Editorial
De la lluita contra el terror a les revoltes al món àrab, una dècada accelerada
Imatge: Troy Page / t r u t h o u t
La perspectiva optimista sobre la postguerra freda, que s'endegà amb la il·lusió de convertir parcialment espases en arades mitjançant el "dividend per la pau" (dedicar part de la despesa militar mundial justificada per dècades d'enfrontament Est-Oest a desenvolupament), s'acabà sobtadament ara fa una dècada, amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington.
Com mostren els articles i l'entrevista del monogràfic, els atemptats obriren una dècada accelerada, plena de canvis, tant a les polítiques internes com exteriors i de seguretat dels Estats Units i, de retruc, a la geopolítica global i a moltes regions i països del món, canvis en part encara vigents.
Les coses han anat canviant, a poc a poc, en particular a partir de la presidència d' Obama, tot i que queda encara molt per fer. Els darrers temps dos fets demanen atenció en fer el balanç de la dècada. Primer, la situació global de la lluita contra el terror, en mostrar-se que la inestabilitat de l'arc de crisi (Iraq, AfPak, Iran, Pròxim Orient...) és estructural i que no necessàriament millorarà amb la sortida de les tropes dels Estats Units i de l' OTAN prevista per al 2014, entre d'altres coses per la revifada i capacitat d'acció de les franquícies d'Al- Qaida amb més components locals i més allunyades de la "marca" central. I, segon, en un sentit més positiu, perquè les revoltes àrabs que s'endegaren a Tunísia han mostrat que els pobles, tot i dècades de repressió i dictadura, es poden mobilitzar per satisfer necessitats bàsiques tant importants com la supervivència, la dignitat i la llibertat, deixant en un segon pla la seguretat física, enfrontant-se a policies i exèrcits. El món àrab s'ha revoltat, per primer cop en els dos darrers segles posant en primer pla de les seves reivindicacions demandes contra els seus propis règims i governants i no contra les potències colonials i neocolonials, deixant en ridícul milers de planes que sostenien que la llibertat no era un valor assumit per la població àrab.
Aquests dos fets ens permeten extreure una conclusió final: que no hi ha dreceres per resoldre problemes complexos, com la violència política i el terrorisme (una forma extrema de violència política) tan determinants en l'actual segle XXI, lluny de ser fenòmens específics de l'Islam o del Pròxim Orient (recordem Noruega i el terrorisme d'extrema dreta).
Per això cal reivindicar l'anàlisi i la proposta que feia Fred Halliday l'any 2004 per acarar la lluita contra el terror:
El repte bàsic que el món ha d'acarar en funció de l'11 de setembre i de tots els altres actes terroristes que l'han precedit i que el seguiran, és crear un ordre global que defensi la seguretat i alhora faci reals les aspiracions a l'equitat i al respecte mutu que la modernitat enlairà i proclamà però que fou tan espectacularment incapaç de satisfer. El terrorisme, per tant, és un problema mundial, tant per les seves causes com pel seu impacte. I per tant s'hauria d'afrontar en un context cosmopolita mundial.
(La lluita durarà dècades i el resultat no és clar, però en lluitar cal ...)
...que la ciutadania tingui assegurades cinc coses: un sentit precís de la història; el reconeixement de la realitat del perill; un lideratge polític intel·ligent i persistent; la creació d'un suport massiu dins d'Europa i en la societat mundial favorable a resistir aquesta nova i fonamental amenaça; i, pel damunt de tot, necessitarem la nostra millor defensa, un compromís amb els valors liberals i democràtics.1
1. Fred Halliday, "Violence and Politics", a Political Journeys. The Open Democracy Essays, Londres, Saqui Books, 2011, pàg. 180. (Tornar)