Fins fa poc l’enfocament general vers les diàspores era ignorar-les completament o bé veure-les amb recel i escepticisme respecte les seves intencions, el seu poder i la seva capacitat. Actualment, la tendència està canviant cap a considerar que la diàspora té un potencial pacificador, incloent-la en totes les fases de la construcció de la pau, tant per raons normatives com d’utilitat. A partir dels enfocaments inclusius i centrats en les víctimes, els responsables polítics i els actors de la societat civil busquen les comunitats de la diàspora com a col·laboradors en projectes de construcció de la pau; tanmateix, encara es veuen amb recel i depenen de la voluntat dels països d’origen i de la comunitat internacional pel que fa a quin grup de la diàspora s’involucrarà i de quina manera.
Aquest article posa de manifest la participació de la diàspora i els desplaçats interns en les iniciatives de construcció de pau de Síria i Colòmbia, sobre la base de la nostra pròpia experiència i la dels nostres companys de swisspeace i una revisió de la literatura sobre la mobilització de la diàspora i la justícia transicional. A més, analitza els desafiaments i les oportunitats a què s’enfronten els actors de la diàspora a l’hora de dur a terme iniciatives de construcció de pau, destacant la importància de la col·laboració, la inclusivitat i les associacions sostenibles. Globalment, aquest article subratlla la contribució indispensable de les comunitats de la diàspora a la construcció d’una pau sostenible i a llarg termini.
Les raons per les quals «les diàspores són clarament importants per a la construcció de pau al país d’origen» (Shain i Barth, 2003, 45) són alhora morals, per motius de mèrit, i també perquè es consideren un valor afegit en aquest àmbit. Atesa la seva diversa pertinença (Horst, 2018), s’atribueix a la diàspora un coneixement inestimable del context específic del país d’origen i es considera un potencial constructor de ponts per mitjà de les seves xarxes als països d’acollida. No només poden contribuir a la pau amb les seves perspectives, experiències i habilitats úniques, sinó que incloure la diàspora i les seves veus, també com a víctimes i supervivents, en la reconciliació pot ser una contribució al reconeixement i, per tant, una reparació simbòlica. Les crides a una inclusió més gran dels actors locals i la importància del dret a la veritat en el dret internacional creen un espai perquè els desplaçats interns i la diàspora participin en la transformació dels conflictes i els processos de pau. Això té més implicacions a l’hora d’influir en l’interès de les diàspores en el futur del país d’origen en un escenari de reconstrucció posterior al conflicte (Wiebelhaus-Brahm, 2016) i pot contribuir a la cerca de solucions duradores per a la pau i el desplaçament.
Incloure la diàspora en la reconciliació, les seves veus, perspectives i experiències, també com a víctimes i supervivents, és una contribució al reconeixement i, per tant, és una reparació simbòlica
Les comunitats de la diàspora, definides aquí per la seva mobilització política, històricament han mantingut forts vincles amb la terra natal i alhora s’han integrat als seus països d’acollida. Sorgeixen per mitjà de la mobilització política dels líders polítics de la diàspora. Com a actors transnacionals, es considera que les diàspores tenen recursos, xarxes i experiències úniques que les fan fonamentals per als processos de construcció de pau a les regions afectades pel conflicte.
Tenint en compte que els constructors de pau i els activistes dels drets humans es troben entre els més propensos a haver de fer front al desplaçament forçat (Peace Direct, 2022), és fonamental reconèixer el potencial d’actuació i lideratge entre la diàspora. Amb els seus coneixements del context i un interès personal en la construcció de pau, estan ben posicionats per exercir una influència en la situació política del país d’origen. Això es pot fer directament, participant en negociacions de pau o interactuant amb actors polítics i constructors de la pau sobre el terreny, o indirectament mitjançant l’activisme, fent pressió per conscienciar sobre els problemes relacionats amb el conflicte i per mobilitzar suport internacional.
La diplomàcia cultural i les iniciatives de reconciliació són un altre aspecte clau de la construcció de pau de la diàspora, ja que moltes comunitats fan servir l’art, la música i la narració per promoure el diàleg, la curació i la comprensió entre les parts en conflicte (Kalnazarova, 2020). A més, incloure les comunitats de la diàspora que han estat desplaçades pel conflicte en les iniciatives de reconciliació té un paper important en la creació d’un registre exhaustiu i precís dels crims del passat (Koinova i Karabegovic, 2016).
És fonamental reconèixer el potencial d’acció i lideratge de la diàspora ja que les persones constructores de pau i activistes de drets humans es troben entre les més propenses a haver de fer front al desplaçament forçat
Aquest article explora les reivindicacions canviants de l’àmbit nacional al global, i se centra en exemples de Síria i Colòmbia, dos països que han experimentat conflictes prolongats i han vist una participació significativa de la diàspora en les iniciatives per construir una pau sostenible. Destaquem la investigació i el compromís de swisspeace amb els sirians desplaçats a Alemanya i els desplaçats interns a Síria com a primer exemple (Mayoraz, 2023) i amb la diàspora colombiana a Suïssa (Beristain, Franco i Ott, Wiesman 2023).
Participació política dels sirians desplaçats
Síria ha viscut un desplaçament massiu, amb milions de sirians que ara viuen com a refugiats o desplaçats interns. Aquesta experiència de desplaçament planteja desafiaments importants per a la seva inclusió en els processos polítics i de construcció de pau. Tot i que l’aixecament sirià del 2011 va actuar com un factor unificador que va polititzar els sirians a l’estranger, l’escalada del conflicte, amb l’augment de l’etnicització i la radicalització a Síria, també va afectar els patrons de mobilització de la diàspora a Europa (Consell Danès per als Refugiats 2018). La fragmentació política, ètnica i religiosa, i la consegüent desconfiança entre els grups sirians, frenen una organització constructiva, encara més paralitzada pel poder extraterritorial del país d’origen autoritari.
En l’àmbit internacional, la Resolució 2254 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides va convertir la inclusivitat en un dels seus vuit principis rectors per a una mediació efectiva. La participació del poble sirià es considera de la màxima importància per determinar el futur del país, fins i tot a l’hora de procurar el retorn segur i voluntari dels refugiats i els desplaçats interns a les seves zones d’origen. Staffan de Mistura, com a enviat especial de les Nacions Unides per a Síria el 2016, va posar en marxa la Sala de Suport a la Societat Civil (CSSR); es tractava de convidar els actors de la societat civil siriana, inclosos els de la diàspora, a compartir les seves opinions amb l’equip de mediació en paral·lel a les negociacions formals (Turkmani i Theros, 2019). Des del primer moment, es va encarregar a swisspeace que facilités la participació de la societat civil en les converses internes de Síria a Ginebra a través de la CSSR. Amb el procés polític de les converses formals en punt mort, aquest mecanisme ha permès que els diferents membres de la societat civil continuïn intercanviant opinions i fent pressió a les parts del conflicte per treballar cap a una solució política dins de la CSSR (Siegfried, 2019).
Malgrat els obstacles, la diàspora i els desplaçats interns sirians han trobat maneres de participar en la vida civil i política del seu país des de la distància
No obstant això, fins i tot amb un espai organitzat i institucionalitzat per als actors de la societat civil que es considera que estableix nous estàndards per a la pràctica de la mediació inclusiva (Hellmüller i Zahar, 2018), en la pràctica la societat civil quedava exclosa de contribuir a les decisions operatives (Mayoraz, 2023). La diàspora siriana, especialment les persones que han estat desplaçades pel conflicte, pot no tenir la influència o el pes polític per defensar eficaçment els seus drets i els seus interessos en entorns formals de construcció de pau. La majoria de refugiats i desplaçats interns, que es posicionen contra el govern d’Assad, corren el risc de perdre el seu espai a la societat siriana i no avancen en els debats sobre qüestions vitals com ara els retorns segurs i dignes a Síria.
La funció dels desplaçats com a actors potencials es defineix en gran part pel reconeixement de l’estat d’origen (Toivanen i Baser, 2020), que mostra l’ús instrumentalitzat que fan de les diàspores per a les seves agendes amb la finalitat de controlar les poblacions a l’estranger. Tot i que el govern de Síria algunes vegades ha expressat la voluntat de col·laborar amb els refugiats i fomentar el seu retorn al país, aquesta retòrica sovint s’acompanya de crides a la lleialtat al govern i es pot veure com un intent de reforçar el suport al règim en comptes d’un autèntic interès per incloure els refugiats en els processos de construcció de pau.
Malgrat els obstacles, la diàspora i els desplaçats interns sirians han trobat maneres de participar en la vida civil i política del seu país des de la distància, centrant-se en formes informals de participació. Això inclou proporcionar ajuda humanitària i suport als refugiats (Mayoraz, 2023). Mitjançant la recaptació de fons i la coordinació amb ONG internacionals, han proporcionat aliments, material mèdic i recursos educatius als civils de les regions devastades per la guerra.
La diàspora més jove que va participar en l’aixecament sirià, en canvi, tendeix a centrar-se en l’activisme i la sensibilització internacional i en el suport als actors de l’oposició (Mayoraz, 2023). Han organitzat protestes, campanyes mediàtiques i iniciatives de pressió per posar de manifest les violacions dels drets humans i pressionar els governs i les organitzacions internacionals perquè actuïn. Per exemple, el suport que han proporcionat els supervivents de la tortura, els advocats de drets humans i els activistes sirians al Centre Europeu de Drets Constitucionals i Humans (ECCHR) per posar en marxa casos de jurisdicció universal contra membres del govern de Síria com a part dels judicis de Coblença es pot considerar una forma de construcció de pau a través de la justícia. Tot i que els judicis van ser duts a terme per la judicatura alemanya, la diàspora siriana va tenir un paper crucial a l’hora de donar suport al procés legal, va proporcionar proves de les atrocitats comeses pel govern sirià, experiència i activisme per garantir que es fes justícia a les víctimes de violacions dels drets humans. Per la relativa autonomia de què gaudeixen pel fet d’operar des de l’estranger, la diàspora siriana va poder recopilar informació i declarar, cosa que no seria possible per a la població siriana que havia romàs al país (Cavallaro, 2022).
Sense un camí clar cap a la pau, els refugiats sirians a Europa han expressat desesperació i impotència i, per tant, s’han decantat cap a l’ajuda humanitària a petita escala
Atesa la manca de perspectives per a una resolució del conflicte, l’enfocament dels sirians a Alemanya també es va desplaçar cap al suport a la integració dels refugiats a Alemanya (Mayoraz, 2023). Forjar-se una nova vida a Alemanya ha estat una experiència difícil per als refugiats. En primer lloc, pel fet de reviure experiències traumàtiques amb greus conseqüències per a la seva salut física i mental. En segon lloc, la inseguretat i la manca de pau es perpetren a través de l’amenaça contínua a què poden haver de fer front les persones als països de destinació (por dels serveis secrets que controlen les activitats a l’estranger) i la preocupació continuada per les persones que han deixat enrere. En tercer lloc, hi ha incerteses per als sol·licitants d’asil que no han obtingut (encara) la residència legal de llarga durada (Dijkema, Grossenbach i Herzog, 2024). La por de ser retornats a Síria és molt present entre els sirians que hi ha a Alemanya; per tant, el fet de no reconèixer Síria com un espai segur continua sent central pel que fa als objectius d’activisme (Mayoraz, 2023).
És evident que l’etapa del conflicte influeix en la participació de la diàspora (Van Hear i Cohen, 2017). Sense un camí clar cap a la pau, els refugiats sirians a Europa expressaven sentiments de desesperació i impotència i, per tant, s’orientaven cap a l’ajuda humanitària a petita escala i el suport als refugiats. El segon exemple d’aquest article mostrarà com la inclusió de la diàspora en la construcció de la pau pot adoptar diferents formes si s’ha arribat a una pau negociada o a un acord.
Participació de la diàspora colombiana en el tractament del passat i la construcció de la pau
Més de cinc dècades de conflicte armat intern a Colòmbia han fet que 6,8 milions de colombians hagin fugit dins del país (ACNUR, 2024) i més d’un milió, a països veïns: països llatinoamericans, l’Amèrica del Nord, Europa, Austràlia i altres. Com que molts d’ells havien estat políticament actius a Colòmbia, van continuar el seu activisme durant l’exili i quan van arribar als països d’acollida. Així, doncs, les xarxes informals de solidaritat, construcció de pau i d’activistes polítics han existit fora de Colòmbia des de les dècades de 1950 i 1960.
Del 2018 al 2022, la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició (CEV) de Colòmbia, creada a partir de l’Acord de pau de 2016 entre el govern colombià i el grup guerriller FARC-EP, es va convertir en la primera comissió de la veritat del món que va fer de manera sistemàtica una recerca de la veritat extraterritorial a la diàspora.
La recopilació de més de 2.100 testimonis de la diàspora colombiana destaca l’important paper que poden tenir les poblacions desplaçades a l’hora d’esclarir la veritat i contribuir a la curació i reconciliació d’una nació
La seva tasca extraterritorial per recollir testimonis de la diàspora colombiana demostra el potencial de la mobilització de la diàspora en els processos per fer front al passat (el que també s’anomena justícia transicional), que són un element essencial d’una construcció de pau sostenible. La recopilació de més de 2.100 testimonis de la diàspora destaca el paper important que poden tenir les poblacions desplaçades a l’hora d’esclarir la veritat sobre les violacions dels drets humans i contribuir al procés de curació i reconciliació d’una nació.
Durant els sis mesos de la fase de preparació, el comissionat Carlos Martín Beristain va rebre l’encàrrec de centrar els esforços en la «Colòmbia fora de Colòmbia», la diàspora colombiana, que té representació gairebé a tots els països del món. A partir dels contactes internacionals previs a la xarxa de la CEV, el comissionat va posar en marxa el procés en més de 24 països viatjant a cadascun d’ells, trucant a diferents portes i creant aliances.
Quan la Comissió va concloure el seu mandat el 2022, el seu informe final tenia un capítol complet titulat «Les veritats de l’exili. La Colòmbia fora de Colòmbia» dedicat a les històries, la resistència i els reptes dels colombians a l’exili. Però, més enllà de la publicació d’un informe escrit, en molts llocs el procés va tenir resultats de més abast: diversos testimonis que van declarar a la CEV en el procés van esmentar que es tractava d’un moment important per experimentar oficialment el reconeixement de la seva tasca, resistència i dolor (Wiesman 2023). També va contribuir a aquest reconeixement la cerimònia pública que la CEV va celebrar a Bogotà per donar visibilitat a les històries i lluites dels exiliats. A més, en molts casos, el procés va contribuir a reforçar la comunicació i la col·laboració entre les víctimes (més enllà de les divisions generades pel conflicte).
El procés de la Comissió de la Veritat de Colòmbia va ser en gran mesura ascendent, des de les bases a les elits, amb un enfocament innovador, d’aprenentatge sobre la marxa i pas a pas
En altres casos, les expectatives no es van acomplir i el procés va provocar frustracions, ja que les xarxes es van debilitar en certa mesura a causa de l’enfocament temporal de la feina en la CEV. Després de la pandèmia de COVID-19 i de la presidència d’Iván Duque, que no va valorar l’acord de pau i no en va prioritzar la implementació, moltes persones es van sentir esgotades i desmotivades durant un temps.
Tot i que va ser la CEV qui va posar en marxa formalment el procés, a Bogotà, l’enfocament innovador, d’aprenentatge sobre la marxa i pas a pas, les diferents realitats dels països d’acollida i les diferents situacions de finançament van implicar que el procés també fos en gran part des de les bases cap a les elits (bottom-up) (Franco i Ott 2023).
Conclusions
Els exemples de participació de la diàspora en les iniciatives de construcció de la pau de Síria i Colòmbia revelen punts en comú i discrepàncies que posen de manifest les complexitats i el potencial que té implicar les poblacions desplaçades en la resolució de conflictes i la mirada del passat.
Les dues iniciatives mostrades, que van començar com accions promogudes per l’ONU o els governs, demostren que encara cal fer feina de manera ascendent, des de les bases cap a les elits (bottom-up). El sentiment de propietat entre els participants va ser fort i no van ser simplement usuaris passius o beneficiaris de la CSSR o de la Comissió de la Veritat (Turkami i Theros, 2019, Franco i Ott 2023). Tots dos processos s’han anat desenvolupant al llarg del temps, amb diferents participants amb una funció activa en el replantejament del disseny. L’arquitectura flexible de la Comissió de la Veritat colombiana va permetre ajustar-se a les diferents realitats dels països d’acollida de la diàspora, mentre que la CSSR va passar de tenir primer la participació predominant de les persones que vivien fora de Síria a ser més inclusiva per a la societat civil de zones controlades pel règim. Amb el sentit de propietat desenvolupat, tots dos processos van portar a resultats positius en termes de trencament de barreres i transformació de punts de vista conflictius.
Una perspectiva transnacional que reconegui les persones migrants ofereix una oportunitat per construir societats pacífiques i inclusives en la recerca d’una pau sostenible i duradora per als seus països d’origen i d’acollida
Quan subratllem la importància de la inclusió en els processos de construcció de pau, les nostres conclusions també mostren que treballar de les bases a les elits implica una lluita per a les persones implicades: estar en desacord i negociar amb altres participants sobre l’estratègia, fer pressió a les elits i fer front a les expectatives que no es compleixen. Els processos de construcció de pau i transformació de conflictes no són lineals i ben definits, sinó que són processos complexos i desordenats. En el transcurs del conflicte, en les diferents etapes d’aplicació dels acords de pau i en diferents situacions polítiques, les prioritats de la diàspora canvien. Segons l’etapa del procés de pau, es necessiten unes activitats o altres perquè la diàspora participi. Al mateix temps, com que les negociacions de pau són processos complexos i no lineals, és difícil tenir una estratègia d’informació clara vers la diàspora per saber on portarà la seva participació. Per tant, és fàcil generar falses expectatives.
La participació de la diàspora també pot ser esgotadora, ja que els refugiats lluiten per integrar-se als seus nous països de residència. Per tant, el nexe pau-migració ens insta a estudiar la construcció de pau en diferents llocs i a través de les fronteres (Krause i Segadlo, 2021), fins i tot als països d’acollida. Reconèixer les experiències que les persones han tingut als seus països d’origen i les que poden tenir als països d’acollida aporta noves narratives i perspectives. Els programes i els projectes de construcció de pau, com les iniciatives de veritat i reconciliació, aprofiten la inclusió de veus transnacionals, ja que poden crear espais per unir les diferents perspectives de les persones que s’han quedat, han estat desplaçades, han fugit o han retornat. Per tant, una perspectiva transnacional que reconegui les persones migrants, les que es queden i les que retornen com a constructores de pau ofereix una oportunitat per construir societats pacífiques i inclusives en la recerca d’una pau sostenible i duradora per als seus països d’origen i de destinació.
Aquest article és una traducció de l’original, escrit en anglès.
Fotografia
Taller de costura de l’activitat “Cuerpos Gramaticales” amb la diàspora colombiana a Barcelona, 2017. Autora: Ingrid Guyon.