Per la Pau / Peace in Progress

Ricard González

Els dies posteriors als atemptats de l'11-S, a mesura que es va anar confirmant l'autoria d'Al-Qaida, tots els ulls a la Casa Blanca i al Pentàgon es van posar sobre l'Afganistan. Deu anys després, la guerra de l'Afganistan s'ha convertit en la més llarga de la història dels EUA, i encara no està gens clar que la primera potència mundial en pugui sortir victoriosa. Entre d'altres coses, perquè el conflicte afganès és un veritable trencaclosques en què també hi participen els seus veïns, i molt especialment el Pakistan. Per això, i amb la finalitat d'economitzar el llenguatge, al Departament d'Estat nord-americà es coneix la política cap aquests dos països com a "Afpak".

Després d'una dècada d'enviar milers de soldats i riuades de milions de dòlars a l'Afganistan, una majoria del poble nord-americà està absolutament farta del conflicte i demana una retirada accelerada. Dins el Partit Demòcrata, i mogudes per l'estancament de l'economia i la taxa d'atur, són moltes les veus que apunten la necessitat d'invertir als Estats Units els prop de 120.000 milions de dòlars anuals abocats a la construcció de l'Estat-nació afganès. Amb la cobertura que proporciona la mort de Bin Laden, la captura del qual constituïa la lògica inicial de la invasió, fins i tot una bona part del Partit Republicà, postula abandonar el país asiàtic el més aviat possible.

El president Obama, sempre atent a les enquestes i a la realitat política del país, ja ha dissenyat un pla de retirada, que es va iniciar formalment el passat mes de juliol i que es prolongarà fins a finals del 2014. El pla s'inspira en l'aplicat a l'Iraq, país del qual, en teoria, Washington retirarà totes les seves tropes a finals d'aquest any. La idea és anar transferint el control de la seguretat de les províncies afganeses a l'exèrcit nacional de forma progressiva i d'acord amb la millora de la seva capacitat.

Des de la seva arribada a la Casa Blanca, Obama ha estat conscient de la impossibilitat d'obtenir una victòria militar sobre els talibans, ja que la seva imbricació en el teixit social i polític afganès obliga a una solució política. Precisament, l'escalada militar decretada per Obama, passant dels prop de 35.000 soldats nord-americans desplegats al país asiàtic el 2008 als 100.000 actuals, tenia com a objectiu forçar els talibans a la taula de negociació des d'una posició de debilitat.

De moment, l'estratègia no sembla que estigui donant fruits. Certament, el moviment talibà ha vist com queien molts dels seus líders i quadres mitjans. No obstant això, no ha tingut massa problemes per substituir-los amb nous reclutes. A més, conscient del calendari de retirada dels Estats Units, la seva estratègia més lògica és esperar a fer qualsevol moviment al 2014, quan el govern afganès estarà en una posició de major debilitat.

En aquest escenari, un actor clau és el Pakistan, ja que no només va donar suport al moviment talibà en els seus inicis, sinó que mai ha tallat del tot el contacte amb els seus líders. Per exemple, els Estats Units consideren que la xarxa de la tribu dels Haqqani, que controla bona part de l'est del país, està directament a sou de l'ISI, el totpoderós servei d'intel·ligència pakistanès. El suport d'Islamabad als talibans es basa en el temor a quedar encerclat per aliats de l'Índia, el gran enemic, que té molt bones relacions amb el president afganès, Hamid Karzai, i en general amb els senyors de la guerra de l'Aliança del Nord. Per això, amb el seu suport als talibans, el Pakistan vol garantir que aquests tindran un paper polític rellevant en el futur de l'Afganistan.

La difícil equació de les negociacions de pau encara s'ha complicat més després de l'operació que es va saldar amb la mort de Bin Laden, ja que ha situat les relacions entre Washington i Islamabad en el punt més baix de les últimes dècades. Ara bé, en el matrimoni de conveniència que formen els governants d'aquests dos països, sembla difícil que cap dels dos demani un divorci, ja que la necessitat mútua és massa gran i cap dels dos vol que el Pakistan caigui en mans dels islamistes. Cal tenir ben present que el Pakistan és l'únic país musulmà que posseeix la bomba atòmica.

De cara al 2015, s'obren dos possibles escenaris per a l'Afganistan. Un d'ells passa per la consecució d'un acord nacional, patrocinat pels Estats Units i el Pakistan, entre el règim de Karzai i els líders talibans, segons el qual el moviment fonamentalista s'integraria al sistema polític, possiblement amb algun canvi en la Constitució actual.

L'escenari alternatiu implica una continuació de la guerra actual però amb l'exèrcit afganès assumint el pes més important en detriment de l'OTAN, i amb la possible presència d'un petit contingent militar occidental en tasques d'assistència. Així les coses, el gran dubte seria si el règim de Karzai podria sostenir-se per si mateix. És massa aviat per poder respondre a aquesta pregunta, però una opció possible seria la balcanització del país d'acord amb la seva distribució ètnica, ja que el suport dels talibans és sòlid sobretot en aquelles àrees amb majoria de l'ètnia pashtun.