El conflicte civil armat de 1936-1939, després del fracàs del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, va esdevenir gradualment una guerra oberta en què es confrontaren dos exèrcits que es disputaven el control territorial del conjunt de la península. Alhora, la divisió geogràfica va comportar, durant una colla de mesos, la consolidació de dues rereguardes. En ambdues zones la violència comesa sobre la població va ser extrema. Tant fou així, que alguns historiadors utilitzen el joc de paraules de “guerra al civil” 1 quan descriuen la intensitat criminal adreçada als potencials enemics. En el camp rebel, autoanomenat nacional, l’assassinat va adquirir un caire sistèmic, ja que s’entenia com una de les vies per aconseguir els objectius polítics. En el camp republicà, legalment constituït democràticament, l’esfondrament institucional a conseqüència de la situació de guerra, va permetre que en algunes zones -com fou el cas de Catalunya- prengués força un moviment revolucionari que, en el si d’algunes de les seves tendències polítiques, va entendre que la transformació social passava per l’eliminació física de qui era considerat l’enemic de classe. Aquesta polarització, encarnada en matances massives i persecucions de tota mena, va tenir com a resultat que durant el conflicte es produïssin considerables desplaçaments forçosos de població. Al cap i a la fi, la gent fugia per evitar la duresa d’una repressió implacable.
A Catalunya, es podria dir que, des de la perspectiva que fixa l’atenció en els moviments de població, hi va haver tres moments significatius durant el període bèl·lic. En primer lloc, en els mesos revolucionaris de l’inici de la guerra almenys al voltant de 50.000 persones 2 es van desplaçar i fugiren a altres indrets. Mentre va durar el conflicte, alguns es refugiaren a la Itàlia feixista 3, també a França o bé passaren a l’Espanya de Burgos, amb la finalitat d’incorporar-se a la lluita contra la República. El segon moment es fa palès a partir de la primavera de 1937 quan la guerra es comença a decantar militarment a favor dels colpistes rebels. La conquista de territoris i la repressió subsegüent convertiren la rereguarda catalana en receptora de centenars de milers de refugiats d’altres contrades de l’Estat espanyol 4. L’esforç de les administracions i de la població civil catalana fou gegantesc. A l’entorn de 600.000 refugiats arribaren a una rereguarda esgotada, sense subministres i sotmesa a cruels atacs aeris. Per últim, el febrer de 1939, en pocs dies, es produí un desplaçament de població colossal. Quasi mig milió de persones, procedents de diferents punts de l’Estat espanyol i del mateix Principat, travessaren la frontera francoespanyola i arribaren a una França que oficialment estava molt poc disposada a atendre humanitàriament aquella munió de gent necessitada. Com va deixar escrit, amb un to irònic, el periodista i escriptor Arthur Koestler (The scum of the earth, 1941), la primera cosa que hauria fet França en la seva oposició al feixisme fou seguir el seu exemple en crear recintes d’exclusió en què les persones vivien en condicions humiliants.
Per què un esdeveniment històric tan extraordinari com l’exili republicà ha estat obviat en la majories de les narratives memorials d’ençà de la transició a la democràcia fins al dia d’avui?
Amb la derrota republicana es va iniciar un èxode de llarga durada. Un diàspora dolorosa que per a molts serà sense retorn. Veritablement, amb les seves quasi quatre dècades de durada, l’exili republicà es pot considerar un episodi paradigmàtic de la història europea contemporània. No obstant això, per bé que la historiografia 5 cada vegada l’ha tingut més present com a tema d’estudi, la pregunta a formular, que no és fàcil de respondre, és: Per què un esdeveniment històric tan extraordinari ha estat obviat en la majories de les narratives memorials d’ençà de la transició a la democràcia fins al dia d’avui?
Com a respostes es podria apuntar que la llarga duració de la dictadura franquista, juntament amb l’eficàcia de la seva retòrica propagandística, hauria aconseguit que l’exili perdés presència política i simbòlica. Alhora, la major part de les quasi 180.000 persones –de les quals segurament una quarta part procedia de Catalunya– que van romandre a l’exili durant una dilatada temporada va optar per iniciar nous camins personals i professionals. La consolidació i acceptació internacional del règim franquista no convidaven a l’optimisme ni a l’opció del retorn. Així mateix, la qüestió generacional també va jugar un paper rellevant. Els militants antifranquistes de l’interior forjats en les lluites a les fàbriques i les universitats, que progressivament tindran més protagonisme, es trobaven lluny dels líders polítics que s’havien exiliat. Ja no parlaven el mateix llenguatge polític. Durant l’etapa final de la dictadura i la transició, l’exili continuava sent una referència i un punt de suport logístic clau, però les regnes del canvi polític van estar en mans dels grans moviments opositors que sorgiren a l’interior i, també, dels mateixos reformadors del franquisme que acabaren confluint en el pacte. L’exili, associat al record rupturista i traumàtic de la guerra, va ser objecte d’una vindicació dèbil i fugaç durant la derogació del franquisme. Després, vindrien els anys volgudament amnèsics quan calia accedir al Mercat Comú (precedent de la Unió Europea) i a l’OTAN. La dècada dels vuitanta no va ser una bona època per a la reivindicació memorial dels valors que encarnava l’exili.
La implementació de polítiques públiques de memòria ha possibilitat la posada en valor de l’exili; s’ha revitalitzat la memòria dels protagonistes i dels seus descendents
Actualment, després de l’onada memorialista encetada amb el canvi de segle, el record de l’exili ha guanyat pes en el discurs públic del nostre país. Les circumstàncies i les conveniències polítiques conjunturals no podien esborrar el fet que l’exili havia permès mantenir la legitimitat democràtica de les institucions republicanes. En el cas català va ser ben obvi a través de la restauració de la Generalitat que va sobreviure institucionalment a l’exili. Així mateix, la implementació de polítiques públiques de memòria ha possibilitat la posada en valor de l’exili. S’ha revitalitzat la memòria dels protagonistes d’aquell exili i dels seus descendents. Tanmateix, el transcurs dels anys està convertint la “connexió viva” 6 de la memòria (la generació que ho ha viscut o que n’ha rebut la transmissió directament) en història o bé en mite. El pitjor que podria passar és que aquesta reelaboració pública de la memòria es nodrís d’un to nostàlgic, de tòpics i d’idealitzacions sacralitzadores i acrítiques, és a dir que esdevingués justament un mite. La memòria que persisteix i que s’ha construït d’aquell gran èxode ha de ser considerada un objecte d’estudi crític de la història i no una mistificació, ja que és justament el millor antídot per enfortir la memòria democràtica.
El retrobament amb una memòria crítica del nostre exili ens ha de ser útil per atansar-nos amb major empatia als milions de refugiats i desplaçats actuals
Cal, en conseqüència, que el coneixement històric rigorós sigui transferit a la societat. Lluny dels mites, una societat democràtica madura ha de saber, com s’ha assenyalat a l’inici d’aquest escrit, que la violència contra la població civil no va ser obra exclusiva dels colpistes, per bé que és imprescindible també remarcar-ne les diferències i les intencionalitats en els camps enfrontats. Així mateix, conèixer a fons que la societat catalana va fer un gran esforç en acollir refugiats bascos, madrilenys, andalusos… pot ser també un estímul per a unes societats del present que, amb molts més recursos, són incapaces, amb rares excepcions, de tenir una actitud solidària vers la problemàtica humanitària que hi ha ara per ara a les portes d’Europa. I, finalment, el fet que conciutadans de dues o tres generacions enrere hagin patit en la seva pròpia pell la malaurança de l’exili ens situa en una posició d’igualtat amb aquells que el pateixen avui. Hi ha molts reptes pendents quant a la memòria –entre ells la recuperació i dignificació dels cossos dels desapareguts– , però situats en l’àmbit pròpiament dels exilis, una de les qüestions més rellevants és que el retrobament amb una memòria crítica del nostre exili ens sigui útil per atansar-nos amb major empatia als milions de refugiats i desplaçats actuals que no gaudeixen d’una vida digna. A vegades, quan s’observa el tauler internacional actual sembla que ens trobem en la reedició del “Pacte de no Intervenció” de les potències europees durant la Guerra Civil o revivint la Conferència d’Evian de 1938 7, en què aquests mateixos Estats occidentals es van mostrar insensibles per acollir els refugiats jueus que escapaven de l’Alemanya nazi. Com va assenyalar Walter Benjamin, mort a l’exili arran precisament d’aquella indiferència internacional davant el destí dels refugiats, la reactivació del passat ha de ser útil per transformar el present.
1. Javier Rodrigo, “Guerra al civil. La España de 1936 y las guerras civiles europeas (1917-49)”, a Javier Rodrigo (ed.), Políticas de la violencia. Europa, siglo XX, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014, pp. 145-190.
2. Jordi Rubió Coromina, L’èxode català de 1936 a través dels Pirineus, Barcelona: Editorial Gregal, 2015.
3. Rubèn Doll-Petit, Els catalans de Gènova. Història de l’èxode i l’adhesió d’una classe dirigent en temps de guerra, Barcelona: PAM, 2003.
4. Julio Clavijo Ledesma, La política sobre la población refugiada durant la Guerra Civil, 1936-1939, Tesi doctoral, Universitat de Girona, 2003.
5. Jordi Font Agulló & Jordi Gaitx Moltó, “L’exili de 1939. Un estat de la qüestió entre dues commemoracions (2009-2014) a Franquisme & Transició, núm 2, 2014.
6. Marianne Hirsch, La generación de la posmemoria. Escritura y cultura visual después del Holocausto, Madrid: Editorial CarpeNoctem, 2015.
7. Enzo Traverso, “Las paradojas de la crisis europea” a Viento Sur, núm 145, abril 2016.
Photography : MUME / FONS Raymond San Geroteo. Fragment de la imatge del Portús, al costat de les mugues frontereres, feta des del costat català. Foto New York Times.
© Generalitat de Catalunya