Diu Boban Minic, el periodista de Ràdio Sarajevo que es va negar a marxar de la capital bosniana durant la guerra, que el món es divideix en dos tipus de persones: les que han viscut una guerra i les que no. I encara, diu, hi ha una altra classificació: la gent que no s’ha mogut de la seva ciutat i la que un dia va emigrar.
Hi pot haver empatia, solidaritat, comprensió, ganes d’ajudar… (per sort, de tot això n’hi ha molt, encara que no ompli titulars a les portades de diaris). Però és difícil posar-se a la pell d’un refugiat. Intentar pensar com s’ha de sentir algú que ho ha perdut gairebé tot. La casa, la feina, la família, els amics… una xarxa de seguretat que –com nosaltres aquí i avui- pensaven que hi seria sempre. L’únic que poden arrossegar és la motxilla de la derrota, la por, la incertesa de l’exili, el pes dels somnis trencats. Ho han perdut tot, menys la vida… i l’esma per tirar endavant. Els empeny una ferma decisió: no es rendeixen, estan disposats a tornar a començar, de zero. N’hi ha que ho fan pels fills; d’altres, per poder reprendre els seus estudis, per mantenir viva una causa… o, simplement, per instint de supervivència. Cadascú té la seva pròpia motivació per no tirar la tovallola, i això és el que els acompanya en un camí que es converteix en una mena de cursa d’obstacles darwiniana en què només sobreviuen els més forts, els que s’adapten millor a un entorn cada cop més hostil.
Al camp de refugiats improvisat d’Idomeni, a Grècia, els sirians àrabs van elegir un comitè de dotze homes i dones que coordinaven les protestes (arreu hi havia petits cartells manuscrits convocant la gent a manifestar-se dos o tres cops per setmana) i negociaven amb les autoritats gregues i macedònies. “Merkel va dir que tots els refugiats sirians seríem acollits a Alemanya, i quan érem a mig camí ens van tallar el pas. Són els governs europeus els que ens han posat en aquesta situació”, em recordava un dels seus membres, el Mahdi, un cuiner d’Alep, amb els ulls encesos pels gasos lacrimògens que els llançava l’exèrcit macedoni. Els llaços familiars, veïnals, comunitaris, d’amistat es converteixen en autèntics salvavides en situacions límit i són la primera eina de solidaritat que funciona com un aixopluc, feble però imprescindible. Són els mestres (sirians, iraquians, kurds) que es presenten voluntaris a les “escoles” improvisades per entitats solidàries. Són els pares de família que maten les hores convertint en joguines o barbacoes trossos de filat de la tanca (made in Spain, per cert: que Melilla ha servit per provar moltes coses). Són els néts que arrosseguen els avis en cadires de rodes milers de quilòmetres. Són els amics del Mustafà, un jove de Deir el Zor (a l’est de Síria) que va perdre la cama esquerra en un atemptat fa tres anys, i que no l’han deixat sol ni un minut en el seu periple per Síria, Turquia, Lesbos, Atenes, fins a Idomeni, on es va topar de nassos amb una porta tancada. I encara tenen forces per vibrar amb els partits del Barça i reciten de memòria l’alineació del proper diumenge. “Vaig lent, però tinc paciència… i sempre hi ha algú que m’ajuda”, deia el jove sirià, estudiant de filologia anglesa, recolzant-se sobre les seves velles crosses, a 2.700 kilòmetres de casa.
Contrasta la reacció des de baix amb les polítiques d’uns governs que només s’han dedicat a aixecar murs i tanques, a militaritzar els carrers i a omplir la Mediterrània de vaixells de guerra
La segona corona de solidaritat és la de la població que està a la trinxera, en primera línia de l’arribada. Com l’Emilia Kamvisi, que als seus 84 anys i amb una pensió que no arriba als 400 euros, baixava cada dia a la platja davant de casa seva a l’illa grega de Lesbos per ajudar la gent que les pasteres transportaven des de Turquia: “Ens feia molta pena i molta ràbia veure com arribaven: espantats, mullats, amb les criatures xopes, plorant. Cada dia anàvem al banc de davant la platja, a seure amb ells, a fer-los companyia. Arribaven sis, set, vuit barques: no hi podíem parlar però ens abraçaven, ens feien petons”, ens explicava fa uns mesos. I recordava la seva mare, que també va arribar refugiada de l’expulsió dels grecs de Turquia els anys vint. El Premi Nobel de la Pau va passar de llarg de la candidatura de la gent de Lesbos, que simbolitzava aquest esperit d’acollida. Però sempre ens quedarà la fotografia de Lefteris Partsalis que es va fer viral, on l’Emilia -asseguda al banc de tota la vida davant del mar- li dóna un biberó a un nadó acabat d’arribar davant el somriure divertit de la seva mare. L’àvia, amb les seves dues amigues i els pescadors de l’illa, posen rostre a milers de joves, de treballadors, d’autònoms que s’han mullat per rescatar els nàufrags, curar-los, abraçar-los, donar-los roba seca, un got de te calent, menjar, aigua, transport o, simplement, per escoltar-los.
Són els estats els qui han dibuixat els refugiats com una amenaça a la nostra seguretat i convivència; i els causants d’un patiment absurd i del tot evitable
La tercera corona ha estat la mobilització internacional de voluntaris i personal d’ONG, que s’han trobat canviant destins de l’Àfrica, el Pròxim Orient o l’Àsia per ciutats i pobles molt més propers. Moltes costures han cruixit i es poden criticar moltes coses, però el més important és el contrast d’aquesta reacció des de baix amb les polítiques d’uns governs que només s’han dedicat a aixecar murs i tanques, a militaritzar els carrers i a omplir la Mediterrània de vaixells de guerra.
No hem d’oblidar que, de fet, la solidaritat va ser la primera reacció l’estiu passat, fins i tot en països com Àustria, on més tard l’extrema dreta s’ha fet forta. Perquè han estat les polítiques dels governs, la criminalització, el còctel explosiu immigració-islam-terrorisme el que ha capgirat un sector de l’opinió pública a Europa i ha donat ales als discursos ultres, que ara retronen sense complexes a mig continent. Han estat els governs –liberals i socialdemòcrates- els qui han obert la porta al fantasma. Són els estats els qui han dibuixat els refugiats com una amenaça per a la nostra seguretat i la nostra convivència. I els causants, en primera instància, d’un patiment absurd i del tot evitable, que ens enfonsa, a tots plegats, en l’espiral de l’odi. Davant d’això ens queda només reivindicar la solidaritat i preguntar-nos si, en el fons, els murs que s’estan erigint no ens empresonen també a nosaltres.
Photography : Emilia Kamvisi, a casa seva a Lesbos, amb la fotografia que la convertir en una icona de la solidaritat amb els refugiats. XAVIER BERTRAL / ARA
© Generalitat de Catalunya