Per la Pau / Peace in Progress

Antoni Pigrau Solé

El dret espanyol, a través de l'article 23.4 de la Llei orgànica del poder judicial, preveu el principi de jurisdicció universal des de fa anys per a delictes de gravetat diversa, aplicable en particular als delictes més greus (genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat). També cal tenir present que a Espanya qualsevol persona amb ciutadania espanyola pot exercir l'acció popular i plantejar una denúncia o una querella penal, fins i tot sense tenir la condició de víctima directa del delicte. Això ha fet que Espanya hagi estat el lloc elegit per nombroses víctimes de diferents països per canalitzar les reclamacions que en els seus països d'origen no tenen acollida.

Fruit directe de les pressions polítiques de països com Xina, Estats Units i Israel, que s'han vist afectats per diversos casos oberts a l'Audiència Nacional, el Govern espanyol ha dut a terme una reforma de l'article 23.4, amb el suport d'altres grups parlamentaris, amb l'únic objectiu de restringir l'abast de la jurisdicció universal. La reforma, pendent de ser publicada al Butlletí Oficial de l'Estat, va ser aprovada pel Congrés el 25 de juny i pel Senat el 7 d'aquest mes d'octubre, amb certes esmenes menors.

Aquest fet és criticable des de molts punts de vista que són impossibles de desenvolupar aquí amb detall. Es poden resumir en els següents:

• Quant a la forma, la reforma s'ha fet d'amagat, en el marc de l'aprovació d'una llei que té poc a veure amb aquest tema, com és la Llei de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial.
• Quant a la tècnica, la reforma ha estat precipitada, barrejant principis penals diferents com el de personalitat passiva i el de protecció de l'Estat, i sense avaluar-ne les conseqüències per altres delictes que també veuen restringida la seva persecució, com el tràfic de drogues o la pirateria, i amb una redacció molt deficient en algun punt, que fa possible pensar en una impugnació per inconstitucionalitat, per incompatibilitat amb les obligacions assumides prèviament mitjançant diversos tractats internacionals.
• Quan al contingut, restringeix greument l'abast de la jurisdicció universal per dues vies. La primera és l'exigència de que "haurà de quedar acreditat que els presumptes responsables són a Espanya o que hi ha víctimes de nacionalitat espanyola, o constatar-se algun vincle de connexió rellevant amb Espanya". La segona és la previsió de que no es podrà obrir un cas a Espanya si en un altre país competent o en el si d'un tribunal internacional s'ha iniciat procediment sobre els mateixos fets, i s'haurà de tancar a Espanya quan quedi constància del començament d'un altre procés sobre els fets denunciats en un altre país competent o en el si d'un tribunal internacional, invertint la preferència que tenen els Estats respecte de la Cort Penal Internacional (CPI).

En aquests moments és fonamental insistir, des de la defensa de les víctimes, que la impunitat del genocidi, dels crims de guerra o dels crims contra la humanitat resulta intolerable sempre i en tots els casos, encara que es produeixin en un altre lloc i no hi hagi víctimes ni autors del mateix país i que cap via de persecució no sobra, en un context internacional on la norma imperant en aquests casos és la de mirar cap a un altre lloc.

Tot i que la reforma no tanca les portes completament a la jurisdicció universal, algunes causes obertes i construïdes després de grans esforços i no menys riscos pels jutges, els advocats i les víctimes, quedaran segellades. En definitiva, amb aquesta llei, Espanya haurà aconseguit ampliar una mica els espais d'impunitat, facilitar la llibertat de moviment dels presumptes criminals i donar satisfacció als països que els protegeixen. Justament el contrari del que Espanya deia que pretenia, en ratificar l'Estatut de la CPI.