Per la Pau / Peace in Progress

Blaise Pantel

Han passat dues dècades des del final de la dictadura a Xile, des de l'anomenada "transició democràtica" el 1990 fins al dia d'avui, amb quatre governs successius de la Concertació, coalició de partits polítics de centre-esquerra, i l'actual govern de dreta de l'empresari Sebastián Piñera. Des d'una perspectiva global, Xile ha adquirit una imatge positiva: creixement econòmic amb un augment constant del PIB, disminució de la pobresa i de l'extrema pobresa, estabilitat institucional, baixa corrupció, entre d'altres. Ha estat considerat com el laboratori del capitalisme nord-americà, sota les doctrines dels Chicago Boys que van ser encarregats de generar un model neo-liberal on regeix la llei del mercat: educació, salut i sistema de pensions privatitzats; protecció social i laboral mínima, privatització dels recursos naturals (rius, llacs, mar, minerals i subsòls), entre alguns exemples.

Xile s'ha convertit en un important productor mundial en matèries primeres i productes industrials, com ara el coure a les mines del nord del país, la fusta i les plantacions forestals de pins i eucaliptus al sud, incloent-hi la indústria cel·lulosa i la del salmó, amb el desenvolupament de la piscicultura a rius, llacs i mar. La producció energètica xilena ha enfocat el seu desenvolupament en l'energia hidràulica, utilitzant rius i llacs serrans des del sud del país fins a la Patagònia per a la generació d'electricitat i explorant noves fonts d'energia com ara la geotèrmica.

En realitat, la imatge d'un model econòmic reeixit i d'una transició democràtica triomfant, que culmina amb la integració del país a l'OCDE el 2010, amaga greus desigualtats, exclusió, discriminació i violació dels drets humans, a més d'impactes socio-ambientals a gran escala. Tant els pobles indígenes, que són nou a Xile i que corresponen almenys al 10% de la població total, com la societat civil en general, han manifestat al llarg dels anys el seu rebuig a la imposició d'un model econòmic nociu per al medi ambient, lucratiu per a uns pocs, que impedeix una participació efectiva de la ciutadania en la presa de decisions, i que agreuja la situació d'espoli territorial al qual estan sotmeses les comunitats locals que no tenen garantit l'accés a recursos naturals com l'aigua.

Val la pena destacar, llavors, que durant aquests últims vint anys, el poble maputxe, que és el poble indígena més important del país per la seva història i la seva cultura, i les organitzacions de la societat civil de drets humans i socio-ambientals, han generat mobilitzacions constats i denúncies per a la defensa de territoris amenaçats per indústries extractives donats els greus impactes ambientals, socials i culturals. Es constata que s'imposa una lògica de mercat i de privatització dels recursos naturals que posa en perill tant els ecosistemes existents, com els propis habitants dels territoris afectats, els quals, en molts casos, pertanyen a pobles indígenes.

En aquest context, el poble maputxe ha estat un actor fonamental per a la defensa de territoris amenaçats, reivindicant drets ancestrals sobre recursos naturals que la legislació xilena lliura en concessió a particulars i a grans empreses industrials i energètiques nacionals i estrangeres. El cas Ralco, a la regió del Bio Bio, és un exemple emblemàtic de com l'empresa transnacional Endesa ha estat beneficiada per l'Estat xilè per construir una mega-central hidroelèctrica que va inundar terres maputxe, amb els seus cementiris, generant una matança cultural programada per aquestes comunitats i un mal irreversible en aquesta conca. Malgrat la Llei Indígena promulgada el 1993, que tenia entre d'altres objectius la protecció de les terres indígenes, van ser privilegiats els interessos econòmics particulars per sobre dels drets dels pobles indígenes. Durant l'última dècada, els casos s'han multiplicat i les comunitats maputxe segueixen en primera línia davant aquests "nous conquistadors".

Utilitzant la política del garrot i la pastanaga, implementant polítiques públiques folklòriques i assistencialistes basades en un clientelisme agut, l'altra resposta de l'Estat xilè a les demandes maputxe ha estat criminalitzar la seva protesta. Fa una desena d'anys, lleis especials hereves de la dictadura com ara la Llei Antiterrorista, han estat eines jurídiques per fer callar les demandes indígenes i estigmatitzar desenes de dirigents maputxe com a terroristes. Això ha estat denunciat per nombroses organitzacions indígenes i de drets humans, nacionals i internacionals. Així mateix, diversos organismes de Nacions Unides han manifestat la seva preocupació per la utilització de la Llei Antiterrorista en no adequar-se als estàndards internacionals de drets humans i indígenes. Han exigit a l'Estat xilè no utilitzar aquestes lleis especials en el marc del conflicte maputxe i aplicar els tractats internacionals ratificats pel país, com és el cas del Conveni 169 de l'Organització Internacional del Treball sobre Pobles Indígenes i Tribals a Països Independents.

Com a conseqüència d'aquesta situació, dirigents maputxes empresonats i condemnats sota la Llei Antiterrorista han portat a terme dues vagues de fam, el 2010 i el 2011, per denunciar la constant criminalització de les seves demandes i la violenta repressió policial a les quals estan sotmeses les comunitats, amb morts inclosos, que lamentablement queden en total impunitat.

És en aquest marc que a Espanya i en particular a Catalunya diferents col·lectius ciutadans i de recolzament al poble maputxe han portat a terme durant aquests últims temps manifestacions per visualitzar i denunciar la situació del poble maputxe i per qüestionar la construcció de mega-centrals hidroelèctriques a la Patagònia xilena amb el polèmic projecte anomenat HydroAysén. Des del maig del 2011, veiem com existeix a Xile un ampli moviment ciutadà, estudiantil i indígena, plural i divers, que exigeix canvis estructurals profunds al país: una nova Constitució per reemplaçar la Carta Fonamental hereva de la dictadura; una major participació ciutadana en la presa de decisions; la llibertat dels presos polítics maputxe; una educació gratuïta i de qualitat, entre altres exemples. Si existeixen aquestes grans oportunitats al Xile d'avui, preguntem-nos quina és la voluntat política per fer-les efectives en el futur.