El 2024 s’ha tancat com un dels anys més convulsos i negatius per a la pau al món, amb guerres obertes a Palestina, Ucraïna o el Sudan que han provocat crisis humanitàries sense precedents. El nivell de conflictivitat i intensitat de la violència és tal que el nombre de persones que han hagut de fugir de casa seva s’eleva a 117 milions[1], el triple que fa dotze anys. D’aquestes, 43 milions han cercat protecció en un altre país i, per tant, es consideren refugiades. En el mateix període de temps les sol·licituds d’asil s’han multiplicat per 7 i quasi arriben al 7 milions. Darrera de les xifres hi ha persones i famílies amb vides truncades que inicien un nou camí des de la incertesa, la precarietat, la por i la tristesa.
Aquest volum de desplaçament forçat genera tensions en el països d’acollida, que tenen dificultats per absorbir la població en les condicions i amb els drets que es mereixen. Amb tot, hi ha casos extraordinaris de solidaritat internacional, a tot el món. Cal recordar que el 75% de les persones refugiades han estat acollides per països de renda mitjana o baixa. Però també hi ha una tendència creixent, a escala global, de discursos d’odi cap a les persones migrades i refugiades.
Moltes de les persones expulsades del seu país d’origen ho són pel seu activisme social i polític en contra de règims autoritaris i grups armats. Fugen per salvar la vida. I s’emporten el seu coneixement i el seu compromís pel bé comú. Un capital social fonamental per treballar, des de l’exterior, pel canvi polític al seu país d’origen. Un compromís, una experiència i una tenacitat per reconstruir projectes vitals que també poden aportar en el seu país d’acollida, sempre i quan es donin les oportunitats per fer-ho.
L’increment del nombre de conflictes armats i la multiplicació de diferents formes de violència indiquen la necessitat d’innovar en l’anàlisi i les respostes de construcció de pau. Clarament fan falta nous actors i noves eines per complementar la tasca que realitzen els governs, les Nacions Unides i les organitzacions de la societat civil.
Les persones expulsades del seu país tenen un capital social i un compromís fonamentals per treballar, des de l’exterior, pel canvi polític
En aquest sentit, des de l’ICIP creiem que les diàspores tenen un potencial d’acció que no rep el reconeixement necessari. Apliquem una definició flexible del concepte de diàspora, que engloba persones migrades, refugiades i exiliades. Òbviament es tracta de comunitats heterogènies, que fins i tot poden reproduir a l’exterior les faccions i disputes polítiques, ètniques, de classe i de gènere del seu país d’origen. Amb tot, l’element comú és el vincle emocional cap al país d’origen i la condició d’”immigrant” en el país d’acollida. Aquest vincle permet un diàleg en i des de la diversitat, en un context diferent al propi, que pot contribuir a unes noves dinàmiques de relació i de poder amb vocació de transformar els conflictes que han generat la migració, voluntària o forçada.
Conscients d’aquest potencial, des de l’àrea de treball “Memòria, convivència i reconciliació” apostem per visualitzar les aportacions que fan les persones en la diàspora com a constructores de pau, posicionar la seva veu i donar suport a les seves accions.
La construcció de pau és una tasca que engloba una amplíssima varietat d’actuacions per reduir totes les formes de violència[2]. Les actuacions clàssiques de les diàspores compromeses amb els canvis polítics són la sensibilització de l’opinió pública i la documentació i la denúncia de les violacions de drets humans. Des de l’ICIP apostem també pel foment del diàleg, a tots nivells. En primera instància entre els diferents grups en diàspora. Un diàleg per superar prejudicis i guarir ferides, que des de la memòria sobre els fets traumatitzants en el país d’origen o en el procés migratori permeti establir les bases per una convivència actual i futura. En paral·lel també es fa necessari multiplicar les iniciatives de diàleg entre la població migrada i la població i les institucions d’acollida. Un diàleg horitzontal, des de la dignitat i el reconeixement mutu, que permeti superar barreres institucionals i culturals i crear les condicions perquè les persones migrades puguin aportar a la societat d’acollida el seu coneixement i compromís.
Entenem les diàspores com un conjunt heterogeni de persones migrades, refugiades i exiliades, amb un vincle emocional i social cap al país d’origen
La tasca de l’ICIP de suport a les diàspores va rebre un impuls significatiu a partir de l’acord de col·laboració amb la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició de Colòmbia. Durant tres anys (2019-2022) l’ICIP va exercir la Secretaria Tècnica de la Comissió a Europa i va propiciar l’articulació d’un centenar d’organitzacions socials, acadèmiques i institucionals, colombianes i internacionals, en deu països europeus, i la presa de 800 testimonis a víctimes residents a Europa[3].
En paral·lel, des de la línia de treball de “Violències fora de contextos bèl·lics” treballem, sobretot, amb organitzacions compromeses amb la pau i els drets humans a Mèxic i, més recentment, també a Centreamèrica. D’altra banda, arrel de la invasió d’Ucraïna i la guerra contra Palestina hem entrat en contacte amb diàspores d’aquells dos països, així com de Síria i el Líban[4].
A banda del suport a organitzacions socials, l’ICIP aposta també per la documentació i la producció de coneixement. Dins la col·lecció “Eines de pau, seguretat i justícia”, aquest 2025 publicarem la metodologia de treball amb dones migrants de que ha portat a terme l’organització Mujer Diáspora. I recentment hem publicat l’Informe ICIP Dones i construcció de pau des de la diàspora i l’exili a Europa, que aborda la relació entre diàspores, conflictes i construcció de pau des d’una perspectiva de gènere. El document descriu com les diàspores s’han revelat com espais d’empoderament, solidaritat, corresponsabilitat i suport mutu, les quals han facilitat formes organitzatives pròpies.
Ara, amb la publicació d’aquest monogràfic tenim el propòsit d’aprofundir en les identitats diaspòriques, com es conformen i varien amb el pas del temps, i quins marcs normatius les reconeixen, a nivell local, regional i internacional. Alhora, ens volem fixar en les experiències concretes de participació en processos de construcció de pau i amb les vivències quotidianes de persones que s’han vist forçades a abandonar els seus països d’origen a causa de la violència.
Amb aquest monogràfic volem aprofundir en les identitats diaspòriques, com es conformen i varien amb el pas del temps, i quins marcs normatius les reconeixen, a nivell local, regional i internacional
En el primer article, Metka Herzog i Lisa Ott de swisspeace analitzen la participació de persones refugiades de Colòmbia i Síria en iniciatives de construcció de pau en el seus països d’origen, a Suïssa i a Alemanya respectivament. L’article posa de manifest com la participació és clau per al reconeixement de les persones a l’exili i per a la seva reparació simbòlica.
Seguidament, el monogràfic es fixa en les segones i terceres generacions en diàspora. Les acadèmiques Bahar Baser (Regne Unit) i Mari Toivanen (Finlàndia) reflexionen sobre com els descendents de les persones refugiades poden heretar traumes del passat i, també, vincular-se al compromís amb la pau. Alhora, l’article constata la necessitat del treball en xarxa i de la col·laboració amb actors locals, per tal que la contribució sigui efectiva.
L’article de Fanny Tittel-Mosser, investigadora de l’International Center for Migration Policy Development, explora diferents polítiques públiques -des de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, passant pel Pla d’Acció de la UE sobre integració i inclusió per al 2021-2027 i les agendes nacionals de Geòrgia o el Txad- per posar de manifest com els marcs normatius comencen a reconèixer el potencial de les diàspores en les activitats de construcció de la pau.
Després d’aquestes reflexions teòriques, s’inclouen les vivències personals de tres persones que han hagut de migrar a causa de la violència. En primer lloc, l’activista libanesa Carmen Geha, exiliada a Catalunya, ens relata els efectes de la guerra sobre la població civil al Líban i les conseqüències de la migració, no només física, sinó també psicològica i geogràfica. L’autora se centra sobre les dones activistes exiliades que durant anys van lluitar per la llibertat i la igualtat en un país governat per senyors de la guerra : “La migració ens aïlla, ara som un individu, no un col·lectiu”, explica. Amb tot, confia en les llavors del consol i la cura, i amb l’esperança de poder treballar per la reconstrucció del país des de la distància.
Volem donar a conèixer i reconèixer la tasca de les persones migrades, refugiades i exiliades per construir societats més justes i pacífiques
També ens comparteix l’impacte emocional de la migració l’activista i escriptora siriana Marcell Shehwaro, que reflexiona sobre quina és la millor manera de fer activisme des de l’exili. Des de la seva experiència personal, Shehwaro advoca per mantenir el compromís amb el país d’origen, amb lluites visibles i actives, però sense eclipsar les veus de dins el país. I alhora, defensant, els drets de les persones exiliades en els països d’acollida, en aliances amb els moviments locals.
Per últim, publiquem una entrevista amb Zoya Miari, refugiada palestino-ucraïnesa. Després de fugir de la violència dels camps de refugiats del Líban, primer, i de la guerra d’Ucraïna, després, actualment viu a Suïssa, des d’on ha fundat el projecte “Waves to Home”, amb l’objectiu de trencar estereotips i falses narratives associades a la migració, l’exili i el refugi. Amb només 22 anys, Zoya Miari s’ha erigit com a Ambaixadora de Pau de la cimera One Young World.
Aquesta publicació és una nova fita de l’ICIP en donar a conèixer la feina de construcció de pau que fan persones migrades, refugiades i exiliades. Una feina poc coneguda i reconeguda. Els articles -alguns d’ells escrits per víctimes i supervivents- reflecteixen la força i el compromís per construir societats més justes i pacífiques, des de lluites i demandes col·lectives. Us convidem a una lectura acurada, amb els cors oberts i sensibles.
[1] Dades de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) sobre nombre de persones refugiades, desplaçades internes i sol·licitants d’asil.
[2] Vegeu la definició sobre la pau inclosa en el Pla estratègic 2024-2028 de la institució.
[3] El exilio y la Comisión de la Verdad de Colombia. Una experiencia de colaboración inèdita, ICIP y Comisión para el Esclarecimiento de la Verdad, la Convivencia y la No Repetición, 2023.
[4] El 2024 l’ICIP ha organitzat una trobada internacional amb dones activistes de Palestina, Síria i el Líban, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull.
Fotografia
Taller de moviment d’activitat “Cuerpos Gramaticales” amb la diàspora colombiana a Barcelona, 2017. Autora: Ingrid Guyon.