En profunditat
L'OTAN després de l'11-S
Pere Ortega
Els atemptats del 11-S de 2001 als Estats Units d'Amèrica (EUA) van marcar un canvi en la geoestratègia mundial. EUA havia patit atacs en el seu propi territori, una cosa insòlita fins aleshores. Aquest fet va trasbalsar les estructures de defensa i seguretat d'EUA i els seus aliats. Aquesta convulsió també va afectar l'Aliança Atlàntica (OTAN), un organisme militar nascut per fer front a l'URSS durant l'etapa de la Guerra Freda i que, un cop aquesta va acabar, va entrar en un període d'indefinició. Els atemptats de l'11-S van ajudar a definir una nova estratègia de l'OTAN.
EUA, poc després de l'11-S, aprova una nova Estratègia de Seguretat Nacional en la qual destaca com a amenaça principal el terrorisme, seguit d'altres riscos, com la proliferació d'armes de destrucció massiva, els estats fracassats, la delinqüència organitzada i la dependència energètica. Alhora, defineix dos pilars bàsics per fer front aquestes amenaces: el manteniment de la supremacia militar i el dret a portar a terme accions bèl·liques preventives per defensar la pau i la seguretat a escala mundial. Immediatament comença una croada contra el terrorisme, en la qual demana ajut als països socis de l'OTAN i el compliment de l'article 5 de defensa mútua del Tractat de l'Aliança, el qual obliga, en cas d'atac a un país membre de la coalició, a donar-li suport i a participar militarment en la seva defensa. Però finalment EUA no arribarà a exigir el seu compliment. L'octubre de 2001 comencen els atacs a l'Afganistan amb l'operació Llibertat Duradora, liderada per EUA amb ajut d'una coalició internacional de països que hi tenen un paper secundari. Per què EUA no va exigir l'aplicació de l'article 5 de l'OTAN? Perquè no es fiava dels seus aliats i reservava a l'OTAN un paper subsidiari, com es va veure poc després, el gener de 2002, quan l'OTAN va rebre el comandament de l'ISAF, una operació autoritzada pel Consell de Seguretat de l'ONU amb la missió d'ajudar a la reconstrucció d'Afganistan.
Aquesta desconfiança d'EUA cap als països europeus té precedents i cal buscar-los en els conflictes de l'ex Iugoslàvia de 1995-99, en què l'OTAN va intervenir després que Europa hagués fracassat en el remei dels conflictes dels Balcans, i en els quals els països europeus havien quedat presoners d'antigues aliances amb les diferents repúbliques iugoslaves, donant suport als diferents actors dels conflictes. Finalment, quan la situació era intolerable, primer a Bòsnia, després a Kosovo, va ser EUA a través de l'OTAN qui va imposar la intervenció. Però, quina és la lliçó que treu EUA d'aquella guerra? Que no pot intervenir militarment amb uns aliats que volen compartir el comandament militar, que constantment demanen explicacions sobre possibles irregularitats (bombardejos de l'ambaixada de la Xina i de la TV de Belgrad) o, sí més no, volen estar informats dels plans militars.
Però, malgrat que hi ha desavinences, l'OTAN igualment assumirà els plantejaments nous d'EUA. I, en la cimera de Praga de 2002, prendrà dues decisions importants: utilitzar forces militars per combatre el terrorisme i adoptar la doctrina d'atacs preventius per impedir possibles atemptats terroristes. Així, s'aprovarà la creació d'una força de reacció ràpida (NATO Response Force), capaç d'intervenir en accions de guerra preventiva, sense límits d'actuació territorial, en missions com el terrorisme, les armes de destrucció massiva, operacions de manteniment de la pau i gestió de crisis. La doctrina d'atacs preventius evidencia el distanciament respecte a la Carta de l'ONU, que solament autoritza l'ús de la força sota el principi de la "legítima defensa". Es tractava, de facto, d'una vulneració del dret internacional i llençava per terra la fràgil arquitectura d'ordre mundial que s'havia anat construint després de la Segona Guerra Mundial.
En el cas de la guerra d'Iraq (2003), torna a passar el mateix. EUA no compta amb l'OTAN a causa del desacord dels països més europeistes de l'OTAN, França i Alemanya, que s'oposaran fermament a la guerra d'agressió d'EUA contra Iraq. Això aboca l'OTAN a una crisi permanent, ja que no hi ha la unanimitat que exigeix el Tractat fundacional de l'OTAN. Aleshores EUA no confia del tot en uns aliats europeus dividits i deixa l'OTAN per a missions posteriors al conflicte.
El descontentament amb l'Europa aliada s'explicita en les contínues demandes dels dirigents polítics del Departament de Defensa d'EUA del passat i del present (Donald Rumsfeld i Robert Gates) que Europa incrementi els pressupostos de defensa per poder assumir els seus compromisos d'intervencions militars al costat d'EUA. Així, Robert Gates, en el seu comiat d'Europa (juny 2011), perquè deixa la Secretaria del Departament de Defensa, ha pronosticat un futur incert per a l'OTAN i ha denunciat el comportament deslleial dels aliats europeus respecte al pressupost de l'Aliança, adduint que en els darrers deu anys la participació de la despesa d'EUA en el manteniment de l'OTAN ha passat de ser del 50% al 75%, i que l'aportació de l'Europa aliada ha disminuït a un 25%. La qual cosa és un motiu més de distanciament entre EUA i l'Europa aliada. EUA no sembla disposat a assumir el manteniment d'un organisme que no li és del tot fidel.
Una altra gran qüestió fa referència al mapa geopolític mundial. Europa era des del final de la Segona Guerra Mundial el territori on es dirimia el gran joc polític i econòmic mundial. Primer, durant la Guerra Freda, en què s'enfrontava a l'URSS. Després, amb la incorporació de l'Europa Central i de l'Est a l'eix de l'economia capitalista. Tota aquesta etapa ha estat d'un gran valor geoestratègic per a EUA per raons econòmiques, atès que l'Europa Occidental era la seva gran aliada i el mercat principal de la seva economia. Però això en els darrers deu anys ha canviat i s'ha produït un procés de remodelació de l'ordre mundial en el qual han aparegut nous actors, els BRICS (Brasil, Rússia, India, Xina, i Sud-àfrica), que han desplaçat l'epicentre geopolític i de creixement econòmic cap a altres indrets. Especialment Xina, que amb el seu creixement constant s'ha convertit en el gran motor de l'economia mundial. Per tant, Europa comença a perdre pes en els interessos geoestratègics d'EUA.
Així, ara EUA es troba que l'OTAN ha perdut tot el seu sentit inicial i, malgrat que va adoptar un Nou Concepte Estratègic que li permet operar arreu del món, alguns dels seus aliats europeus són més un obstacle que uns fidels col·laboradors. Per una altra banda, l'OTAN ha perdut el factor polític de cohesió interna que va tenir durant la Guerra Freda. I encara que s'hagi recorregut el terrorisme com a enemic principal, aquest no pot substituir el rol de la desapareguda URSS. I és que l'OTAN és un organisme militar que pot fer intervencions i guerres, però que no pot lluitar contra un enemic abstracte i sense una ubicació geogràfica determinada. El terrorisme només és pot combatre en dues dimensions, una d'interna, amb polítiques de seguretat i judicials, i una altra d'externa, amb mesures de cooperació per desactivar els conflictes que li donen arguments per desenvolupar-se.
L'OTAN és un organisme militar que necessita objectius polítics clars i avui això l'Aliança Atlàntica no ho té, cosa que li augura un futur incert.