L’agost del 2015, la cancellera alemanya Angela Merkel va denunciar que la normativa de Dublín “no funciona” i que calia “una resposta comuna per a tota Europa” davant l’arribada de refugiats a territori comunitari. Poc després era el comissari europeu de Migracions, Dimitris Avramópulos, qui declarava que “el vell Dublín ha mort”. Tot i això, la Unió Europea (UE) continua, a dia d’avui, incapaç d’articular una veritable política comuna d’asil. La resposta europea als centenars de milers de persones que s’han jugat la vida per intentar arribar a territori comunitari ha estat marcada per la urgència, la unilateralitat i els discursos populistes. Mai com ara hi ha hagut una absència de lideratge tan clara a la Unió. La cancellera alemanya ha perdut el consens que l’havia erigit en el poder hegemònic de la UE. Fins i tot en els pitjors moments de la crisi econòmica i financera, mentre l’eurozona es partia en dues meitats desiguals de països deutors i creditors, Merkel sempre va comptar amb un grup reduït de governs que assumien i defensaven les seves polítiques d’austeritat, alguns fins i tot amb més vehemència que la pròpia cancellera. En canvi, la decisió de Berlín, l’estiu del 2015, d’obrir les portes a l’arribada de refugiats de la guerra de Síria, esperant que la majoria de socis europeus actuarien en conseqüència i es solidaritzarien amb el gest alemany, va acabar aïllant Merkel, debilitada a casa i a la Unió. I, en conseqüència, no hi ha hagut resposta europea.
Mentre els discursos polítics parlaven, en el millor dels casos, de “crisi migratòria” o “crisi humanitària”, quan no es tractava directament de l’argumentació de la dreta populista que s’ha acabat imposant fins i tot en països amb una llarga tradició d’acollida, un nou mur es va anar aixecant a la Unió Europea. I l’han aixecat, precisament, aquells que van ser els primers a fer caure el Teló d’Acer. Hongria va tancar fronteres amb barreres de filferro i cables tallants per “aturar la invasió” i “la delinqüència” i preservar “els valors cristians d’Europa”. Des del juliol, una nova llei autoritza les expulsions sumarials d’immigrants, que són traslladats a la frontera sense que ni tan sols s’estudiïn els seus casos. Noves patrulles s’han desplegat al llarg de les tanques construïdes als límits d’Hongria amb Sèrbia i Croàcia en una autèntica cacera a l’home.
La resposta europea als centenars de milers de persones que s’han jugat la vida per intentar arribar a territori comunitari ha estat marcada per la urgència, la unilateralitat i els discursos populistes
La divisió entre estats membres de la UE va portar també a la reinstauració temporal de controls fronterers que deixaven en suspens l’Acord de Schengen per a la lliure circulació de persones. La Comissió Europea es va quedar sola defensant un pla de reallotjament de 160.000 refugiats entre tots els països membres que no s’ha pogut aplicar per l’oposició d’alguns estats. Sis països es reparteixen avui la major part de les només 5.651 persones reallotjades fins ara, segons xifres publicades per l’executiu comunitari a finals de setembre. Al Líban -un país de poc més de sis milions d’habitants- hi ha en aquests moments 1.200.000 refugiats sirians, el 70% dels quals viuen sota el llindar de la pobresa, segons l’ACNUR. La Unió Europea, que s’enfronta només a una ínfima part del conjunt de la crisi humanitària que suposen els 60 milions de desplaçats que hi ha al món, ha vist com trontollaven alguns dels seus pilars fonamentals, com la llibertat de moviment, quan ha hagut d’articular una resposta conjunta a l’emergència.
Quina ha estat la solució comunitària? Externalitzar responsabilitats polítiques i humanitàries. Brussel·les va optar per posar-se en mans d’una Turquia allunyada, cada cop més, dels estàndards democràtics i que, a canvi de 3.000 milions d’euros, es comprometia a acceptar el retorn dels migrants que arribessin a la costa grega. Un tracte que Amnistia Internacional va qualificar de “cop històric als drets humans” però que la UE no ha tingut cap problema de replicar en el recent acord firmat amb l’Afganistan per a la deportació de migrants i demandants d’asil que no aconsegueixin regularitzar la seva situació i que es veurien obligats a tornar a un país que viu una guerra civil encoberta. Les ONG de la regió han advertit que el retorn forçat de centenars de milers d’afganesos, que ja ha començat des del Pakistan, pot provocar una crisi humanitària greu i més inestabilitat política a les zones frontereres del sud del país.
El mar Mediterrani és la frontera del món més perillosa de travessar; la responsabilitat europea en les morts a la Mediterrània és innegable
Preocupació i compromís
A l’últim Eurobaròmetre de primavera1, presentat per la Comissió Europea, la immigració es mantenia com la principal preocupació per un 48% dels ciutadans de la UE (10 punts per sota que en l’onada anterior, de finals de 2015), seguit del terrorisme (39%).Tot i això, una gran majoria d’europeus (67%) es mostraven partidaris d’una política comuna d’immigració a la Unió. Si els estonians (amb un 73%), els danesos (amb un 71%) i els xecs, letons i hongaresos (67%) eren, segons l’Eurobaròmetre, els qui més percebien la immigració com un problema, els espanyols (34%) i portuguesos (17%) eren els qui menys. No obstant, la constatació de la preocupació no vol dir que no hi hagi voluntat d’implicació. El maig passat, Amnistia Internacional publicava el seu nou Índex de Benvinguda als Refugiats 2, que revelava com les polítiques governamentals no sempre sintonitzen amb l’opinió pública. Segons aquest estudi, una de cada deu persones arreu del món acolliria una persona refugiada a casa seva. El percentatge s’eleva fins al 29% al Regne Unit i el 20% a Grècia i, en canvi, és només del 3 % a Polònia. El suport a l’accés a l’asil és especialment intens a Espanya (el 78% hi està molt d’acord), Alemanya (69% molt d’acord) i Grècia (64% molt d’acord). En general, una gran majoria dels enquestats voldrien que el seu govern fes més per ajudar a les persones refugiades. L’Índex posava al descobert “la vergonyosa manera en què els governs han jugat amb la vida de persones que fugen de la guerra i la repressió adoptant polítiques a curt termini” -assegurava el secretari general d’Amnistia Internacional, Salil Shetty-, però també la disparitat d’opinions que fracturen internament una UE dividida per les diferents polítiques d’immigració i asil.
L’Índex de Benvinguda als Refugiats d’AI revela com les polítiques governamentals no sempre sintonitzen amb l’opinió pública
El mar Mediterrani és, segons un informe de l’Organització Internacional per a les Migracions, la frontera del món més perillosa de travessar i la responsabilitat europea en aquestes morts és innegable. La incapacitat de reaccionar amb contundència davant una tragèdia que ja fa anys que dura, la garreperia de discutir fons i recursos per a les operacions de salvament al Mediterrani, la indiferència demostrada en cada crit d’ajuda del govern italià o grec en els últims temps, les condicions inhumanes de molts centres d’acollida i d’internament, i la insistència en el discurs de la seguretat en lloc d’apostar per regles d’acollida compartides, són part d’aquest fracàs europeu.
1. Eurobaròmetre realitzat per la Comissió Europea.
2. Resum de l’Índex de Benvinguda als Refugiats publicat per Amnistia Internacional.
Photography (CC) : Irene Colell Fotografia
© Generalitat de Catalunya