Des dels inicis de la lluita zapatista el 1994, les accions socials caracteritzades com a caravanes han estat realment columnes noviolentes de la societat civil que travessen o trenquen setges i reclusions de guerra, (para)militarizació, fam o repressió. Han servit per construir llaços de solidaritat i lluita entre la població civil i comunitats en resistència, han constituït una força auxiliar en la reproducció material de les poblacions assetjades. Han advertit també les forces que assetgen que la població assetjada no està sola. Aquestes caravanes s’han realitzat des de la societat civil cap als territoris zapatistes o de les comunitats zapatistes cap enfora dels seus territoris, com a via per trencar el setge politicomilitar, el mur o la reclusió.
Som actualment davant de dues experiències històriques d’aquest tipus d’acció a Mèxic, encapçalades per actors socials clau en la construcció de pau nacional i regional: els familiars de víctimes de desapareguts i els migrants centreamericans. Algunes Caravanes Migrants o Brigades de Recerca de Persones Desaparegudes fins i tot s’han fet de forma conjunta, ja que molts familiars centreamericans també venen a Mèxic a “buscar en vida” els seus éssers estimats, dels quals han perdut l’empremta fa anys. Un dels principals efectes d’aquest tipus d’accions noviolentes ha estat l’apoderament d’alguns d’aquests actors socials que passen de la lluita per la supervivència material i moral a ser subjectes dels seus propis drets, com a activistes d’un canvi en la seva situació i la d’altres amb identitats socials similars.
Caminar per trencar el setge
Les Caravanes-Èxodes-Columnes de migrants són també una acció massiva de no-cooperació que “trenca la reclusió, el setge,” en una confrontació directa cap als governs i forces delictives dels seus països d’origen que els expropien les seves condicions materials mínimes de vida. Les caravanes han augmentat considerablement des del novembre de 2018, principalment des d’Hondures, en el que semblaria ser un canvi en l’estratègia de lluita noviolenta dels migrants, organitzats o no. Més enllà de les moltes hipòtesis i conjectures sobre l’origen, la identitat dels participants, la forma d’organització i finançament, la pressió política i social cap als governs de la regió, i la manipulació que s’ha fet cap a una buscada reelecció de Donald Trump, president dels Estats Units, les caravanes “són una realitat, no un invent”, com declara la Secretaria de Governació de Mèxic 1. A partir d’aquest “principi de realitat” ens proposem fer-ne una primera reflexió només des de l’angle de l’estratègia i la tàctica de la lluita noviolenta, i no des de la seva gènesi, constitució o efectes.
La línia de la “frontera de la inhumanitat” que significa no saber si hom podrà reproduir-se l’endemà, va arribar a un punt sense retorn i de creixement exponencial en aquestes regions d’Amèrica Central i Mèxic. El sacrifici i la desesperació són grans, però també la determinació moral i material. Gandhi sostenia com a base central de la seva acció noviolenta el principi que el mateix sofriment seria la principal arma per destruir l’opressió i canviar la consciència de l’adversari. El testimoni de mares, ancians, nens, discapacitats, homes, caminant i superant mil inclemències cada dia resulta profundament dolorós i és alhora exemplificatiu de què significa lluitar de debò. Ens trobem davant d’una admirable columna de lluitadors noviolents. Mahatma Gandhi no afirmava això des d’una posició simplista, idealista, religiosa o fins i tot masoquista, sinó des d’una estratègia per buscar una permanent acumulació de “força moral” en el propi bàndol. Doncs aquesta és la primera i principal arma noviolenta en tota confrontació per aconseguir una “ruptura” cap a la veritat i la justícia en l’adversari. Aquesta força moral, arma central dels migrants en aquesta acció de construcció de pau, es basa en el que el papa Francesc ha declarat: “La gent exerceix el seu legítim dret de buscar una vida millor en un altre lloc”2.
Caminar massivament distàncies tan llargues ha estat una forma de lluita noviolenta molt utilitzada en la història dels moviments socials: genera solidaritat i permet la presa de consciència gradual de la població
Aquestes caravanes són originades sobretot per dos grans motius. D’una banda la fam generada per l’expropiació i explotació econòmica depredadora, capitalista i transnacional dels recursos naturals, cossos i territoris als països d’origen d’aquestes poblacions. Per una altra, el terror i la desesperança causats per l’ús de la violència i la guerra –de la qual, segons els zapatistes, “ens neguem a dir el seu nom”–, com a formes de control, vigilància, despulla i extermini de part de la població. Guerra i fam estan profundament interrelacionades amb la constitució d’estats delinqüencials en aquesta nova etapa del capitalisme3. En el fons, es tracta de la construcció i reproducció d’un enorme negoci il·legal: el tràfic múltiple de cossos amb alts graus d’indefensió en ser allunyats de les seves identitats i de les xarxes familiars o comunitàries d’origen, terroritzats per la violència o la fam i sense alternatives reals de supervivència en els seus territoris.
Les caravanes de migrants han estat conceptualitzades en ocasions com a accions de “mobilitat humana”. Això constitueix només una descripció parcial d’aquestes accions, ja que les caravanes són també accions de lluita social. Els seus mitjans de mobilització són els peus, el tren de “La Bestia” (d’Arriaga, Chiapas, a Ixtepec, Oaxaca), els raids solidaris, els autobusos… i també les xarxes socials. Les convocatòries en formes molt diferents des d’aquestes xarxes, la protecció col·lectiva, així com el seguiment i l’acceleració de l’acció, i fins i tot l’“avenç virtual” de l’acció, han estat fonamentals per construir la marea humana massiva que avança i la percepció social i política que, com passa amb el mar, aquest avenç és imparable, creixent i fins i tot “natural”, per la legitimitat que dona la lluita contra la fam i la guerra. Les xarxes –en un doble caràcter– tenen una virtut i un risc: són en gran part anònimes, la qual cosa dificulta al poder –legal i il·legal– detectar els lideratges de les accions noviolentes, i per tant reprimir-les, però també permeten ocultar altres finalitats.
Caminar massivament distàncies tan llargues ha estat també una forma de lluita noviolenta molt utilitzada en la història dels moviments socials, per ser un fet essencial del poble i de la seva vida quotidiana –com és beure aigua i menjar–, per ser quelcom que genera solidaritat a l’interior i a l’exterior del moviment, per ser una acció que té un “ritme lent” que permet la presa de consciència gradual de la població i així un increment de la participació i solidaritat, que fa créixer la força moral i material dels caminants, que inhibeix d’alguna manera la repressió. Es tracta d’una acció que pot ajudar a construir una negociació. És una acció que permet “despullar la veritat” públicament amb força i nitidesa, com deia Gandhi. Caminades emblemàtiques de la història han estat la Marxa de la Sal gandhiana (març-abril 1930), la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat del moviment afroamericà liderada per Martin Luther King (agost 1963), o la Marxa del Color de la Terra zapatista (gener-abril 2001).
Migrants constructors de pau: Cooperació amb ordres inhumanes
Així mateix, les caravanes, a més de la mobilització de masses per trencar un setge, són també accions de no cooperació de la població civil. Amb elles s’exerceix la “desobediència deguda a tota ordre inhumana”4, ja que els migrants es neguen a ser reclutats pel crim organitzat, a matar, a morir de gana i desesperança. És per tant una important “ofensiva estratègica noviolenta” encapçalada, com a subjectes socials, per migrants centreamericans –i pels familiars de víctimes de la guerra a Mèxic–, que decideixen exercir el seu poder social, la identitat moral i l’autonomia de forma directa, enfrontant-se als poders polítics, “sense demanar permís” (com deia el comandant zapatista David en la creació de les Juntes de Bon Govern l’agost de 2003), però buscant també la major quantitat d’aliances socials i governamentals.
Els migrants són també “constructors de pau”. En lloc d’agafar les armes escullen el “desplaçament” del propi cos fora del territori de la guerra; és una acció d’enfrontament cap a la violència
D’aquesta manera, els migrants són també, en cert sentit, “constructors de pau”. Per això no només els hem de veure com una població atemorida i desesperada per la pobresa i la violència, sinó també com a lluitadors en el veritable sentit de la paraula. En lloc d’agafar les armes i fer créixer així l’espiral de la violència en els seus territoris, escullen una forma de lluita noviolenta: el “desplaçament” del cos fora del territori de la guerra pel poder i pels recursos naturals i corporals. Aprofundint en la seva forma i sentit, no es tracta només d’una acció de fugida, sinó d’enfrontament cap a la violència ja que col·loquen els seus cossos fora de la reproducció i l’abast bèl·lic. Com bé ens han ensenyat les poblacions mexicanes desplaçades (sobretot de Guerrero, Chiapas i Sinaloa) o en autodefensa: quan el nivell de violència immediata ens col·loca en una reclusió de la qual no es pot sortir sense involucrar-se en aquest nivell d’inhumanitat, existeixen dues opcions: enfrontar-la amb armes (encara que siguin en autodefensa i es busqui contínuament no utilitzar-les i només mostrar-les, sense augmentar l’espiral de la guerra sinó fent-lo retrocedir) o desplaçar-se. Ambdues són formes de lluita vàlides per la justícia i la vida digna, que ajuden els processos de llarga durada d’“humanització” de la nostra espècie, allunyant-nos una mica de la guerra.
Per analitzar aquesta estratègia de lluita noviolenta, resulta important desagregar la “totalitat social” conceptualitzada com a caravana en un conjunt d’accions constituents molt variades en formes-instruments-subjectes de diferents nivells de violència i noviolència (bloquejos asseguts, preses d’espais, xocs amb policies per trencar barreres, solidaritat de la població local, negociacions amb autoritats, fugues clandestines, mítings, marxes, plantades…).
Aquestes llargues marxes tenen algunes característiques històriques comunes: es va creant una creixent “bola de neu” d’accions i un “suspens” i expectativa social pel que seguirà i passarà al final (creuament de la frontera nord-mexicana). El seguiment mediàtic dels drames humans i els enfrontaments amb les autoritats i les bandes criminals –de vegades són el mateix–, fan en ocasions que els mitjans puguin –conscientment o no– convertir-se, fins i tot, en aliats d’aquestes lluites.
Així, continuant amb l’anàlisi estratègica, les caravanes migrants per Mèxic han tingut, en la seva etapa més recent des de novembre de 2018, un aparent canvi en l’estratègia noviolenta, passant, en cert sentit, segons una lògica gandhiana, de la “resistència passiva” a la “resistència activa” tipus “satyagraha” (la força de la veritat), amb una alta dosi d’exposició pública, amb un clar “desafiament a les autoritats” dels diferents països. Segons els seus organitzadors, això atorga més legitimitat, força moral i seguretat als participants, poder de negociació i assistència social de les autoritats. Es constitueixen conjuntament estratègies de lluita i de seguretat.
Les caravanes migrants per Mèxic han viscut un canvi estratègic, passant de la resistència passiva a la resistència activa, i d’accions gairebé clandestines al més mediàtiques possibles
Al seu torn, s’ha passat d’un procés històric caracteritzat sobretot per accions gairebé clandestines a accions noviolentes directes el més públiques i mediàtiques possible. Gandhi tenia per costum i pràctica de legitimitat anunciar les seves accions públicament abans de realitzar-les, com una manera també de relacionar-se positivament amb l’autoritat i reduir la por en els participants d’un i altre bàndol.
Però els adversaris també lluiten per una veritat històrica, política i sociològica moltes vegades oblidada. Aleshores també veurem com aniran creixent cada vegada més tota mena de provocacions, amenaces i agressions. Vindran sobretot del govern de Trump, però el govern mexicà cada vegada està posant més de la seva part amb accions repressives, intimidatòries i militaritzades a les dues fronteres. El que es buscarà serà augmentar l’espiral de violència i xenofòbia i terroritzar les poblacions, perquè l’acció de les caravanes perdi força moral internament i per a la mirada exterior, perquè les poblacions locals desinformades i terroritzades demanin i celebrin “càstigs exemplars”. S’incrementaran així les accions racistes “en nom de la llei” i la “caça” de migrants dels grups d’ultradreta i milícies. Encara que això sigui especialment palpable als Estats Units, també en ciutats mexicanes s’ha anat despertant la xenofòbia.
Finalment, com una manera d’enriquir i fer complexa l’estratègia noviolenta, creiem que haurien d’encapçalar les caravanes una bona quantitat de bisbes-jerarques religiosos, rectors, artistes i intel·lectuals d’Hondures, El Salvador, Guatemala, Mèxic i els Estats Units, junts en un sol cos i acompanyant-les caminant “exemplarment” durant alguns dies. D’aquesta manera s’aconseguiria activar una important “arma noviolenta” –moral i material–, el poder social de la qual –per les institucions o representativitat que tenen– atorga a aquests subjectes un paper de “reserva moral” social. Poques vegades en la història aquesta “posa el cos” a les accions directes noviolentes contra els poders, especialment en les de no cooperació i desobediència civil, que són les que s’imposen en la necessària proporció per fer front i aturar un nivell de violències tan gran.
Queda clar, a més, que “posar el cos” al costat dels migrants no és només una tasca noviolenta d’aquests actors amb més impacte social i capacitat de pressió cap a les autoritats, sinó també de tots i totes nosaltres com a societat civil solidària, en suport directe a aquesta lluita de supervivència material i moral, de construcció de justícia i pau continentals, d’humanització de l’espècie en el llarg termini, encapçalada per tantes masses pauperitzades que lluiten, sobretot des dels seus cossos, des del sacrifici, des de la seva dignitat moral i espiritual, des de la seva “fermesa permanent”.
SOBRE L’AUTOR
Pietro Ameglio Patella és professor de “Cultura de Pau i Noviolència” a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i responsable del “Programa d’Educació per a la Pau i la Noviolència: Alternatives d’aprenentatge i transformació de les violències” des de 2017. S’ha especialitzat en àrees d’epistemologia, educació, construcció i cultura de pau; resistència civil noviolenta; construcció de la violència i reconstrucció del teixit social; educació autònoma i popular; investigació social i bases de dades. Autor de diverses publicacions, el 2014 va rebre el Premi Internacional d’Educació per a la Pau – L’Hibri, a Washington.
1. Martínez, Fabiola. “Las caravanas son una realidad, no un invento: señala Gobernación” a La Jornada.Mèxic, 31-3-19
2. AP. “Los muros no detendrán las migraciones” a La Jornada.Mèxic, 31-3-19
3. Equip Bourbaki. “El costo humano de la guerra por la construcción del monopolio del narcotráfico en México (2008-2009)”.
4. Aquesta consigna va ser encunyada inicialment pel Dr. Juan Carlos Marín, notable sociòleg argentí, i es va recollir en la Declaració Final del XXII Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia (ALES), celebrat a Concepción, Xile, l’octubre de 1999.
Fotografia “Los migrantes no somos ilegales, somos trabajadores internacionales”
© Generalitat de Catalunya