Tribuna
La fi de la violència al País Basc
Brian Currin
La històrica declaració d'ETA del 20 d'octubre, que responia a la Declaració de la Conferència Internacional de Pau de Donostia-Sant Sebastià del 17 d'octubre i declarava un cessament definitiu de la seva activitat armada, ha conduït un procés de transformació del conflicte de tres anys a un final exitós.
L'objectiu predeterminat d'aquest procés, que estava encapçalat pel lideratge polític de l'esquerra abertzale, consistia en assolir un canvi de paradigma, de la violència política a l'ús de mitjans exclusivament polítics per expressar i aconseguir objectius polítics. En comparació amb altres conflictes armats, arribar al punt en què una organització, classificada pel seu govern i per la comunitat internacional com una organització terrorista, passa incondicionalment i unilateralment de la violència a una noviolència irreversible és excepcional.
Hi ha molts factors que han contribuït a aquest resultat i molts punts de vista, extrems i oposats.
Des dels que ho consideren la derrota i la destrucció d'ETA per les forces de seguretat de Madrid fins als que hi veuen el final estratègic de la fase armada d'una lluita que ha assolit amb èxit els seus objectius. La realitat, com ja sabem, sempre és molt més variada, complexa i matisada.
Aquest article no permet, però, una anàlisi extensa dels múltiples factors que han contribuït a l'excepcionalment incondicional i unilateral cessament de la lluita armada d'ETA. Des del meu punt de vista, els principals factors han estat:
- la presa de consciència, pels líders de Batasuna, que la prohibició que participessin en la política democràtica debilitava la seva causa política, l'autodeterminació;
- la voluntat d'escoltar i de respondre a les demandes de la seva base social per conceptualitzar un nou projecte polític;
- l'acceptació pels màxims dirigents de Batasuna que l'únic nou projecte polític que seria viable seria la legalització, així com presentar un lideratge sòlid per fer tot el necessari per aconseguir-la;
- la consulta àmplia i profunda empresa pels líders de Batasuna per tota la seva base social per explicar i motivar la necessitat d'un compromís polític amb els mitjans exclusivament pacífics que fos irreversible, independentment de com d'impopular resultés aquest missatge entre els sectors de línia més dura;
- la capacitat dels líders de Batasuna per interactuar i col·laborar amb grups socials i polítics del País Basc amb els quals prèviament no els havia unit gaire confiança;
- el rebuig social de la violència per una part significativa de la societat basca;
- la implicació de la comunitat internacional i, especialment, el compromís d'alto al foc d'ETA davant dels signataris de la Declaració de Brussel·les;
- i, finalment, l'èxit de Bildu en les eleccions de març de 2011.
El suport a Bildu el març d'enguany constituí un missatge incontrovertible dels sectors proindependència de la societat basca a favor d'emprar la política democràtica amb preferència al conflicte polític violent. En aquell moment, la meva valoració era que ETA assimilaria el missatge i en un període de temps relativament curt faria l'inevitable pas des de l'alto el foc al cessament irreversible de la violència, que eliminaria l'últim obstacle a la legalització de SORTU i posaria les condicions per a un procés de pau transparent, inclusiu i sostenible al País Basc.
Aquest és precisament el punt en què ens trobem en aquest moment. El proper repte és consolidar la pau. Per fer-ho, en primer lloc cal identificar els futurs reptes polítics i socials. Abans d'intentar-ho, he de recordar que no em puc considerar un expert en sociopolítica espanyola i basca. Per tant, els prego que acceptin aquests comentaris d'algú que dóna un cop d'ull des de fora.
En termes generals, sembla que hi ha tres tipus de reptes: immediats, de curt a mitjà termini i a llarg termini, tal com reconeix la declaració resultant de la Conferència Internacional de Pau del 17 d'octubre.
Els governs espanyol i francès estan emplaçats a respondre positivament al comunicat d'ETA que declara el final definitiu de la seva activitat armada i a acceptar l'entrada en converses exclusivament dedicades a les conseqüències de la violència. Es tracta d'un pas crític per iniciar processos essencials per posar fi a dècades de violència. No es pot deixar que les conseqüències de la violència, que són moltes i variades, es resolguin per si soles. Per la seva naturalesa, és necessària la cooperació entre els protagonistes.
ETA ha finalitzat la seva activitat armada però inevitablement l'organització encara ha de tenir explosius i armes perillosos. L'entrega de les armes requereix un procés cooperatiu. Què els passa als líders d'ETA que són fugitius de la llei, que han declarat el cessament de l'activitat armada i que encapçalaran el procés de desarmament del seu bàndol? Cal debatre qüestions com la indemnitat pels seus delictes o l'amnistia. Hi ha més de 500 presos per motius polítics dispersos per diverses zones d'Espanya i França. El seu retorn al País Basc i l'alliberament de, com a mínim, algunes categories de presos s'han de tractar curosament. La legislació extraordinària i restrictiva, que resulta inadequada en un entorn polític normalitzat, hauria de ser derogada.
El repte de curt a mitjà termini consisteix en crear un fòrum de diàleg (converses multipartidistes), amb tots els partits polítics del País Basc per afrontar les causes del conflicte polític i negociar-ne les mesures de resolució. El producte polític d'aquestes negociacions donaria forma a la naturalesa i la magnitud de la posterior interlocució amb el govern espanyol.
Socialment, em sembla que el repte més urgent i formidable és la reconciliació. A Espanya i al País Basc, les divisions són profundes i arrelades. No van començar amb la formació d'ETA a principis dels anys 50: en la història recent, es remunten a la fratricida Guerra Civil espanyola.
Hi ha models internacionals de procés de reconciliació que podrien resultar instructius. Tanmateix, cada país és únic, no només pel que fa al seu conflicte, sinó també en termes de tarannà nacional, tradicions, cultura, religió, etcètera.
Dos reptes socials crucials més que cal afrontar per consolidar la pau i la reconciliació són el reconeixement de les víctimes i la reintegració social dels presos. Quant al reconeixement de les víctimes, caldria posar en marxa processos i mecanismes per ajudar les víctimes a tractar les seves pèrdues, el seu dolor i el seu patiment, tenint en compte que el procés de pau mateix pot, paradoxalment, ser un factor agreujant per a moltes víctimes.
El nombre de presos i la durada de les sentències que es compleixen en un país que ha patit la violència política sovint són desproporcionats. Invariablement, el final de la violència té com a resultat un major nombre de presos alliberats, molts dels quals complien sentències llargues. Sovint, les condicions de l'empresonament són pitjors per als presos associats amb el terrorisme i no hi ha programes de rehabilitació. Per tant, la reintegració social dels que són presos per motius polítics sempre és un repte complex. Les actuals realitats econòmiques a Europa, especialment pel què fa a les taxes d'atur, no hi ajudaran.