ucraïnesa amb el llenguatge que fan servir, i aquests mateixos mitjans deshumanitzen la meva part palestina. Parlen dels nens palestins que han mort, i no diuen qui els ha matat ni tampoc diuen que és un genocidi. Així, doncs, em pregunto com és possible que se’m vegi d’una manera diferent si soc el mateix ésser humà. El simple fet de tenir un passaport o un altre pot dictaminar la meva vida?
Hem d’aprendre de la manera com s’han tractat els refugiats ucraïnesos per tractar els altres refugiats del món, siguin de Palestina, el Congo, el Sudan o de qualsevol altre lloc.
Per tant, actues per transformar aquests llenguatges i les visions majoritàries? Com ho fas?
Hi ha tantíssims estereotips sobre els refugiats, com ara que són pobres o incultes, i vull canviar la narrativa. Crec sincerament en el poder d’explicar històries. Quan vaig arribar a Suïssa, vaig viure amb una família suïssa que em va dir: «Zoya, tens una història poderosa, l’has de compartir.» Aleshores, vaig començar a compartir la meva història en escoles i després va arribar a diaris, conferències, etc. Vaig descobrir que explicar històries connecta les persones d’humà a humà. Feia que veiessin com un ésser humà en comptes de veure totes aquestes identitats. Vaig descobrir el poder d’explicar històries, i he estat fent servir aquesta eina durant els últims dos, tres anys.
Vaig descobrir que explicar històries connecta les persones d’humà a humà. Aleshores em veuen com un ésser humà en comptes de veure totes les meves identitats
També és el propòsit del teu projecte, Waves to Home? Com va sorgir?
El 2022, després de fugir de la guerra d’Ucraïna, vaig participar en la cimera internacional de joves líders One Young World. Va ser la primera vegada que vaig connectar amb persones palestines provinents de Palestina. Mai no havia tingut amics de Palestina perquè a ells no se’ls permet venir al Líban i nosaltres no podem anar a Palestina.
Vam parlar de les nostres històries, de les nostres lluites i de com definim «casa». Vam sentir que teníem una connexió real i profunda perquè havíem creat un lloc segur on ser vulnerables i parlar per compartir el dolor que carreguem com a persones refugiades, migrants o desplaçades. Hi havia tant de poder dins nostre; moltes persones de tot el món necessitaven això.
Així és com vam crear aquest moviment global de narració d’històries, Waves to Home, que va començar amb refugiats i migrats de diversos llocs del món que parlaven de les seves històries i les compartien amb resiliència. En comptes de deixar que aquest dolor ens paralitzi i que ens converteixi en víctimes, tenim el poder d’explicar històries, de canviar com expliquem les nostres històries al món i a nosaltres mateixes.
En comptes de deixar que el dolor ens paralitzi i que ens converteixi en víctimes, tenim el poder d’explicar històries, de canviar com expliquem les nostres històries al món i a nosaltres mateixes
Què significa el concepte de «casa» per a tu?
És una pregunta bonica. Tota la vida m’ho havia preguntat, perquè mai m’havia sentit com a casa al Líban, a Ucraïna o a Palestina; mai no em vaig sentir a casa a Ucraïna, ja que no hi havia viscut tota la vida, i el mateix passa amb Palestina. Mai no he estat a Palestina perquè, com a refugiats palestins, mai se’ns va permetre ni tan sols anar-hi de visita. Per tant, casa meva és un lloc que he creat dins meu. És el lloc més segur i el porto amb mi a tot arreu on vaig.
El poder d’explicar històries també implica presentar-te com un actor que pot transformar la violència en comptes de situar-te com a víctima.
Sí. Nosaltres, els refugiats, tots portem dolor, però aquest dolor es pot fer servir d’una manera positiva o negativa. Puc fer servir el dolor per limitar-me o per crear un altre cicle de violència. D’altra banda, puc fer servir el meu dolor i explicar-me una història que no es limiti a mi, sinó una història en què soc una lluitadora i una guerrera. La manera en què faig servir el meu dolor és per promoure la pau. Per tant, en comptes de convertir-se en una arma violenta, el meu dolor esdevé una arma pacífica. He pogut crear pau en la meva història per la manera com veig la meva pròpia història.
Què és la «pau» per a tu?
Crec que només podem parlar de pau si parlem de justícia, perquè la pau i la justícia van unides. Només puc ser ambaixadora de la pau si lluito per la justícia.
La teva tasca des de la diàspora se centra en els teus països d’origen (Ucraïna i Palestina) o també en el teu país d’acollida (Suïssa)?
Treballem en un moviment global. No només tracto la meva part palestina o ucraïnesa; també treballem amb narradors sudanesos i altres comunitats. Hi ha alguna cosa en comú entre tots els refugiats: les nostres lluites i la manera com entenem el dolor els uns dels altres. Si lluites per algú que està oprimit, has de lluitar per tota la gent oprimida, i hem de mirar els éssers humans per qui són com a humans. Als palestins se’ls està deshumanitzant i no se’ls veu com a éssers humans que són mares, pares i infants.
He estat a Auschwitz per aprendre sobre la història i per canviar aquestes narratives. M’agrada el missatge que diu «ningú no és lliure fins que tothom és lliure».
La manera en què faig servir el meu dolor és per promoure la pau; esdevé una arma pacífica, en que em presento com una lluitadora
Aquesta també és una manera de lluitar contra els discursos polaritzadors i de promoure el diàleg entre comunitats?
Això és molt important. Quan comparteixo la meva història, ho faig sense dir «soc palestina» o «soc ucraïnesa», perquè així la gent connecta amb mi des d’un vessant humà, i això és el poder d’explicar històries. Per crear un espai segur, comencem les nostres activitats amb aquesta pregunta: «Qui ets tu com a ésser humà sense explicar-me els teus èxits o les teves identitats externes? Explica’m simplement qui ets tu com a humà.»
La major part del temps, compartim valor similars. Per tant, això és el que pot fer la narració d’històries. Nosaltres, les persones oprimides, estem totes en contra dels règims opressors i de les injustícies. Estem juntes contra una cosa més gran que nosaltres.
Aquesta entrevista ha estat traduïda de la versió original, en anglès.
Fotografia
Zoya Miari. Autor: Chema Sarri (ICIP)