Durant les darreres dècades, la investigació ha mostrat que les diàspores poden tenir un paper important en les iniciatives de construcció de pau. Mitjançant estudis de cas que van d’Irlanda del Nord a Sri Lanka, els acadèmics han argumentat que les diàspores mostren la voluntat d’actuar a través d’enviaments de diners o fent de pont social i cultural entre el seu lloc d’origen i el seu país d’acollida. De fet, les diàspores poden participar en iniciatives de pressió i activisme, i contribuir a la transferència d’habilitats coneixements. Gràcies a les seves àmplies xarxes nacionals i transnacionals, també poden contribuir a les iniciatives de reconciliació i prevenció de conflictes.[1]
Aquesta tasca per conscienciar sobre l’actuació de les diàspores en els processos de pau i conflicte les ha fet visibles en escenaris de construcció de pau. Els responsables polítics i altres actors han començat a prestar atenció a qüestions relacionades amb la condició de víctima i la justícia mitjançant la inclusió de membres de la diàspora a la seva agenda, de manera pràctica o discursiva. Si bé durant molt temps els estudis sobre construcció de pau han tingut en compte els membres de la diàspora de primera generació que van migrar principalment per causes relacionades amb conflictes s’han tingut en compte, el paper que poden tenir les anomenades segones i terceres generacions s’ha subestimat en gran mesura. Tot i que l’atenció s’ha centrat en l’anomenada primera generació —els migrants que han arribat a un nou país d’acollida—, sembla que els seus fills i nets estan menys interessats en les qüestions relacionades amb la terra natal dels seus pares. Així, doncs, aquests participen en menys mesura, si és que ho fan, en els àmbits polític i cívic del país dels seus avantpassats.
Les diàspores poden participar en iniciatives de pressió i activisme, i contribuir a la reconciliació i la prevenció de conflictes gràcies a les àmplies xarxes nacionals i transnacionals
Els estudis han mostrat que la segona i la tercera generació continuen tenint interès pels esdeveniments del país d’origen dels seus pares. Tanmateix, ho fan en un grau inferior que els seus pares i, de manera significativa, d’una forma diferent.[2] Els descendents de la primera generació estan integrats en els espais socials que van molt més enllà de l’àmbit polític i nacional dels seus països de naixement. Concretament, això vol dir que estan familiaritzats amb el país dels seus avantpassats a través de les relacions de parentiu existents, a través de narratives i informació dels fets que tenen lloc al país d’origen en els mitjans de comunicació. De vegades, els fills dels migrants poden fins i tot tenir doble ciutadania i estar implicats directament, gràcies a aquesta condició, en els espais polítics i institucionals de la terra natal dels seus progenitors.
Hi ha múltiples factors que afavoreixen les iniciatives de construcció de pau de les diàspores, com ara les xarxes preexistents, els vincles familiars o les estructures associatives a què tenen accés els membres de la segona i la tercera generació a causa de la migració dels seus pares. A més, els membres de la segona generació, sovint més familiaritzats amb els espais i les eines virtuals, poden recórrer a mitjans tecnològics per ser políticament actius en el país d’origen dels seus pares. No és estrany que la segona i, fins a cert punt, la tercera generació també s’identifiquin parcialment amb l’ètnia dels seus pares, alhora que s’identifiquen com a ciutadans del seu país de naixement.
Durant molt temps els estudis sobre construcció de pau han tingut en compte els membres de la diàspora de primera generació, i s’ha subestimat el paper que poden tenir les segones i terceres generacions
Els conflictes obliguen la gent a migrar. La formació de diàspores sol produir-se després del desplaçament a causa de la manca de condicions de seguretat per a les persones al país d’origen. Tanmateix, en altres casos, els esdeveniments polítics al país d’origen creen una motivació per a la mobilització política. La primera generació acostuma a liderar la política de la diàspora i forma la majoria de xarxes de la diàspora, que després són heretades o transformades per les generacions posteriors.
Les generacions futures no són immunes als conflictes del lloc d’origen i també es veuen afectades per conflictes en curs o passats de diverses maneres. A través de reviure el passat i de mecanismes d’accés a la postmemòria, alguns membres de les comunitats de la diàspora poden heretar traumes culturals i les ganes d’actuar a favor de la construcció de la pau i la justícia, procurant corregir els errors que van afectar les trajectòries vitals dels seus avantpassats[3]. Poden haver format identitats híbrides i desenvolupat lleialtats a múltiples contextos.
Aquesta posició transnacional implica oportunitats i reptes a l’hora d’involucrar-se en assumptes polítics en contextos tant del país d’acollida com del d’origen. Aquesta transnacionalitat no només configura les experiències viscudes de la segona i la tercera generació, sinó que també es pot observar en les iniciatives de construcció de pau al seu lloc d’origen. Abans d’aprofundir en exemples d’aquestes iniciatives, analitzarem breument els factors que permeten i impedeixen aquestes iniciatives de pau que duen a terme les diàspores.
Factors que configuren la participació transnacional de les diàspores
La política de la diàspora s’ha abordat sovint a través de la relació triàdica entre el país d’origen, el país d’acollida i la diàspora. Segons aquesta visió, un dels principals factors que configuren les possibilitats que tenen les diàspores de mobilitzar-se i participar en els assumptes del lloc d’origen, incloent-hi les iniciatives de construcció de la pau, són les estructures d’oportunitat política i institucional tant del país d’origen com del país d’acollida, que fan referència als drets socials i polítics legals dels membres de la diàspora, incloent-hi els dels seus descendents, les lleis de ciutadania i les polítiques socials.
La diàspora pot participar en els processos polítics del país d’origen mitjançant el vot a distància si manté la seva ciutadania original, i sempre que aquest sigui legalment possible per als antics residents que encara són ciutadans del país. Turquia n’és un exemple. Els membres de la diàspora van poder votar a distància a les eleccions presidencials de 2014 i a les eleccions parlamentàries de 2015. A les eleccions de 2023, els electors de la diàspora turca formaven un electorat de 400.000 persones a França i arribaven a la impressionant xifra d’1,5 milions a Alemanya.
A més, les estructures d’oportunitat discursiva —és a dir, la manera com els membres de la diàspora poden difondre el seu missatge a l’esfera pública i donar forma al discurs públic per obtenir suports— també poden tenir conseqüències a l’hora de configurar les possibilitats dels membres de la diàspora i dels seus descendents de participar en els assumptes polítics de la seva terra ancestral. Un exemple d’això prové de la diàspora kurda a Europa, que va difondre amb èxit el seu missatge a l’espai mediàtic europeu durant l’atac de l’ISIS a la petita ciutat kurda de Kobane, a Síria, durant l’hivern de 2014 i 2015. En particular, la narrativa de les guerrilleres kurdes que lluitaven contra els terroristes de l’ISIS va ser potent i es va utilitzar per fer pressió als governs europeus per tal d’obtenir suport.[4]
Hi ha múltiples factors que afavoreixen les iniciatives de construcció de pau de les diàspores, com les xarxes preexistents, els vincles familiars o les estructures associatives a què tenen accés els membres de la segona i la tercera generació
Alhora, les relacions bilaterals i diplomàtiques entre el lloc d’origen i el país d’acollida són un factor que configura la participació transnacional dels membres de la diàspora i que fa que aquesta sigui possible o no. Un dels exemples més recents prové de la diàspora russa, especialment dels membres que s’oposen al govern actual. L’espai de participació en l’esfera política de Rússia s’ha vist encara més reduït per l’obstaculització de les relacions diplomàtiques entre Rússia i els països on s’ha format la diàspora russa. S’ha suggerit que té sentit afegir la «comunitat global», és a dir, actors internacionals de diferents contextos, a aquesta relació triàdica entre la terra natal, el país d’acollida i la diàspora.[5] Finalment, la dimensió transnacional també és un aspecte fonamental que cal incloure, ja que l’acció de la diàspora es basa en xarxes, afiliacions, pràctiques i narratives transnacionals, tant preexistents com de nova creació. Les xarxes i associacions transnacionals de la diàspora són un dels factors que poden impulsar significativament la participació en els processos polítics de la terra ancestral o, si no n’hi ha, impedir-la.
La segona i la tercera generació estan més integrades i familiaritzades amb les estructures d’oportunitat política i institucional del seu país de naixement, el país d’acollida per als seus pares. Els seus pares, en canvi, podrien estar més familiaritzats amb les estructures d’oportunitat política i institucional del país d’origen. De la mateixa manera, les iniciatives de construcció de la pau de la segona i la tercera generació poden diferir significativament de les dels seus pares i avis. Per tant, és important no abordar-les des de les mateixes perspectives analítiques. De fet, hi ha el risc de perdre’n alguns aspectes clau, tal com s’analitza a continuació.
L’impacte de les iniciatives de construcció de pau de la segona i la tercera generació
A través de la circulació de la diàspora abordem a la participació transnacional de segona i tercera generació, fins i tot en les iniciatives de construcció de pau. Amb això ens referim a compromisos i accions transnacionals mitjançant les quals els descendents dels migrants pretenen millorar les condicions a la terra d’origen dels seus pares, bé a distància (tant en línia com fora de línia) o in situ. Les seves accions poden tenir lloc per mitjans institucionals o no, i incloure fins i tot migracions temporals i visites de curta durada; enviaments econòmics, socials i «polítics» (com ara el vot a distància); accions de pressió; la prestació de suport logístic en temps de crisis polítiques, i l’activisme en línia, com ara blogs, campanyes de conscienciació, etc.
A través de reviure el passat, les persones de les comunitats de la diàspora poden heretar traumes culturals i les ganes d’actuar en favor de la construcció de la pau i la justícia, procurant corregir els errors que van afectar les trajectòries vitals dels seus avantpassats
Especialment durant els processos de pau i les fases posteriors al conflicte, es pot reactivar l’interès dels membres de la diàspora de segona generació en els afers del país d’origen i el seu activisme transnacional es pot fer més visible i sostingut. Els membres inactius de la diàspora, que no participaven activament en la política, podrien preferir fer-ho en moments crítics. En aquests casos, hi ha finestres d’oportunitat perquè aquests membres de la diàspora tinguin influència en els processos de presa de decisions a la seva terra natal i al país d’acollida. Perquè la segona generació pugui contribuir a la construcció de la pau, hem d’entendre que hi ha diversos factors en joc.
En primer lloc, un d’aquests factors és el panorama polític del país d’origen. Si prenem com a exemple la guerra de Rússia a Ucraïna, que ha donat lloc a la formació de nous moviments de diàspora dels dos països, els plantejaments dels estats són molt diferents i estan oberts a la influència de la diàspora en tots dos casos. Si l’atmosfera política és més oberta, els membres de la diàspora de segona generació poden relacionar-se amb els actors del país d’origen implicats en les iniciatives de pau i col·laborar en projectes per a aportar un canvi positiu.
La segona generació té el potencial de contribuir a la societat civil nacional i transnacional, així com de mobilitzar suports per a l’agenda de pau que o bé està arrelada al país d’origen o bé és esperonada per l’activisme transnacional. L’enfocament del lloc d’origen cap a la diàspora, concretament cap a les noves generacions, és crucial en aquests casos. Se’ls accepta com a actors legítims en els processos de construcció de pau? Se’ls margina i se’ls considera espectadors d’aquests processos liderats pels actors del país d’origen, o bé s’accepta la seva actuació i se’ls percep com una veu legítima? Això depèn del tipus de conflicte, del que s’espera de la diàspora i de la influència que aquesta pugui tenir en els processos polítics, entre altres.
Especialment durant els processos de pau i en el postconflicte es pot reactivar l’interès de les segones generacions pels afers del país d’origen i el seu activisme transnacional es pot fer més visible i sostingut
En segon lloc, és fonamental la bona disposició de la segona generació per a contribuir al canvi positiu en el país d’origen. Tanmateix, això no és suficient per fer contribucions significatives, ja que de vegades, malgrat la seva voluntat i influència, s’enfronten a dificultats. La construcció de pau sol produir-se durant transicions polítiques que, generalment, estan carregades d’inestabilitat política. La situació el país d’origen pot estar marcada per la tensió, la rivalitat política i la desconfiança. I la desconfiança i les divisions entre diferents grups ètnics, religiosos o socials poden suposar un repte per als esforços de reconciliació. Superar les enemistats històriques i generar confiança és un procés complex i que requereix temps.
Les elits polítiques del lloc d’origen poden percebre les diàspores com una amenaça per a la seguretat o una font d’inestabilitat, com a dissidents o persones que van deixar el país en conflicte; per tant, se’n podria qüestionar la legitimitat durant la transició política. La literatura mostra que les intervencions de la diàspora de vegades no són ben rebudes per les elits polítiques ni per les persones que s’han quedat al país d’origen.[6] Les persones que es van quedar al país en temps de dificultats podrien qüestionar les intervencions de la diàspora i no considerar les seves accions com a orgàniques per a la societat que van deixar enrere. A més, les percepcions de la diàspora sobre la pau poden diferir de les percepcions locals. Aquest ha estat el cas de Xipre, en què els joves xipriotes de la diàspora i els de l’illa tenen opinions divergents sobre la definició d’un futur pacífic per a Xipre.[7] La segona generació, que no té experiència prèvia del context del país d’origen dels avantpassats, es podria sentir doblement marginada per aquests plantejaments. En alguns casos, les elits polítiques del lloc d’origen poden esgrimir la qüestió de la «doble lleialtat». La lleialtat dels membres de la diàspora de segona generació pel país d’origen dels seus avantpassats es pot qüestionar, ja que estan integrats en els contextos del país de residència i també del d’origen. També hi podria haver barreres legals i polítiques que entorpeixin les accions de les segones generacions. En alguns casos, pot ser que no tinguin la ciutadania del país d’origen dels seus pares o bé que no tinguin dret a votar o a presentar-se a les eleccions.
Quan l’entorn polític és més obert, la diàspora de segona generació pot comprometre’s amb els actors del país d’origen implicats en iniciatives de construcció de pau i col·laborar en projectes per a un canvi positiu
En tercer lloc, la capacitat de la segona generació de participar en processos de pau, convivència i diàleg pot estar marcada pel panorama polític del país d’acollida. La literatura existent mostra que les diàspores no són homogènies i poden reproduir les dinàmiques polítiques i les divisions ètniques/religioses/ideològiques del país d’origen als seus nous països d’acollida. Aquestes fragmentacions també es poden veure transformades per factors espacials i temporals en l’espai transnacional, i es podrien produir noves divisions als països de residència. Als membres de la segona generació interessats en la política els podria resultar difícil alinear-se amb les organitzacions de la diàspora, ja que de vegades no troben sentit a aquestes divisions. En altres casos, els estudis mostren que les decisions dels pares influeixen molt i que es decanten cap a les orientacions polítiques i els patrons de mobilització dels seus avantpassats.[8]
Finalment, a més d’aquests factors inherents, resulta essencial com el país d’acollida acull la participació de la diàspora en la política del país d’origen. En alguns casos, són els actors governamentals del país d’acollida que fomenten els compromisos transnacionals. Veiem iniciatives en què els partits polítics, els laboratoris d’idees i les organitzacions de la societat civil del país d’origen organitzen tallers i conferències per animar la diàspora a fer de pont entre els dos contextos i afavorir un canvi positiu. En altres casos, en què s’ha criminalitzat i estigmatitzat una de les parts del conflicte, observem que aquestes etiquetes o bé dissuadeixen la participació de la segona generació o bé eviten que tinguin debats oberts sobre els conceptes mateixos de pau i reconciliació.
La participació del jovent de la diàspora en moviments com els LTTE (Tigres d’Alliberament de Tamil Eelam) i el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), fins i tot en temps d’iniciatives de construcció de pau, ha provocat disturbis entre els joves tàmils i kurds als seus països de naixement, com ara Canadà, França o Alemanya, ja que aquests grups van ser criminalitzats i designats com a organitzacions terroristes per organismes internacionals.[9]
Construcció de pau transnacional de la segona i la tercera generació
La participació transnacional de la segona i la tercera generació en les iniciatives de construcció de pau només es produeix en alguns casos. El país d’origen ha de tenir un escenari polític i social obert a la participació, i la classe política i les poblacions locals han d’acceptar les intervencions de la diàspora com a legítimes. A més, els membres de la diàspora de segona i tercera generació han de trobar canals per fer aquestes intervencions. Les divisions dins de la diàspora i l’estigmatització del seu moviment polític o dels grups ètnics/religiosos/ideològics, no només al país d’origen sinó també al país d’acollida, poden posar traves als esforços de participació.
Així mateix, la manca d’iniciatives institucionals inherents a la diàspora o al país d’origen poden fer més difícil que la segona i la tercera generació tinguin un impacte significatiu en aquests processos. L’activisme transnacional pot aportar certa visibilitat i mostrar suport a la construcció de pau. El lideratge de la diàspora i unes xarxes sostingudes i àmplies amb els actors del lloc d’origen esdevenen crucials perquè la diàspora tingui una participació continuada cap a un canvi positiu. Crear confiança i teixir aquestes relacions requereix una inversió a llarg termini per part de les diàspores, tant en els contextos dels països d’origen com d’acollida.
Les diàspores no poden contribuir a la construcció de pau en el país d’origen sense col·laborar amb els actors locals
Els conflictes armats o els enfrontaments violents entre grups de la diàspora són pocs freqüents però en tenim alguns exemples. Els recents xocs violents entre musulmans i hindús a Leicester (Regne Unit) no es poden interpretar de manera separada de la política índia i de la retòrica dels polítics del lloc d’origen cap a cada grup. De manera semblant, l’escalada dels conflictes al país d’origen pot provocar enfrontaments violents a la diàspora, com ha demostrat el recent exemple de l’Alt Karabakh. Els joves de la diàspora armènia, turca i àzeri es van atacar entre ells en actes de protesta a França i als Estats Units.
Les diàspores poden no ser actors a la taula de negociació ni encapçalar les iniciatives de construcció de pau al seu lloc d’origen, i l’enfocament tradicional de la gestió o la resolució de conflictes pot considerar que la seva funció és mínima. Tanmateix, les diàspores tenen molt per oferir si considerem la construcció de pau des d’una òptica de transformació del conflicte. La participació de la diàspora pot adoptar moltes formes diferents i és un procés a llarg termini. L’activisme transnacional que inclou la defensa, la recerca de justícia i la mobilització per qüestions com els drets humans contribueix a crear consciència al país i a l’estranger i demostra la voluntat de portar pau i justícia.
Les diàspores no poden contribuir a la construcció de pau al lloc d’origen sense col·laborar amb els actors locals. No obstant això, és essencial subratllar que les iniciatives de construcció de pau no s’han de limitar a les fronteres del lloc d’origen. En l’era de les diàspores observem que les dinàmiques de conflicte es recreen a l’espai transnacional i que les tensions entre grups «rivals» es transporten o es continuen (re)produint en el context del país d’origen. Per tant, les iniciatives de construcció de pau s’han de transnacionalitzar per tal d’abordar també les reivindicacions dels grups de la diàspora. Finalment, suggerim que el jovent de la diàspora també pot contribuir a un canvi positiu en els escenaris diaspòrics i abordar les dinàmiques de conflicte. Les iniciatives de construcció de pau en l’època contemporània no poden ser un intercanvi unidireccional entre diàspores i països d’origen; també s’han de comprendre des d’una òptica transnacional.
[1] Vegeu estudis de Bush (2008), Orjuela (2008) i Cochrane i col·laboradors (2009).
[2] Vegeu estudis de Hess i Korf (2014), Baser (2015), Karabegović (2018), Toivanen i Baser (2020) i Toivanen (2021).
[3] Vegeu els estudis de Karabegović (2018), Müller-Suleymanova (2023) i Baser i Toivanen (2024).
[4] Vegeu Toivanen (2021).
[5] Vegeu l’estudi de Birka (2022).
[6] Vegeu Baser i Toivanen (2019) i Galipo (2018).
[7] Vegeu l’estudi de Dizdaroğlu (2023).
[8] Vegeu l’estudi de Toivanen (2021) i Baser (2015).
[9] Vegeu els estudis de Hess i Korf (2014) i Toivanen (2021).
Aquest article és una traducció de l’original, escrit en anglès.
Fotografia
Juana Sánchez, exiliada colombiana a Barcelona, protagonista del documental Para volverte a ver, produït per l’ICIP i Mandorla Films. Autor: ICIP.